8 d’abr. 2020

Intriga de la mirada d’una jove mare russa sota l’estàtua de Puixkin

Cansat de caminar, vaig seure a un banc de la plaça de les Arts de Sant Petersburg, presidida per l'estàtua de l'escriptor Alexander Puixkin. És un lloc recollit i pacífic per descansar dels monuments colossals, sobretot quan apareix mig raig de sol, fora dels moments de grans nevades. Al banc del costat seia una jove russa que empenyia el cotxet del seu bebè. Em va mirar tímidament amb una certa reiteració, devia voler expressar alguna cosa que no sabré mai. Era una mirada espontània i neta, molt diferent de la que havia observat el vespre anterior al bar dels grans hotels dels visitants estrangers per part de les “escorts de luxe”. Als

6 d’abr. 2020

Les residències de gent gran no poden ser moridors desatesos

L’indici més revelador és el canvi de postura del president Torra, quan ha passat a acceptar i agrair la intervenció de la Unitat Militar d’Emergència (UME) en tasques de desinfecció a 35 residències geriàtriques de Catalunya davant la desatenció sanitària i l’índex de mortalitat que registren. Una de cada quatre morts de l'actual pandèmia s'ha produït als centres geriàtrics. Les carències estructurals d’aquestes residències per  manca d’inversió i retallades han quedat al descobert i posen brutalment damunt la taula la necessitat d’un canvi de model de gestió per tornar la dignitat als usuaris. La quantitat insuficient de residències públiques ha fet proliferar centres privats. És molt difícil que un pis concebut per a altres usos habitacionals es pugui

3 d’abr. 2020

El radiant i amagat estil florentí d’una església de casaments als barris alts

Relativament amagada a la part alta de Barcelona, el nom de Santa  Maria Reina porta a confondre de vegades aquesta església amb el veí monestir de Santa Maria de Pedralbes, però es tracta de dues joies molt diferents: l’una renaixentista i recent, l’altra gòtica i carregada d’història. La bellesa descaradament florentina de Santa Maria Reina es deu a la passió per la capital italiana del Renaixement de l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que va projectar-la el 1922. La seva especialitat simultània d’arquitecte de jardins hi destaca igualment, tot al llarg del desnivell existent entre l’accés per la carretera d’Esplugues i el temple. Era un

1 d’abr. 2020

A Estocolm converteixen l'avara claror de dia en tota una fantasia

A la meva arribada en ple hivern a Estocolm, vaig trobar els amics suecs desconcertats perquè no nevava com abans. Gelava com sempre, amb vehemència, però no nevava. A mi el fet no m'hauria cridat l'atenció especialment, en canvi l’explicació que me’n van donar sí. Allò que els amoïnava era que, de costum, la capa de neu reverbera i esmola l'avara claror de dia de l'hivern escandinau, duplica l'efecte visual dels raigs de sol que els suecs compten gairebé com els cèntims a la llibreta d'estalvis. La incompareixença de la neu contribuïa als tons sòpits del paisatge desproveït de la capa de blancor. Sense neu es trobaven més apagats,

30 de març 2020

La reconquesta pendent del gest físic del petó i l'abraçada

Una de les coses que se’m fa més enutjosa aquests dies és la manca de proximitat material amb fills, l’absència obligada del gest físic del petó o l'abraçada amb ells, l’impuls instintiu de passar-los el braç per l’espatlla o d’acaronar-los si es deixen. La vigília del confinament general la meva filla gran va venir a dinar a casa i, al moment de marxar, va decidir que prescindíssim de les recomanacions sanitàries i ens abracéssim com de costum, una mica més fort que de costum. Ara faig durar la calidesa d’aquella iniciativa espontània, escuro aquella brevetat dia rere dia, sento el seu caliu com si hi ella hi fos en persona. Amb el fill

28 de març 2020

La vinya plora aquests dies, però ho fa per l’alegria de renéixer

No sóc un expert en conreu de vinyes, la meva única especialitat és mirar-les i remirar-les amb un infinit amor, vagi allà on vagi. Per a mi encarnen un dels miracles més antics de la biologia en general i de l’enginy humà en particular. Sempre penso que mentre hi ha vinya hi ha esperança. Em comenten aquests dies per telèfon que els ceps ja han borronat, de manera força avançada per l’hivern càlid que hem tingut. Alguns sarments podats durant l’hivern exsuden ara, durant els moments previs a la brotada, una gota de saba a la superfície neta del tall. S’anomena el plor de la vinya. Quan veia a aquesta època de l’any les vinyes podades, rapades al

27 de març 2020

Enyorarança del noble art de caminar, senzillament caminar

Sovint sortia a caminar sense objectiu precís, just per oposar resistència a l’ensopiment, aixecar el cul de la cadira i els ulls de la pantalla de l’ordinador, convençut que la cadira i el sofà encongeixen el plexe solar, fan acotar el cap i plegar-nos sobre nosaltres mateixos. L’exercici físic era una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, una activitat sedentària que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores, castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària. La literatura i els llibres poden ser necessaris, però no són la vida. Durant aquelles caminades procurava no endinsar-me en qüestions fonamentals, amb prou feines polemitzava de passada amb mi mateix, xerrotejava en

26 de març 2020

La inversió preventiva en armament o en sanitat no tenen comparació

Els exèrcits actuals es nodreixen d’aparells d’un elevat cost de fabricació, manteniment i renovació, el principal objectiu dels quals és no haver de ser utilitzats en la vida real i servir només per a exercicis d'entrenament o maniobres preventives. Aquest mateix principi no s’aplica a les inversions en medicina preventiva a la sanitat pública, per exemple de defensa contra possibles epidèmies, tal com ha demostrat aquests dies la insuficiència d'alguns materials sanitaris bàsics. Els exèrcits s’han modernitzat en molts aspectes, també el cost que representen per al pressupost públic, encara que una guerra convencional amb l’armament actual sigui més improbable als països europeus que no l’aparició d’epidèmies. Només quatre dels vint-i-set

24 de març 2020

Una cita amb la Bellezza a Venècia, per posar els punts sobre les is

Abans de tot això d'ara, el mateix dia d’arribar a Venècia havíem quedat per sopar amb la Bellezza. Volia tenir una retrobada personal amb ella i aclarir alguns possibles malentesos. Em va donar cita al Foscarini, al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el nostre punt d’arrencada. Li vaig explicar que el nostre vell collegamento, el lligam entre ella i jo era independent de les persones que hagués vist al meu costat en èpoques diferents. Les conductes d’aquelles persones eren cosa seva i no havien d’interferir en el nostre tracte. Vaig reconèixer que en alguns períodes no m’havia mostrat massa centrat en la relació amb ella, però havia fet el que podia, amb els elements de què disposava a cada moment. Li acabava

22 de març 2020

Record precís d’aquells que van retallar 25% de la sanitat pública

La sanitat pública ha vist reduït el pressupost d’un 25% durant els últims deu anys, dintre de la l’anomenada política d’austeritat i les seves retallades. En paral.lel la banca ha rebut un rescat reconegut de 60.000 milions d'euros de diners públics per tapar el forat creat per la seva complicitat amb la bombolla financera i immobiliària. Era el model econòmic i polític neoliberal triomfant, consistent a enriquir els més rics i precaritzar la situació de tots els altres. La crisi econòmica provocada per la disbauxa financera es va abraonar de manera descarada sobre les rendes baixes, les que hi tenien menys responsabilitat. Al mateix moment la Llei d’Estabilitat Pressupostària aprovada pel Parlament de Catalunya el maig del 2012 amb els vots de CiU i PP

20 de març 2020

Des del balcó de casa comprovo com avui arriba la primavera

El alguns moments d’aquests dies confinats trec el cap al petit balcó de casa o, si fa un bon sol, trec la cadira i m'hi poso a badar amb la mateixa il.lusió que abans feia un viatge a París, com una veritable alenada, un canvi de rutina, una ànsia de llibertat. De costum no utilitzava gaire aquest espai exterior del pis, just per regar les meves plantes. Les sortides al balcó eren simplement utilitàries, expeditives, sense la càrrega emotiva ni el valor patrimonial que ara li trobo, gairebé com una residència secundària a la muntanya o a la platja. No hauria dit mai que sortir al balcó es pogués convertir en una gest de passió entusiasta com ara. Avui arriba oficialment la primavera i al balcó m’ha semblat sentir als porus de la galta un airet de canvi d’estació. Poca

18 de març 2020

La gran encert de les petites coses, en memòria de Vittorio Gregotti

Els articles dedicats aquests dies a la mort del gran arquitecte italià Vittorio Gregotti han passat revista a les seves obres destacades. Se n’han deixat una que al meu entendre és la més reeixida, precisament perquè resulta la menys monumental, aquella on va assolir el mèrit de fer conviure la grandesa de la bellesa amb la senzillesa aparent. Es tracta de la remodelació que li van encarregar l’any 1983 de la sala 24 de la Pinacoteca de Brera a Milà arran del cinquè centenari de la naixença de Rafael, del qual s’exposa a aquesta sala el famós quadre Les Esposalles de la Verge al costat de dos altres quadres eminents: el retaule de Piero della Francesa conegut com a Madonna de l’Uovo i el flagel.lat i Cristo alla colonna de Bramante. La

16 de març 2020

Perdo bitllet d’avió i reserva d’hotel per veure Nàpols “e poi morire”

Des de primers de febrer tenia comprat el bitllet d’avió i la reserva hotelera per passar uns dies a Nàpols. No hi podré anar, perdré l’import abonat del viatge. En les actuals circumstàncies seria massa barroer referir-se a la cèlebre dita que a altres èpoques era tot just massa romàntica: “Vedere Napoli e poi morire”... L’expressió consagrada per l’ús tradicional es referia a la bellesa impossible de superar de la badia urbana més acreditada del món mediterrani, però aquests dies adopta un altre caràcter més prosaic, més materialment letal. Dintre de les meves passions italianes arrelades, que practico amb una fe introntollable, la de Nàpols té

14 de març 2020

La frase d’arrencada d’El quadern gris: “Com que hi ha tanta grip”...

“1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. Aquesta primera frase d’arrencada amb què Josep Pla obria el dietari El quadern gris s'ha repetit els últims dies a les xarxes socials fins a extrems enfadosos, però alhora revela l’extraordinària difusió que manté la seva obra. Ara sabem que aquella primera anotació d’El quadern gris no és certa, que la clausura de la Universitat de Barcelona per la grip es va produir set mesos més tard, que aquell dietari prové d’una manipulació literària d’allò que presenta com a real i que li convenia fer encaixar la data amb la del seu vint-i-un aniversari per una qüestió de fil argumental. El text no deriva, com pretenia Pla, d’un quadern de joventut, sinó d’una inconfessada reelaboració molt posterior, amb nombrosos afegits de llibres i articles precedents. En publicar-se el 1966, el professor Antoni Comas es va adonar de seguida que es tractava “d’un dietari que suposem reelaborat”. Van haver de passar quasi vint anys abans que Joaquim Molas (successor de Comas a la

12 de març 2020

Una copa de conyac a casa de l’erudit Pep Vila, a Palol d’Onyar

Ahir vaig rebre una invitació indeclinable de Quim Curbet a través de les pantalletes que actualment marquen el nostre ritme de vida: “Diu en Pep Vila d’anar a dinar a cal Ferrer Vell de Palol d’Onyar i després fer un conyac a casa seva”. M’hi vaig apuntar d’immediat, per la passejada a Palol (pertany al municipi gironí de Quart, suma 500 habitants i un castell deshabitat) i encara més per l’hospitalitat de l’erudit Pep Vila, historiador de la literatura, investigador als arxius dels temes més apassionants i autor d’un Bocavulvari eròtic de la llengua catalana reeditat el 2012, al qual recull set-cents anys de paraules relatives al sexe i l'erotisme,

9 de març 2020

Camps de concentració de refugiats: Argelers 1939, Lesbos 2020

La crueltat inhumana de l’acollida de la nova onada de refugiats procedents de la guerra de Síria al camp de concentració de l’illa grega de Lesbos i la decisió de tancar-los les fronteres de la Unió Europea recorda en alguns aspectes allò que el nostre país va viure en carn pròpia el 1939 als camps de concentració de refugiats republicans a les platges nues d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès el ple mes de febrer, sense cap instal.lació d’acollida durant les primeres setmanes. Més de 200.000 civils i 250.000 soldats que van dirigir-se aquells dies a la frontera del Pirineu català per fugir de l’avanç de les tropes franquistes la van trobar tancada.

7 de març 2020

L'impuls d'anar a tocar prehistòria, amb una mica de vici afegit

Ahir vam anar a tocar prehistòria amb el catedràtic de l’especialitat Josep M. Fullola Pericot al recinte megalític del Mas Baleta, als afores de la Jonquera, començat a excavar el 1920 pel seu avi i també professor del ram Lluís Pericot. A l’Empordà i al Rosselló s’han localitzat cinc-cents monuments megalítics (dòlmens, menhirs, pedres gravades) de les poblacions del període Neolític que hi van viure entre l’any 5000 i el 2200 abans de la nostra era. Es tracta d’un patrimoni excepcional i alhora mut, tot i que s’hagin editat guies i establert circuits. L’únic cromlec empordanès (recinte de culte solar i túmul funerari format per una anella de pedres dretes) és aquest del Mas Baleta, restaurat el 2006 i avui visitable dintre de la seva calma infinita al costat dels

4 de març 2020

Fa cent anys del debut, de la irrupció periodística de Josep Pla

Ha passat desapercebut el centenari del debut del jove Josep Pla l’any 1919 al diari barceloní Las Noticias i poc després a La Publicidad, que l’abril del 1920 l’enviaria de corresponsal a París, als seus vint-i-tres anys acabats de complir. Aquell debut periodístic va resultar sonat. El fugaç pas de becari anònim per Las Noticias deixaria poc rastre, en canvi el fitxatge a l’edició vespertina de La Publicidad com a comentarista de la secció “Los libros” i altres tasques complementàries li permetria començar a alçar-se de manera insolent contra el cànon, la jerarquia cultural establerta, el

2 de març 2020

Ahir em vaig deixar fascinar (dos cops) a la platja de Tamariu

De vegades el paisatge i les figures que s’hi associen no són només la projecció afectiva d'un teló de fons, un decorat realista o bé al.legòric, un sumari de llums i colors amb una determinada poètica adherida, ni tan sols una geografia de referències heretades sobre un lloc donat. Alguns paisatges formen part de la interioritat de cadascú, de manera que es resisteixen a la redundància malgrat el pas del temps per convertir-se en un sentiment, un mite canviant, una revelació de formes llaurades per la natura i les persones, una memòria assimilada, una interpretació material de les coses. Són una ressonància, més que no pas un entorn, un medi, un territori o un espai. Vaig començar a estimar Tamariu quan la vida no es compartia a través de

28 de febr. 2020

Augment desbocat del preu de l’habitatge: un escàndol i un volcà

Acaba d'entrar en vigor a Berlin la llei que regula l’augment màxim del lloguer de pisos, aprovada per l’ajuntament tripartit d’esquerres i recorreguda davant del Tribunal Constitucional pel govern conservador d’Angela Merkel amb l’excusa que es tracta d’una competència federal i no pas municipal. Aquí continua als llimbs la competència legislativa del govern central en la matèria, mentre tothom reconeix que el preu de l’habitatge s’ha convertit en el principal problema que precaritza encara més el futur del jovent mileurista i expulsa les classes treballadores de la ciutat. S’han diagnosticat cinquanta mil maneres de posar fre al gran

26 de febr. 2020

Els marbres del Partenó, els marbres de Melina Mercouri

La controvèrsia perenne sobre la devolució a Atenes dels marbres del Partenó arrencats el 1801 per lord Elgin i exhibits des d’aleshores al Museu Britànic de Londres ha revifat amb la incorporació a les clàusules del Brexit de la possibilitat de negociar el “retorn o restitució als seus països d’origen d’objectes culturals retirats il·legalment”. La clàusula no farà ni tan sols pessigolles a la postura anglesa, però algunes reclamacions aparentment inútils revesteixen de vegades un poder simbòlic, un degoteig persuasiu. No tots els brindis al sol resulten vans. La campanya pel retorn dels marbres del Partenó fa temps que dura. Va

24 de febr. 2020

Ser mediterrani és un fet corrent, declarar-se’n no ho és gaire

Més d’un article sobre la mort a París als 99 anys del periodista Jean Daniel, fundador i director del prestigiós setmanari Le Nouvel Observateur, ha reproduït la seva frase: “Primer em sento mediterrani, després francès i després jueu”. Nascut d’una família jueva a l’Algèria francesa, era amic d’Albert Camus, del qual va adoptar el mediterranisme retrospectiu dels francesos d’origen algerià instal.lats a París. No és gaire usual que els ciutadans mediterranis siguin conscients de ser-ho, encara menys en primer lloc d'identitat. Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri, sovint per esperit de singularització amb el país, la ciutat o el barri del costat. Un europeu pot arribar a recordar que ho és, si es troba situat temporalment a l’Àfrica o a

21 de febr. 2020

Considerar-se un romàntic irreparable hauria de ser motiu d’orgull

El romanticisme ha fet molt mal en alguns terrenys, ha prestat el flanc a la manipulació dels sentiments i la carrincloneria, tot i que en altres aspectes ha representat la sal de la terra. Jo sóc un romàntic pertinaç, rebel, irreparable. Sovint he pecat d’ingenu, però això m’ha permès conservar algunes il.lusions davant la decepció. Romàntic no és incompatible amb racional, més aviat resulta complementari i saludable. Ajuda a gestionar les frustracions i a combatre la peresa. Permet de tant en tant vessar llàgrimes d’alegria i exhalar sospirs de privilegi. Ser una persona romàntica condueix al cel o a l’infern alternativament, perquè també cal admetre que les plantes verinoses i la maldat humana existeixen, inclús adopten de vegades totes

19 de febr. 2020

Cambó va ser un mecenes igual com Franco va construir pantans

A algú se li acudiria enaltir la figura del general Franco perquè es va dedicar a construir pantans que eren molt necessaris? Això mateix passa amb Francesc Cambó, un anti-demòcrata que va finançar el bàndol franquista durant la Guerra Civil, actualment lloat perquè també va exercir de mecenes d’algunes iniciatives culturals gràcies a la seva fortuna acumulada mitjançant grans i poc clars negocis internacionals. S’acaba de publicar un llibre sobre la història de la col.lecció Bernat Metge de traducció al català d’autors clàssics grecollatins, que ell va impulsar. El mecenatge cultural de Cambó tenia com a missió amagar-ne un altre: el seu finançament de l’aixecament militar franquista contra la legalitat republicana, mantingut fins el 1939 malgrat que des dels primers compassos de la guerra va demostrar la crueltat amb que pretenia arrasar materialment el teixit social republicà, no només imposar un canvi de govern. El

17 de febr. 2020

Dolces sobretaules al cap d’Afrodita, ara dit cap de Creus

A la punta del cap de Creus hi ha un far i una antiga caserna de carrabiners convertida en restaurant amb fabuloses vistes damunt l’inacabable relat homèric del mar i les cales ribetejades d’oliveres tocades per la gràcia dels déus. Ahir hi vam dinar un peixos al forn que acabaven de sortir de l'aigua i vam retratar el bodegó. Per alguna raó discutible, la punta del cap de Creus té fama de feréstega, aspra, iracunda, primitiva, insubmisa, violenta, com un paisatge màrtir. En realitat hi fa el mateix temps que a tot arreu. Determinats dies hi resulten incòmodes, en canvi gaudir com vam fer ahir dels moments de bonança al ressol hivernal d’aquestes taules redossades del vent m’ha proporcionat els migdies més dolços, indulgents i radiants. El vèrtex

14 de febr. 2020

Les Diputacions restauren castells i monestirs, no sabem per què

Les Diputacions assumeixen entre les seves funcions la restauració d’alguns monuments històrics (castells, monestirs, ermites). Es natural que la de Barcelona hagi volgut dedicar una petita exposició a la seva seu de la Rambla de Catalunya a exemples de la feina feta en aquest terreny, oberta fins el 17 de maig. La imatge aèria del castell de Boixadors a Sant Pere Sallavinera acabat de restaurar a la comarca de l’Anoia (foto adjunta) és magnífica, però l’exposició silencia una de les principals qüestions: per què es restauren amb diners públics castells, monestirs i ermites? El motiu

12 de febr. 2020

L’Hospitalet de Llobregat vol sortida al mar com el riu: no serà fàcil

El sentiment de possessió deu ser un dels més antics de la humanitat i sempre ha anat associat a la disputa per la defensa del límit territorial de cadascú, de vegades fins a extrems ridículs però sagnants. Ara l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (segona ciutat de Catalunya per volum de població) lamenta haver perdut el 1920 la seva sortida al mar a la desembocadura del Llobregat, expropiada per ampliar el port de Barcelona, i la voldria recuperar. El consistori veí del Prat de Llobregat replica que ni parlar-ne de modificar els límits municipals en detriment seu. La qüestió pot acabar als tribunals, que també és un

10 de febr. 2020

França ens va donar els Borbons, contrapartida pendent

A la mort del rei espanyol Carles II l’Embruixat, de la casa d’Habsburg o d’Àustria, traspassat inesperadament als 39 anys sense descendència, amb la salut minada per la cadena de matrimonis consanguinis, la dinastia dels Borbons va ser implantada a Espanya per França, d’on provenia, dintre d’un pacte entre una part de les cases reials europees. El nét del rei francès en exercici, Lluís XIV de Borbó, es va convertir en Felip V d’Espanya. Un noi de disset anys (pintura adjunta), nascut, criat i proclamat rei a Versalles va portar a partir del 1700 la corona d’Espanya sense parlar ni un mot de cap de les llengües del país que es disposava a governar amb mà de ferro, igual com governava el seu absolutista avi francès. Dintre de la lluita per l’hegemonia entre primeres potències i entre les principals dinasties regnants (Borbons i Áustries), l’acord satisfeia França però no l’emperador Leopold I del Sacre Imperi i els seus aliats. L’emperador reclamava la corona espanyola per al seu fill

8 de febr. 2020

On han anat a parar els envelats d’antany?

Els envelats de les festes majors de cinquanta anys enrere eren a Catalunya petits palaus populars per l'atractiu extern, la decoració interna i l’ús funcional de l’espai desmuntable. Han desaparegut del mapa. A diferència dels circs, muntats al voltant d’un pal central, els envelats solien ser estructures rectangulars sostingudes de l’exterior, amb muntatge fàcil i ràpid malgrat les comoditats i el desplegament decoratiu que oferien a dintre. Encara treballen a Catalunya algunes empreses especialitzades. A Espanya opera una Associació Nacional d’Empresaris de Carpes i Estructures Mòbils, però amb un impacte social més lànguid que abans. La moda de les noves carpes amb funció de discoteca semblava que donaria un relleu

6 de febr. 2020

Per al duc Josep Elias amb música de Bola de Nieve, a Cadaqués

Era el mes de març del 1980, dos anys abans de morir, acabats de complir els quaranta. Vivia a una caseta vella de Cadaqués sense més comoditats que les indispensables. Havia guanyat el premi Carles Riba de poesia amb el recull Per a un duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar i el Documenta de narrativa amb el llibre Descomposicions. Era un dels autors joves més valorats. Nascut a París durant l’exili dels pares, vivia de fer traduccions i en aquell moment estava traduint a tota velocitat Conversations avec Cézanne. Vam començar a xerrar amb la música del disc “Horowitz plays Scarlatti”, vam continuar amb uns quintets de corda de Mozart i vam acabar amb el mític cantant cubà Bola de Nieve i

3 de febr. 2020

Petita història de l’atracció que provoca la bellesa física

A la prehistòria ja esculpien o dibuixaven figures femenines d’adoració com el fragment ceràmic de la Venus de Gavà (la prova del carboni 14 l’ha datada entre l’any 4000 i el 3750 a.C.) o la de Willendorf (esculpida entre el 25.000 i el 3.000 anys a.C.). Eren d’una obesitat exagerada que només enaltia la fecunditat. Això va canviar el segle VI abans de la nostra era amb l’apogeu de la civilització grega, de la qual som deutors en tants aspectes. No només van inventar la democràcia i la filosofia com les entenem avui, també el concepte de bellesa física com l’entenem avui. La cultura grega arcaica ja esculpia figures masculines (kouros) i femenines (koré) amb l’anatomia perfilada. Tot seguit van començar a esculpir la musculatura d’atletes i guerrers. El tomb definitiu es va produir amb l’invent de la democràcia a Atenes. La dones representaven la meitat de la població, però no tenien drets legals ni eren ciutadanes, tot i que el seu paper despuntés a les obres literàries i artístiques. Medea, Clitemnestra, Helena, Penèlop, Lisístrata, Electra, Ifigènia, Hècuba, Fedra o Antígona encarnen els valors d’aquella cultura

1 de febr. 2020

La princesa Pyrene i la formació del Pirineu, la força del mite

L’explicació científica ha resultat sempre d’una comprensió dificultosa, construïda amb un llenguatge tècnic refractari a l’accessibilitat. Els antics, en canvi, ho van resoldre a força de recórrer a la fantasia dels mites construïts amb voluntat de fer-se entendre per tothom encara que no fossin veritat. Els grecs solien fabricar una història mítica, com més rocambolesca millor, per explicar-se els fets preexistents. Quan encara no havien explorat les muntanyes de Pyrene, sabien per relats anteriors que existien a una regió boscosa situada al confí entre els ibers i els gals. Hi van ambientar una part del periple mitològic del seu heroi Hèracles, més conegut avui amb el posterior nom llatí d’Hèrcules. Dintre dels dotze treballs “herculis” als quals havia estat

30 de gen. 2020

La dona a pagès, un descobriment tardà i benvingut

Algunes revistes locals tenen el mèrit de publicar informacions de proximitat que els mitjans generals no valoren prou. De vegades aquestes revistes locals estan molt ben fetes i desperten un entusiasme lector que arrossega a aplaudir-les. És el cas de l’últim número de la revista semestral Alberes, dedicada des del 2009 a la franja fronterera empordanesa. L’havia dirigida de manera escarrassada des del començament David Pujol, que acaba de ser rellevat per Roser Bech Padrosa. La nova directora debuta amb un dossier d’impacte sobre "La dona a pagès” que ja porta la seva empremta. Els articles fan justícia de manera detallada i poc usual a protagonistes tot sovint silenciades. El tema, posat en segons quines mans, es prestaria a un arcaisme antropològic, una nostàlgia de l’antigor, un enfoc de vol curt i sabut. En canvi aquest número de la revista Alberes és d’una modernitat escandalosa, d’una actualitat rabiosa, carregat d‘informacions de detall sobre el present a través d’exemples personalitzats que exposa per escrit i en fotografia. Cal afanyar-se a llegir-lo ni que sigui per veure escrit negre sobre blanc que el retrat literari dels pagesos per part de Josep Pla fregava la

28 de gen. 2020

Els colors grisos de París són d'una altra mena de glòria

Els grisos hivernals de París acostumen a presentar-se amb el vel d’humitat del clima atlàntic, sumat a la capa de contaminació atmosfèrica que destenyeix l’aire de la capital. Això no obstant alguns dies selectes lluu un raig sol i els grisos parisencs, exaltats per un ímpetu biològic, adopten un to efusiu. Si plou cal aixoplugar-se a l’interior del Louvre per contemplar des dels finestrals els jardins de les Tulleries, acudir a algun dels concerts gratuïts d’orgue a la nau gòtica de l’església de Saint-Merri o tancar-se a l’habitació de l’hotel a practicar ioga o el que sigui amb llibertat, igualtat i fraternitat. I, sobretot, saber esperar. Després de la pluja, els colors

26 de gen. 2020

La meravellosa història de l’evolució a la mísera cabana de Palau Saverdera

Als afores de Palau Saverdera, entre el golf de Roses i el cap de Creus, s’hi veu una mísera cabana que en realitat val el seu pes en or perquè evoca una prehistòria mil.lenària i decisiva. Es tracta de la reconstrucció del poblat megalític de Ca n’Isach. Els actuals cartells explicatius de l’espai gestionat per l’entitat Via Pirena intenten resumir-ho, perquè entendre la prehistòria exigeix una visió oberta de compàs. La humanitat va abandonar la prehistòria per entrar a la història al moment de fer aparició els documents escrits. Això es va produir a les costes orientals del Mediterrani a partir de l’any 3000 aC amb el naixement de ciutats, civilitzacions i imperis: els sumeris de Babilònia, els minoics de Creta, els micènics d’una part de Grècia o

23 de gen. 2020

Elvira Pujol: la primera i l’última faronera del cap de Creus

Als fars hi hagut dones i filles de faroners que els ajudaven, però de faronera titular només una: Elvira Pujol Font. La vaig conèixer quan debutava al far de Sant Sebastià (Palafrugell) el 1980, moment al qual pertany la foto adjunta feta pel col.lega Joan Víctor. Tot seguit va guanyar la plaça al far del cap de Creus. Hi va viure durant vint anys seguits, abans d’abandonar-lo voluntàriament pel canvi modern de les condicions de treball. Nascuda a l’Escala el 1950, va estudiar Magisteri i treballar a l’escola pública i la privada abans de presentar-se el 1979 a les oposicions de Tècnic de Senyals Marítims, els antics faroners. La seva intenció era des del primer moment demanar la dura plaça del cap de Creus, encara que hagués de fer un llarg recorregut d’auxiliar a l’espera que la plaça es trobés disponible. Va aconseguir el seu somni el 1982. A diferència dels fars situats a proximitat d’un nucli urbà, el del cap de Creus es caracteritza per l’aïllament, els set quilòmetres sense ni una ànima que el separen de Cadaqués. També per ser un dels llocs més atractius del món mediterrani, per la força de l’indret. Viure-hi en condicions d’isolament

21 de gen. 2020

Les onades continuaran petant contra els vagons del tren de Mataró

Des del 1848 el tren de Barcelona a Mataró circula arran de platja. Tothom sap que això s’ha convertit en insostenible per la minva de terra de la franja costera. Els dies de temporal, al Maresme les onades peten contra els vagons en circulació de la concorreguda línia R1 de Renfe. A través de l’empresa responsable Adif, el ministeri de Foment inverteix en aquest moment 12,8 milions d’euros per reforçar l’escullera que sosté la via als 2,2 quilòmetres compresos entre Cabrera de Mar i Mataró, dintre d’un treball de Sísif igual d’inútil que els dragatges anuals de sorra per recuperar les franges de

20 de gen. 2020

El cara a cara genial i dubtós entre Georges Simenon i Josep Pla

L’escriptor en llengua francesa més divulgat arreu del món (500 milions d’exemplars de 500 títols diferents) no és francès, sinó belga. No va voler abandonar mai la nacionalitat, malgrat viure a França des dels 18 anys, abans de fer-ho als Estats Units durant una dècada i a Suïssa els 25 últims anys. Declarava Simenon: “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco; aleshores prefereixo ser belga, faute de mieux (en absència d’alternativa millor), perquè no significa res”. El país petit i mal avingut ha produït altres figures de talla com Maurice Maeterlinck, Henri Michaux, René

16 de gen. 2020

No tinc paraules per expressar aquell instant, ho reconec

Intento reproduir per escrit la descripció entusiasta que estava fent d’aquell paisatge al moment de la foto. Comprovo que no en sóc capaç. Recordo les paraules que pronunciava, però redactar-ho exigiria ajustar-les a unes normes més coixes que dir-les en viu. L’escriptura està sobrevalorada, no podrà mai contenir la vida i la carn del relat oral, el to i el ritme de la veu, la gestualitat corporal que l’acompanya. La transcripció de les paraules parlades és un mal menor, en el millor dels casos. Ja sé que, en general, es parla molt per no dir res. També s’escriu molt per no dir res, i això em sembla encara més culpable, per premeditat. L’art de la paraula

13 de gen. 2020

Vergonyes amagades de Carracci al Prado i al MNAC

El Prado i Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) van anunciar que presentarien en comú durant l’any 2017 una àmplia exposició del pintor italià del segle XVI Annibale Carracci, gràcies als destacats frescos murals de l’artista que posseeixen, procedents de la tristíssima peripècia de l’església romana de San Giacomo degli Spagnuoli o Santiago dels Espanyols. L’exposició no es va celebrar i ara la tornen a anunciar per a l’any que comença. Hauria de servir per recordar la desídia que va portar a abandonar el temple de la corona de castellana a Roma, en plena Piazza Navona, i l'apropiació des d’aleshores de l’església de la corona aragonesa a la veïna Via Montserrato. Potser els dos

11 de gen. 2020

El vi fa sang, i també fa unes quantes coses més

L’autor d’aquesta escultura metàl.lica col.locada el 2015 al costat de l’església de Capmany va tenir una intuïció fonamental. Es tracta d’un Monument als Donants de Sang que l’artista local Joan Gardell Ventura va voler associar als gotims de raïm, per la tradició vinícola de la localitat empordanesa. En efecte, el vi fa sang, hi ha una íntima relació. El vi és un miracle primigeni de la mateixa estatura que convertir el blat en farina de pa o les olives en oli. Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual. Quan l’home prehistòric va convertir una liana silvestre en cep de vinya i va vinificar per fermentació el most o suc del raïm, va entendre que la terra té una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. Va

9 de gen. 2020

Posats a citar ara Manuel Azaña, fem-ho correctament

Durant el recent debat d’investidura quatre portaveus de grups parlamentaris han citat, en un sentit o un altre, paraules del president de la II República, Manuel Azaña. El reconeixement de la realitat històrica s’ha vist acompanyat per un flagrant desconeixement del paper d’Azaña com a cap de l’Estat, escamojetat durant dècades. El partit al qual representava (Izquierda Republicana) només podia donar-li un suport minoritari i va haver de practicar la cultura de coalició a contracor i amb joc brut contra els seus aliats del PSOE, majoritaris al govern. La principal potestat del president de la República era designar la persona encarregada de formar i presidir el govern. El 1937 va substituir el

7 de gen. 2020

Els amants de la boira o cal de tot per fer un món

Els visitants de determinades comarques interiors catalanes han experimentat aquests dies el fenomen de la boira amb una certa sorpresa. Pot ser molt bucòlic quan només dura una estona de bon matí, però altrament impertinent si s’allarga fins el migdia o no s’aixeca ni a la tarda. A Lleida ostenten el rècord de tres setmanes seguides sense veure un raig de sol per culpa de la boira persistent, per alguna cosa la ciutat i la seva comarca ocupen l’àrea geogràfica de la Depressió Central... Alguns diuen que aquest fenomen atmosfèric no s’ha de veure negativament. La condensació de la humitat ajuda a fortificar les plantes dels conreus i els fruiters... En qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades i divergents. Vaig viure alguns anys a una comarca on encara no han arribat a cap acord sobre la valoració del vent de tramuntana, dintre d’un litigi molt contrastat. Persones amb gustos diferents dels meus qualifiquen de bon temps els dies

5 de gen. 2020

Al cap de Creus hi havia una sirena i jo la vaig sentir

El far de cap de Creus va ser completat l’any 1959 amb aquest edifici annex d’una sirena acústica que emetia els dies i les nits de boira uns gemecs esquinçadors, uns mugits tremebunds per avisar els vaixells de la proximitat del coster. Amb els nous sistemes de transmissió, la sirena ja no era necessària. Va emmudir el 1981 i va ser enderrocada el 2006. La trobo a faltar a la punta del cap de Creus encara més prominent, més endinsada al mar que el far aixecat el 1853 a l’extrem més oriental de tota la Península Ibèrica. En aquest aspecte, la sirena guanyava clarament el far. Ha deixat un buit en el paisatge físic i en el paisatge sonor. Recordo la seva presència muda els dies ordinaris i els brams perfectament regulars els dies i les nits de boira,

2 de gen. 2020

Petits somnis desperts a les taules del Cafè de la Poste

A Perpinyà la meteorologia mediterrània permet que taules i cadires del Cafè de la Poste ocupin una cantó de la plaça del Castillet quasi tot l’any. És un dels escenaris del centre al qual el client pot estar segur de veure desfilar en algun moment del dia el conjunt d’elements de la vida ciutadana, igual com es produeix al veïns cafès de la rambla de la Llotja o de la plaça Aragó. No cal concretar cites, tothom passa per davant d’aquests tres observatoris a un moment o altre, per un motiu o altre. El Cafè de la Poste va estar regentat durant llargues dècades per la família Vila, el pare Salvador Vila des del 1952 i el fill Robert Vila i la seva dona Marieke fins la jubilació el 2016. La nova gerència de Julien Gerbaud (antic responsable del Cafè de la