15 de gen. 2015

La "torre Eiffel" catalana oblidada al fons del mar

El far de l’illa de Buda, al delta de l’Ebre, era una joia de l’enginyeria, la torre Eiffel dels fars. De fet encara ho és, però es troba miserablement enfonsat a deu metres de profunditat i cinc quilòmetres de l’actual línia de costa. Tot i enfonsat, continua sent un símbol, un testimoni mut i oblidat d’un do de pit de la tècnica, així com de la descurança posterior i de la pèrdua de terreny de delta per l’embat de les onades i la disminució del cabal de “lo riu”. Resulta incomprensible que l’aventura del far de l’illa de Buda encara no hagi estat objecte d’alguna iniciativa èpica, vist com a sentinella incomprès d’un sol.liloqui crepuscular. El 1860 ja es va construir a l’illa deltaica un primer far provisional amb torre de fusta, a l’espera d’inaugurar el definitiu d’estructura metàl.lica encarregat al fabricant anglès John Henderson Porter, sobre plànols de Lucio del Valle. Va ser el més alt llavors d’aquestes característiques (55 metres), aixecat el 1864 a la platja de l’illa de Buda, a l’embocadura del braç navegable de l’Ebre. L’estilitzada forma piramidal, esvelta i insòlita, es troba reproduïda fotogràficament a tots els llibres de l’especialitat. Va ser transportada per via marítima des del port de Gloucester, a través de l’estret de Gibraltar. Una escala interior de 365 graons conduïa al
cim de la llanterna, dotada amb vuit potents lents reflectores del llum de petroli, amb un mecanisme giratori al qual calia donar corda cada vuit hores. L’equip humà responsable comptava amb tres faroners titulars i un auxiliar, amb habitatge a la base octogonal de la mateixa torre per a ells i les seves famílies.
El 1914 s’hi va produir la naixença dels bessons setmesons del faroner Leonardo Sánchez Alcaraz i la seva muller Anna Genil Freire, sense temps per arribar a la Maternitat de Tortosa. Un altre faroner solter, Francesc Torres, s’hi va suïcidar el 1932 tallant-se les venes, víctima de la solitud, poc després de marxar la seva mare. El 1935 hi va arribar el faroner Alfredo Cabezas amb la família, quan només s’hi podia accedir en barca. 
El far metàl.lic de Buda va ser dinamitat durant la Guerra Civil per les tropes republicanes, al.legant qüestions militars estratègiques. Tot i malmenat, es va mantenir en activitat fins a l’ocàs definitiu, el dia de Nadal del 1961, abatut per un temporal quan la seva cimentació ja es trobava descalçada i els pilons de subjecció rosegats. 
Un nou far d’obra va ser mal construït el 1962 a l’illa de Buda, amb fonaments insuficients i a un punt inapropiat. Malgrat les noves obres de reforç del 1965 per aturar-ne la inclinació, es va esfondrar poc després. Des del 1983 el far de Buda és una plataforma flotant amarrada al fons marí, de funcionament lumínic automàtic. El manteniment només requereix la visita ràpida, esporàdica i expeditiva dels tècnics que ja no volen dir-se torrers o faroners, ni encara menys viure com ells. La importància del far de Buda es va veure suplida per l’altre construït el 1983 al cap de Tortosa, també alçat sobre una plataforma amb els peus al mar. 
La funció dels fars s’ha vist substituïda per noves tecnologies de comunicació marítima, excepte pel que fa a la capacitat d’evocació d’una mà estesa d’empara en la tenebra. Als fars sempre hi han cohabitat la tècnica i els somnis, la llum i la foscor, la immobilitat i el gir perpetu, la soledat i l’auxili, la infinitat i un punt precís. Des de la seva automatització fa vint anys i l’extinció dels faroners residents, les autoritats responsables juren i perjuren que es donarà alguna nova utilitat turística o cultural a l’elegància dels fars, però de moment només ho han fet a comptagotes balbuciejant. 
Els fars de funcionament automatitzat continuen sent éssers vius, elements del paisatge alçats al caire dels dos móns oposats de la terra i el mar. Tot i així s’han convertit en parents pobres del litoral, llevat de comptades excepcions. El petit centre d’interpretació dels fars de la Mediterrània, muntat al far de Tossa de Mar, només va durar del 2005 al 2008. L’edifici del far barceloní de Montjuïc o del Morrot ha estat rehabilitat com a centre d’activitats, sense activitats. 
Quan el setembre del 2003 es va presentar a les Drassanes barcelonines l’exposició “Fars, els ulls de la nit”, la vaig ressenyar al suplement “Cultura’s” del diari La Vanguardia: “La llegendària fascinació del mar té als fars els seus punts d’exclamació més lluminosos, ingredients de l’atractiu mític capaços de desbordar les característiques merament tècniques. Ara més que mai els fars poden recuperar el caràcter de punts d’exclamació del llenguatge del mar, reconduïts cap a una nova utilitat que cada municipi del seu radi d’esclat s’ha afanyat a proposar”. 
El far més important de Catalunya pel conjunt d’instal.lacions és el de la muntanya de Sant Sebastià, a Palafrugell, inaugurat l’1 d’octubre del 1857. L’edifici es troba pendent, com tots els altres, d’algun ús renovat. El veí far de la Meda Gran va ser l’últim estrenat del Plan General para el Alumbrado Marítimo de España e islas adyacentes, aprovat pel govern d’Isabel II l’any 1847. Tres mesos després de la inauguració, la reina era derrocada per la Revolució de Setembre. En realitat aquell pla arribava amb retard i pretenia anivellar la situació de les costes espanyoles amb la que imperava als altres països europeus. 
L’erecció del far del cap de Creus al cim de Cala Fredosa va representar un altre do de pit de la tècnica constructiva del moment, començant per la complicadíssima obertura del camí d’accés dels materials, a partir d’un embarcador habilitat amb moltes dificultats al peu de l’espadat. El poble més pròxim, Cadaqués, es trobava per terra a 7 km de distància, sense camí practicable més que pels ramats de cabres, ni tan sols pels carros.
Va ser el primer far gironí de la nova era, inaugurat el 22 de setembre del 1853, Reinando Doña Isabel II. L’únic aspecte en què no destaca és l’arquitectònic, igual com tots els altres, atès que el disseny va ser encarregat a enginyers, sempre tan funcionals. Compartia la solitud amb una caserna de carrabiners (ara convertida en restaurant) i els pastors que hi menaven els seus ramats. El 1952 s’hi va instal.lar una nova llanterna òptica i l’anterior va acabar decorant la residència de Salvador Dalí a Portlligat. 
Prop d’un miler de persones celebren aquí cada Cap d’Any a les vuit del matí el primer raig de sol que rep la Península Ibèrica, daurat i renovador, més o menys emboirinat, a la punta més oriental del país. Alguns congregats aplaudeixen a l’instant del trenc d’alba. Tot seguit es lliuren a les sardanes, la xocolata desfeta i els tortells. La mateixa festa, iniciada el 1990, es repeteix actualment al far de la muntanya palafrugellenca de Sant Sebastià i al mirador de la Torre de Montgó, a l’Escala. 
Anys enrere vaig entrevistar el faroner basc Javier McLenan, d’origen familiar escocès, quan vivia al far de cap de Creus. També vaig fer-ho amb Antonio Aguirre Martín al cap de Sant Sebastià (Palafrugell), ja secundat aleshores per la jove faronera auxiliar Elvira Pujol Font, la qual va viure a continuació al del cap de Creus durant vint anys, fins el 2001. Al moment de conèixe’ls portava al cap la idea mítica dels faroners com a misantrops, els funcionaris de l’Estat més capaços d’aproximar-se a la condició de mites literaris, intal.lats a un tros d’illa vertical que culmina a la balconada oberta al cel i al mar. 
El faroner de carn i ossos Javier McLenan era certament barballarg, un xic misantrop i novel.lesc, però em va puntualitzar d’entrada que en llenguatge actual ell no s’anomenava faroner, sinó tècnic mecànic de senyals marítims. Feia dos anys que treballava al far de cap de Creus, procedent de l’anterior destinació professional a Tarifa (Cadis). Havia triat aquest perquè era el més allunyat de qualsevol ciutat. I em deia amb convicció: “Jo visc com un ciutadà normal. Faig la meva feina. Representa una gran responsabilitat, però també em deixa moltes hores lliures, un cop encarrilada. Aquí visc al ritme de les estacions. L’estiu em passo el dia a l’aigua amb aquesta barca de vela, un veler de regata. L’hivern, llegeixo. La qüestió és tenir sempre alguna activitat entre mans, altrament l’ofici pot resultar força avorrit. Al far de Tarifa, el lloc més ventós d’Espanya i la punta més al sud d’Europa, no m’hi podia quedar més si volia ascendir a titular, si no encara hi seria. El llevant de Tarifa és més fort fins i tot que la tramuntana d’aquí. La tramuntana és una benedicció: neteja l’ambient i asseca aquesta maleïda humitat” 
El far veí d’aquest del cap de Creus és el rossellonès del cap de Biarra, a Portvendres, inaugurat per les autoritats franceses el 1836 amb una solidesa més ambiciosa que els espanyols. Al moment d’aprovar-se el pla general que faria ostentar la frase Reinando Doña Isabel II al portal de tants fars del país, no n’hi havia cap en funcionament regular a tota la costa de la Catalunya peninsular, malgrat la importància de la ruta marítima i l’entrada de la navegació a l’era industrial. A partir d’aleshores l’administració pública espanyola es va fer càrrec d’aquesta responsabilitat, estatalitzada i coordinada. Per ocupar-se’n va crear el Cuerpo de Torreros de Faros, funcionaris civils que havien d’instruir-se amb cursos impartits a l’Escola d’Enginyers de Camins de Madrid i passar unes oposicions per guanyar la plaça. 
La Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant, aprovada per les Corts el 1992 a proposta del ministre Josep Borrell, va traspassar la gestió dels fars a les autoritats portuàries, les quals depenen de l’ens públic Ports de l’Estat. Els fars ja no eren necessaris, després de la implantació del guiatge dels radars, els satèl.lits i els GPS. Com a conseqüència, la mateixa llei declarava a extingir el Cos de Tècnics Mecànics de Senyals Marítims, els antics torrers o faroners, els quals deixaven de ser funcionaris d’escalafó i passaven a ser empleats lliurement contractats per cada port responsable.
Les modernes tècniques electròniques de control de la maquinària i les facilitats d’accés a punts antigament aïllats fan innecessari que aquests empleats visquin als fars com abans. No queda a Catalunya cap far habitat, entre els divuit que es troben lumínicament en actiu. 
Ningú no ha escrit la història de l’ofici apagat dels faroners. Encara sort d’algunes aproximacions, com el treball publicat el 2011 La vida en los faros de España. El Cuerpo de Torreros de Faros o de Técnicos Mecánicos de Señales Marítimas (1851-1992), de David Moré Aguirre, nét de l’il.lustre faroner del cap de Sant Sebastià, a Palafrugell.

0 comentaris:

Publica un comentari