30 de des. 2020

El paradís somniat de Ramon Folch no existeix, construïm-lo

El gran escriptor anglès de viatges Bruce Chatwin no va parar mai de rodar, però tenia el domicili més o menys estable a la casa rural anomenada Homer End, prop d’Oxford, al Devonshire. A Catalunya ha sorgit un altre Homer End al petit municipi d’Esponellà (400 habitants, comarca del Pla de l’Estany), que inclou nuclis agregats com Centenys i Martís. Al primer d’aquests nuclis hi ha anat a viure el veterà escriptor de viatges i novel.lista Xavier Moret amb la seva dona Teresa Artigas. Al segon, l’ecòleg Ramon Folch amb Josepa Bru. La trajectòria professional de Ramon Folch és d’una extensió de novel.la russa. De les primeres dècades en

29 de des. 2020

El banc del carrer gironí de les Hortes i la carrera de Forrest Gump

Davant l’aparador principal de la Llibreria 22, al carrer gironí de les Hortes, hi ha dos objectes de mobiliari urbà plantats a la vorera pels serveis municipals: una ferramenta per lligar bicicletes i un banc de seure. El banc és igual que els altres del mateix carrer, però s’ha convertit en únic, eminent i simbòlic. El llibreter Guillem Terribas i el seu successor Jordi Gispert s’hi han retratat infinitat de vegades amb la panòplia de visitants de l’establiment. Ara la pròpia llibreria ha començat a publicar a Facebook una sèrie numerada d’aquestes fotos, que va per la número catorze. Ha donat peu al muntatge fotogràfic adjunt, amb l’actor Tom Hanks en l’inoblidable paper de Forrest Gump. No és un banc tranquil per entrar en estat de meditació ni tan sols per reposar, perquè l’usuari pot estar segur d’haver-se

28 de des. 2020

El Seminari ostensiblement desmesurat en ple centre

L’arquitecte Elias Rogent va projectar a partir del 1863 dos grans edificis contigus a l’espai del centre urbà de Barcelona alliberat per l’enderroc de l’antiga muralla: la Universitat de Barcelona i el Seminari. Tos dos incloïen jardins a l’interior del recinte. Avui l’edifici històric de la UB acull quatre mil estudiants i obre al públic els seus jardins tota la setmana (no només en horari acadèmic). El veí edifici del Seminari suma aquest curs trenta-dos estudiants de sacerdot i els seus jardins no són accessibles. El Seminari va ser assaltat i incendiat parcialment durant la Setmana Tràgica del 1909. A la

23 de des. 2020

Exploració de marques i etiquetes de vi en el seu laberint

El món del vi es caracteritza pel confusionisme entre denominacions i marques, la dispersió atomitzada d’etiquetes entre les quals les veritats bàsiques es veuen ofegades per la publicitat encoberta i la desorientació forçosa del consumidor, obligat a desplaçar-se a les palpentes pel laberint de l’oferta infinita a la recerca del seu petit tresor o almenys d’una satisfacció digna. A alguns això els complau com un puzzle de milers de peces, a la majoria els arrossega a elegir de manera aproximativa i atzarosa, segons el sistema de pagar primer i després abraçar-se al recurs de si l’encerto l’endevino. El vi és per naturalesa un

21 de des. 2020

Jaume Fàbrega ens regala enguany “El gran llibre dels menuts”

Jaume Fàbrega és una enciclopèdia culinària amb cames i té per costum publicar un llibre cada any (de vegades dos o tres). Aquest Nadal li ha tocat al nou títol Cap i pota. El gran llibre dels menuts. La solapa informa que l’autor n’ha publicat més de setanta, dels quals set de seguits els últims cinc anys a aquesta mateixa col.leció de l’editorial Cossetània. L’opulència de Jaume Fàbrega, el seu festí de Babette literari, és digne de celebrar perquè desplega un ventall amplíssim de l’art de la cuina, que ell vincula a la cultura del país i a les branques veïnes. El nou llibre d’enguany de la seva factoria personal és una delícia de doble mèrit, perquè s’aboca de manera detallada i sàvia a uns productes massa sovint marginats per barats o considerats moralment tèrbols, quan en realitat representen una de les màximes exquisideses, un dels plaers culminants del paladar educat. La introducció històrica i literària del

18 de des. 2020

El litoral reclama ara una altra mena de fars

Potser algun dia veurem davant de qualsevol platja del país una altra mena de fars blancs, aquest cop plantats al mar: els aerogeneradors eòlics offshore o flotants. Seria la prova que algun govern d’aquí s’ha pres seriosament l’emergència climàtica i les inversions en noves fonts d’energia per frenar-la, igual com abans es va invertir massivament en aeroports, autopistes, ports "esportius" o rescats bancaris. Al mar el vent duplica la velocitat, actua de manera més estable per l’absència de barreres i els aerogeneradors s’autorienten per seguir la direcció del vent. Els plans oficials de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria

16 de des. 2020

La “Carta de retrobament” al restaurant l’Estrella, poesia pura

Ahir volíem parlar de trens amb l’enginyer i escriptor Jordi Font-Agustí i vam anar a dinar al lloc indicat. Quan l’Estació de França rutllava a ple rendiment, molts viatgers feien drecera cap a la sortida més acostada a les andanes, la lateral del carrer d’Ocata (era la terminal del tren de Mataró i una de les estacions del seu recorregut era a Ocata). Aquella sortida secundària es veia molt concorreguda. Al davant mateix Josefa Chiquillo hi va obrir l’any 1924 la casa de menjars L’Estrella. Acabava d’enviudar i tenia vuit fills. Va traspassar la lleteria que regentava a la veïna plaça Palau i es va endeutar per obrir aquest negoci, avui renovat i dirigit per la quarta generació de la família: Jordi Baidal a les taules i la seva dona Pepi Villada als

14 de des. 2020

El monument al cul, com un xiprer més

Anava a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i em vaig entretenir als jardins del davant, a la cruïlla del carrer Marina amb l’avinguda Icària, al peu de l’estàtua de set metres d’altura modelada en bronze per l’escultor Eduardo Úrculo amb el nom “A Santiago Roldán”, com recorda una placa a la seva base. L’autor la va qualificar com un “homenatge al cul”, tema molt freqüent i admiratiu a la seva obra escultòrica i pictòrica. Dos anys després, el 2001 va aixecar-ne un altra similar, anomenada Culis monumentalibus, també per encàrrec municipal davant del teatre Campoamor al centre històric de la vetusta Oviedo. Sobre la misteriosa relació entre el cul i la memòria de Santiago “Curri” Roldán (l’economista

11 de des. 2020

Dinar al restaurant "clandestí" La Contrasenya o la felicitat

Ahir vam anar dinar amb la meva filla gran Helena i la seva amiga Núria a La Contrasenya, el club gastronòmic “clandestí“ amb adreça a Internet que regenta des del 2012 Àngela Vinent al seu taller de pintora, a l’àtic d’un edifici industrial del Poblenou barceloní. El lloc és singular perquè l’ha ideat una dona singular. Cada plat incorpora un toc expressiu que és com la levitació de la mà de la cuinera, sense cap altra màgia que la claredat d’esperit i una destresa precisa. Àngela Vinent ha treballat de periodista des dels divuit anys. Primer com arxivera del diari Catalunya/Express i redactora de Mundo Diario, que és on ens vam conèixer en el dia a dia. Després com a subdirectora de l’Avui. Finalment com a cap de premsa de Pasqual Maragall. A

9 de des. 2020

En la mort de l’historiador Jordi Nadal Oller, l’home del “fracaso”

Ahir va morir l’historiador de l’economia Jordi Nadal Oller. De l’abundant literatura sobre la matèria, sobresurt amb llum pròpia un tractat desproveït d’intencions divulgatives però carregat de claus d’interpretació, les quals assenyalen amb el dit sense timidesa. No té res d’un manual ni resulta de fàcil lectura, però porta catorze edicions des del 1975, inclús una de butxaca el 2009. Es tracta del cèlebre títol El fracaso de la revolución industrial en España 1814-1913, del professor Jordi Nadal Oller. L’obra, a bastament citada i coneguda col.loquialment dintre del seu ram com “el fracaso” a seques, va néixer de l’encàrrec del professor Carlo M. Cipolla d’escriure el volum sobre Espanya de la col.leció britànica The

La mala sort històrica de l'Estació de França, fins avui

L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va tenir lloc en plena dictadura de Primo de Rivera, la qual cosa revestiria conseqüències. Si la primera Exposició Universal del 1888 havia servit per urbanitzar el sector de la Ciutadella, la segona del 1929 se centraria al mateix objectiu a la muntanya de Montjuïc, entre d’altres obres urbanes com la construcció de la nova Estació de França al lloc de l’antiga. El desplegament de l’estil arquitectònic modernista i els primers balbuceigs del noucentista donarien a les noves edificacions de l’Exposició del 1929 un aspecte historicista conceptualment caduc, en contrast amb les avantguardes europees del moment, representades

7 de des. 2020

La peripècia i els dibuixos reanimats de Josep Bartolí al cinema

Ahir diumenge vaig anar a veure la pel.lícula Josep, basada en la vida i els dibuixos del soldat republicà Josep Bartolí Guiu (Barcelona 1910 - Nova York 1995) quan es trobava tancat el 1939 als camps de concentració francesos d’Argelers i Rivesaltes. La peripècia de Bartolí ja era coneguda (el 1989 va fer donació d'una part dels seus dibuixos a l’Arxiu Històric de Barcelona i el 1990 es va editar el llibre Conversa amb Bartolí, de Jaume Cañameras), però convertir-la ara en biopic internacional de dibuixos animats ha estat una iniciativa de ressò modernitzat, reanimat. Més de

5 de des. 2020

Plega la boutique Carlane de Perpinyà, no plega l’amistat

Durant una colla d’anys vaig travessar amb freqüència la plaça de la catedral de Perpinyà per diverses raons, entre les quals no hi figurava entrar al temple. Si era de nit i les botigues ja havien tancat, hi anava per sentir els meus passos i la remor de l’aigua d’una de les fonts més “italianes” d’aquest país, feta d'un marbre rosat gairebé carnal. Durant el dia la travessava per anar al restaurant Saint-Jean de la cantonada, per fer una ullada a la floristeria o a la llibreria d’ocasió i, sobretot, per treure el cap a la Boutique Carlane i saludar les germanes Irene Rieu i Margaret Morillas, l’amabilitat de

4 de des. 2020

L’Expo Universal de Barcelona del 1888, poc universal però decisiva

L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i totes les seves derivacions ciutadanes haurien estat impensables sense l’arribada del tren de França deu anys abans. La batalla de l’alcalde Rius i Taulet per organitzar-la va arrencar amb el seu viatge d‘un mes de durada a Madrid, durant la qual va remoure cel i terra als ministeris i entre els diputats i senadors per assegurar la implicació del govern. Després d’aquella estada, totes les obres de construcció es van enllestir en poc més d’un any, dintre d’una cursa contra rellotge que convertiria Barcelona en una “ciutat de bojos”. L’Exposició va obrir al públic el 8 d’abril. Durant el dinar

2 de des. 2020

Cervellets arrebossats, vici sentimental de l’art de la cuina

El paladar té la seva memòria il.lusionada i a mi em continuen agradant amb deliri els cervellets de xai arrebossats, que abans les mares cuinaven amb freqüència pel poder alimentari que ofereixen i que ara s’han de buscar amb lupa a alguns establiments més o menys recòndits. El restaurant Vilaró (davant el mercat de Sant Antoni, amb cuina oberta per esmozar des de les 8h del matí) ostenta la palma per veterania i perseverança, però encara m’agraden més els cervellets que ofereix de manera fixa a la pissarra que fa funció de carta el restaurant Portolés (Diputació cantonada Roger de Flor), regentat per Antoni Catalán Portolés, successor del germà Isidre, assassinat per un atracador a la barra d’aquest establiment el 6 de maig del 1983, als 29 anys. El secret es troba a l’arrebossat, com més lleuger millor, que al Portolés encerten de

30 de nov. 2020

Una envernissada per reobrir la llibreria més antiga de París

Dissabte passat va tornar a obrir la llibreria Delamain, la més antiga de París en activitat (inaugurada l’any 1708), després de dos mesos de tancament per restauració de les impressionants prestatgeries de dos pisos en roure massís. A part de la més antiga, també és la més cèntrica. Es troba davant la Comédie Française i el jardí amagat de la la Place Royale, a la planta baixa del gran edifici en cantonada que ocupa l’Hotel du Louvre. Tot l’immoble va se comprat el 2013 per un fons d’inversions de Qatar, la qual cosa va fer trontollar el contracte de lloguer, salvat in extremis per la incorporació de l’establiment a l’imperi de l’editorial Gallimard. Malgrat les seves dimensions reduïdes, disposa al segon pis d’un fons de llibres antics. A la

28 de nov. 2020

Defensa sentimental dels pubs britànics, ara que n’havia après

El popular bar de la cantonada a ciutats i pobles britànics és una tradició que creia solidíssima. La primera cosa que vaig intentar acomplir en arribar fa molts anys de visita debutant a Londres va ser prendre una cervesa “bitter” o “ale” a un pub. Va resultar ser el desig més complicat de tots i em va fer entendre la diferència cultural que ens separava. La lliura esterlina encara tenia 20 xelins i 240 penics, no els prosaics 100 penics imposats per la decimalització posterior. Encara es media i es pesava a la manera imperial en iardes, peus, pintes, unces i galons (el sistema mètric decimal no s’hi imposaria fins el 1995). Quan el pub era d’alcohol “licensed” no era l’hora, i viceversa. No me n’hauria sortit sense l’ajuda samaritana d’un resident, el qual va aconseguir amb total comoditat que ens servissin la cervesa que fins aleshores m’havia resultat inaccessible malgrat tots els meus intents. La regulació alcohòlica i els estranyíssims horaris legals dels pubs es van mantenir fins el 2005. Vaig assentar una certa predilecció pel pastís de carn (el fish and chips se'm va resistir més) del pub Hog in the Pound perquè em queia a la

26 de nov. 2020

La titànica estació de Portbou cau en una profunda languidesa

Portbou va ser una estació de tren abans que un poble, nascut de la decisió governamental de fer passar per aquí la nova línia ferroviària de connexió amb França, inaugurada el 1878. Va caldre construir l'esplanada artificial de l’estació damunt la cala de Portbou, a un indret on no hi havia un pam de terreny pla, llevat de la platja. El 1930 arribava als 4.000 habitants, quan encara englobava la població veïna de Colera. A partir d’aquell moment començaria la davallada. Ara ja fa temps que es troba molt per sota del “llindar psicològic”, amb 1.302 censats. L’època daurada dels duaners i transitaris va fer que nasquessin entre les noves famílies de Portbou

24 de nov. 2020

Passadís del metro a Passeig de Gràcia, escarni del transport públic

 

El passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona es a l’estació de Passeig de Gràcia. Va ser instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat de quatre plantes, construït en concessió de terreny públic. La llargada de 260 metres d’aquest passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver adoptat la línia recta més lògica, en comptes de rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing des del 1967, com es va fer en perjudici dels usuaris molt més nombrosos del transport públic. Van preferir construir un corredor el doble de llarg del

20 de nov. 2020

No hi puc fer més, enyoro molt Roma i la vista del Janícul

Els llatins sempre tindrem dues pàtries: la nostra i Roma. Fa molts mesos que enyoro poder anar-hi com de costum i, només d’arribar, agafar l’autobús que puja al Janícul. No forma part dels set turons fundacionals de la ciutat, però se’l considera el vuitè perquè s’ha convertit en més concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. El mèrit no es deu només al fet d'acollir el templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques. Tampoc no és per l’afortunat parc públic de la

18 de nov. 2020

Evocació de la nissaga familiar dels Guinness a Cadaqués

L’ermita de San Sebastià, enfilada a la muntanya del Pení de Cadaqués, és un dels punts més afortunats d’aquella costa. Va ser desamortitzada el segle XIX i posteriorment convertida en luxosa residència d’estiu per Jonathan Guinnes, un dels hereus de la marca cervesera irlandesa. El fet no revestiria més transcendència dintre del cabalós moviment immobiliari de la Costa Brava si l’actual hereu, el seu fill Sebastian Guinness, nascut el 1964, no obrís la finca al públic cada 20 de gener perquè els cadaquesencs hi puguin continuar celebrant el tradicional i concorregut aplec de Sant Sebastià amb sardanes, dinar a l’aire lliure i “patacades” (cançons tradicionals del municipi). Aquell dia Sebastian Guinnes es planta a l’entrada de la finca

16 de nov. 2020

El retorn de Sofia Loren no pot eclipsar la gran novel.la de partida

Als seus rumbosos 86 anys, Sofia Loren torna a la pantalla a la pel.lícula La vida al davant, que s’estrena aquests dies a Netflix. El paper és un autèntic bombó, un regal molt ben triat. Es tracta de la segona adaptació cinematogràfica de la gran novel.la del mateix títol, de l’autor francès Romain Gary, a la qual una prostituta retirada cria alguns nens immigrants del carrer al barri popular parisenc de Belleville, en especial Momo, que és qui porta al llibre la veu narradora amb una ingenuïtat i una oralitat infantils d’enorme destresa literària per part del novel.lista. La primera adaptació cinematogràfica va rebre l’Òscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa

13 de nov. 2020

Tothom parla amb un accent distintiu i de vegades discriminat

L’accent, la manera de pronunciar una mateixa frase varia ostensiblement dintre de cada idioma, de manera que un català reconeix a l’instant un lleidatà d’un gironí, ja no diguem un valencià d’un mallorquí. De la mateixa manera, un espanyol distingeix un andalús o un gallec per l’accent. Això mateix es dona a qualsevol idioma: a Anglaterra la classe alta parla amb un accent distintiu après a les escoles d’elit i les classes populars ho fa en l’argot cockney, igual que a França hi ha un autèntic abisme entre la fonètica del francès de París i el de Marsella, entre el nord i el sud. El problema comença

12 de nov. 2020

El menjar i les illes, gran literatura

El llibre El menjar i les illes, acabat de publicar pel periodista i escriptor mallorquí Andreu Manresa, no és només allò que suggereix el títol. Tampoc és només una recopilació d’articles apareguts prèviament a la premsa, ni tan sols una història crucial i viscuda dels canvis experimentats per la realitat a les Balears i Pitiüses. És una peça d’alta literatura, per damunt de qualsevol altra consideració temàtica. Una delícia literària, un elogi de la paraula inspirada, una culminació narrativa. Quan l’any 1925 Josep Pla va dedicar a la cuina catalana un parell de capítols del seu primer llibre Coses vistes, la descripció culinària no formava part dels temes literaris consagrats. Era més aviat una qüestió de mestresses de casa i receptaris pràctics, que ell va incorporar al cànon literari amb un segell personal. Posteriorment se n’ha produït una inflació, però també apareixen grans

11 de nov. 2020

En l’aspecte lingüístic, tots som fills de mare desconeguda

Els lingüistes no tenen cap dubte sobre l’origen comú de la majoria d’idiomes europeus i asiàtics, designats com a llengües indoeuropees. Tot seguit reconeixen ignorar per complet d’on procedeix aquesta arrel indoeuropea comuna, qui eren els indoeuropeus o com s’ho van fer per expandir la llengua mare. Indiquen per aproximació que el focus es devia trobar a la regió del Mar Caspi i el Mar Negre cap el quart mil.leni abans de la nostra era, abans de diversificar-se en múltiples direccions. Però sobre els indoeuropeus als quals devem l’arrel de l’idioma, no en sabem res. Més ben dit, sabem que no ho sabem, la qual cosa és una manera inicial de saber. Els lïngüistes han convingut que l’arrel indoeuropea es

9 de nov. 2020

Les muses de la inspiració: hola i adéu.

Les muses de la inspiració existeixen, i tant que existeixen! Són unes senyores una mica capricioses, venen i se’n van quan volen, sense normes, compromisos ni horaris. De vegades s’absenten una llarga temporada, en canvi a altres moments no saps com dir prou. Les muses de la inspiració són com les  meigas gallegues: “Haberlas haylas, y hay que saber besarlas”. Acollir-les afectuosament quan arriben i no amoïnar-se en excés quan fugen. Així, vista la seva volatilitat, val més no dependre’n gaire. Cadascú ha de fer  camí amb un cert grau d’independència de la companyia evanescent de les muses. En qualsevol feina, la creativitat està feta d’un 10% d’inspiració i un 90% de transpiració. La part més escarrassada és la

6 de nov. 2020

Els grans avets es moren en silenci, massa silenci

No parlo dels avets de viver, immolats en massa cada Nadal. Parlo dels boscos de grans avets que servien per construir el pal major de les naus de vela i les bigues de les cases més sòlides. Aquests només creixen en autèntiques illes biològiques de refugi, a les obagues humides de boscos mediterranis i balcànics. A Catalunya gaudim del bosc d’avets més al sud d’Europa, al Montseny. Els científics alerten que aquestes nobles coníferes estan reduint el creixement a tot arreu per culpa de les variacions climàtiques, la pujada de temperatures i les sequeres. Els avets d’aquí sempre havien nodrit llegendes i rondalles. Formen

4 de nov. 2020

El savi oriental Pep Vila mostra la seva collita del confinament

Aquest país disposa d’alguns autèntics savis orientals, autors d’una obra ingent desmarcada del circuit acadèmic i per tant arraconada. No els importa ser tractats de savis de poble pels ignorants altament qualificats. Fan una feina que acumula coneixements i pols a les lleixes de les biblioteques comarcals. Alguns llegim els seus treballs com a pistes de valor incalculable, menystingudes per aquells que volen fer pagar als autors la independència personal i penjar-los l’etiqueta que consideren ominosa d’autodidactes. A un moment donat va semblar que la microhistòria coneixia una revifada acadèmica internacional. Es van editar

2 de nov. 2020

Homenatge al president republicà Azaña, amb reserves

La mesa del Congrés de Diputats té previst que la cambra reti un homenatge demà dimarts al president de la II República, Manuel Azaña, amb ocasió del 80 aniversari de la seva mort a l’exili de Montalban (França). És de justícia reconèixer les autoritats del sistema democràtic enderrocat per la Guerra Civil desencadenada per Franco, però no s’ha de confondre reconèixer amb santificar. El partit d’Azaña (Izquierda Republicana) només podia donar-li un suport minoritari, de manera que va practicar la cultura de coalició a contracor i el joc brut contra els seus aliats socialistes, majoritaris al govern. El president de la República designava la persona encarregada de formar i presidir

31 d’oct. 2020

Nou espai verd de la plaça de les Glòries: mira’m i no em toquis

Ahir al matí feia un solet lluminós molt invitador, de manera que em vaig calçar la mascareta i, dintre de les possibilitats permeses per l’última normativa, vaig anar xino-xano a recórrer el nou parc batejat Gran Clariana a la barcelonina plaça de les Glòries, una tercera part de l’espai verd que hi està previst quan acabin les obres. La Gran Clariana, enllestida fa prop de dos anys, consisteix a un enorme cercle d’herba polida, de l’extensió d’un camp de futbol, amb els accessos previstos per als usuaris. Aquests accessos no s’han obert mai. Una amable empleada vestida amb l’armilla d’Informadora em va notificar que primer va ser perquè l’herba pogués arrelar. Un cop arrelada i visiblement ufana, va afegir que les associacions de veïns s’han

30 d’oct. 2020

Presentació de “Cuines amagades”: un elogi de la sociabilitat

El director de l’editorial Cossetània Pep Olivé, Àngela Vinent, la cuinera Ada Parellada i jo mateix vam presentar ahir al magnífic espai de la Llibreria Ona el nostre llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Els mercats sempre han estat un espai de sociabilitat. Aquest llibre i la seva presentació pública d’ahir volien ser també un elogi de la sociabilitat. En les condicions actuals representàvem tots plegats un acte d’esperança: tant el públic assistent com els autors, la presentadora, l'editor i la llibreria que ens acollia. Vaig dir que hem de lluitar per la salut de tots, però també per l’alegria de tots. Amb les mesures temporals de seguretat sanitària que convingui, no hem de perdre la valoració de la

29 d’oct. 2020

La tardor és una de les estacions més vitals, diguin el que diguin

Pretenen adjudicar a la tardor una imatge melangiosa i crepuscular, quan en realitat ofereix moments d’una vitalitat culminant, envernissats per la llum licorosa que queda després de la verema. Plou una mica més, apareixen els millors bolets, el raïm, les figues, els plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades s’hi està millor que mai, els dies propicis. No sento la suposada malenconia de la tardor com un decandiment ni un presagi cendrós i refredat, ni tan sols amb la mascareta posada i la mobilitat limitada. M’estimula igual que les altres estacions a fer i a sentir les coses pròpies del moment. No li veig cap metàfora de la decadència, sinó més aviat del gaudi de la

28 d’oct. 2020

Nuesa i grandesa de platja lliure de Garbet

Mantinc una vella inclinació per anar a la platja també a la tardor, per exemple aquesta de Garbet, entre Llançà i Colera. El baixador del tren es troba fora de servei i “corpore in sepulto”, tota la resta és plena de vida. La platja de Garbet sempre ha estat vista i utilitzada com un espai lliure, sense més impost de luxe que el de la naturalesa verge i gratuïta. La muntanya del Puig d’Esquers s’eixampla fins el mar i la vall, entapissada de feixes de vinya, forma la badia barrada pel terraplè de la via del tren de França. A la platja de còdols i pedrigolet, perfumada per la farigola, cada onada sembla emetre un miol de tendresa. Hi havia el càmping Garbet i un xiringuito obert l’any 1948 per

26 d’oct. 2020

“La religió és una cosa bàsicament dolenta, cal reduir-la al mínim”

No és freqüent llegir al diari La Vanguardia un titular a tota pàgina que diu: “La religió és una cosa bàsicament dolenta; cal reduir-la al mínim”. La formulava l’altre dia el novel.lista Eduardo Mendoza arran de la publicació del seu últim llibre Las barbas del profeta i hauria estat impensable fa escasses dècades convertir-la en un titular de cap diari d’aquí. Reflecteix un ràpid canvi de la mentalitat social. La religió no ha estat mai una qüestió només espiritual ni una opció totalment lliure, sinó un element d’identificació d’aquells que s’adscriuen a cadascuna d'elles i un instrument de domini per part de les seves jerarquies. Fa alguns segles --no gaires-- les anomenades guerres de religió o guerres santes causaven extenses i persistents matances. Fa algunes

23 d’oct. 2020

Avui divendres la Bisbal d’Empordà recorda el secretari de Gardel

Avui divendres a les 20h al Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà m’han demanat de pronunciar la conferència “Carlos Gardel i Josep Plaja, aquella febre del tango” sobre el secretari del cantant argentí durant els últims mesos de la seva vida a Nova York, arran dels actes d’homenatge organitzats en record d’aquest bisbalenc i de la col.locació d’una placa commemorativa al seu domicili. A més de la conferència i la inauguració de la placa, el programa inclou demà ballada de tangos i projeccions d’un documental sobre Plaja i de la pel.lícula de Gardel “Cuesta abajo”, a la qual apareix com a figurant. Josep Plaja Gasch (1900-1981) treballava el 1934 com a traductor als estudis

21 d’oct. 2020

No m’ha molestat mai viure a un barri amb xinesos

Anys enrere els xinesos només disposaven a Barcelona de comptats restaurants de cuina del seu país. Tot seguit van començar a obrir botigues de roba barata a l’engròs al carrer Trafalgar. A partir d’allí s’han anat expandint per tot el barri de Fort Pienc i el Passeig de Sant Joan, al llarg de la Dreta de l’Eixample. Al meu barri n’estic voltat i això no m’ha molestat mai. Ara tenen bars, restaurants, supermercats, basars, botigues d’electrònica, perruqueries i gabinets de manicura (allò del “final feliç” es va estroncar amb rapidesa), oficines immobiliàries i tota mena de negocis. Una nova generació de xinesos i xineses joves, probablement criats aquí, han obert els seus bars de trobada. Abans representaven un exotisme, ara una comunitat barcelonina més. La proliferació pot cridar l’atenció, però la convivència s’ha revelat absolutament normal. En una ocasió un veí de tota la vida em va dir que havíem de signar una petició a l’Ajuntament perquè s’impedís la seva concentració a un sol barri, atès que

19 d’oct. 2020

La reina Elionor d’Aquitània sempre es va dir d’Aquitània

El premi Planeta acaba de recaure en una autora supervendes de la casa, Eva García Sáenz, per un llibre sobre la reina Elionor d’Aquitània, la vida de la qual és una autèntica novel.la sense necessitat de ficció. L’editorial ha jugat sobre segur, potser amb reverència afegida a l’actual hereva de la corona espanyola, Elionor de Borbó Ortiz. El rei francès Lluís VII va cometre l’error de repudiar la muller Elionor d’Aquitània l’any 1152. Al ducat d’Aquitània (amb centre a l’actiu port de Bordeus) les dones de la noblesa tenien el dret d’heretar i administrar propietats, de manera que el pare d’Elionor havia especificat al testament que el ducat que pertocava a la seva filla només podia ser heretat pels fills d’aquesta, sense veure’s incorporat per cap concepte al domini reial francès. El matrimoni d’Elionor d’Aquitània amb Lluís VII va durar cinc anys. Dos mesos després de divorciar-se, Elionor va contraure noves noces amb el segon

16 d’oct. 2020

Llum i glòria del Canigó, una vitalitat anímica

La llum jubilar de tramuntana és la que fa aparèixer el Canigó a l’horitzó alguns dies selectes, amb el dibuix enllustrat de les coses. La claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fan revenir les fonts del desig i el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Fomenten la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit i encantar-se amb el vol elegíac dels falciots per tal de creure trobar en aquests aleteigs un petit tresor. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A

14 d’oct. 2020

El tren més desgraciat de tots

Semblava difícil que hi hagués una línia de tren més desgraciada que la de Barcelona a Vic, Ripoll, Puigcerdà i el seu enllaç amb França a l’estació de la Tor de Querol. Encara avui un tren regional de Barcelona a Puigcerdà inverteix el mateix temps de trajecte que un AVE de Madrid a Sevilla. Però n’hi ha una de pitjor. La línia dels Ferrocarrils de la Generalitat entre Balaguer i la Pobla de Segur acaba de restablir el servei després de vuit mesos aturada pels efectes del temporal Glòria del gener passat. Aquesta línia de la Noguera Pallaresa va obrir al trànsit l’any 1924 el tram de 26 quilòmetres entre Lleida i Balaguer, però

12 d’oct. 2020

La vinya més petita de Catalunya a cala Jóncols

La llongada de Roses fins al cap de Creus ofereix una fesomia més dolça perquè es troba arredossada de la tramuntana i altres vents del golf de Lleó. Hi sobresurt la subpenínsula del cap Norfeu quan s’endinsa al mar amb una bellesa grega. El solitari Hotel Cala Jòncols va obrir el 1965 de la mà de propietaris italians al costat de l’antiga barraca de pescadors. Quatre anys més tard van arribar d’Andalusia per treballar-hi el matrimoni de Pepe Gómez i Rosario Fernández. L’hotel va plegar deu anys després i la temporada següent el van reobrir Pepe i Rosario, pares dels actuals responsables Michael i Juanma Gómez, i avis d’Alexis i Alícia que també hi treballen. Tenien hort, criaven conills, gallines i porcs, pescaven, collien les olives per fer oli i extreien

10 d’oct. 2020

El Trocadero de París: un lloc bellíssim amb nom sinistre

Arran de la seva segona invasió en vint anys, les tropes franceses es van distingir l’agost del 1823 a la batalla del Trocadero, a Cadis. El ressò victoriós del fet donaria aquest nom castellà textual a la cèlebre a cruïlla urbana de sis grans avingudes de París i l'esplanada panoràmica sobre la torre Eiffel: la plaça i l’esplanada del Trocadéro. Els liberals espanyols reclamaven una monarquia constitucional o una república, la legió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís va tornar a envair-los, com Napoleó vint anys abans, per defensar el rei Ferran VII de Borbó. És a dir, per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, tradicional,

7 d’oct. 2020

Josep Pla i Víctor Català, una distància per revisar

A l’instant de pujar l’altre dia a l’escenari de l’Auditori de Girona per rebre el premi Carles Rahola d’assaig entre aplaudiments del públic (una situació inusual per a mi), vaig canviar de cop el breu discurset que portava preparat mentalment. Vaig improvisar per tal de subratllar durant la meva intervenció dues coses que s’acabaven de produir damunt d’aquell escenari. En primer lloc, que pocs instants abans la Coral de Banyoles hagués fet cantar per una soprano la cèlebre ària de tenor “Nessun dorma”, de l’òpera de Turandot, perquè de tant en tant és bo mirar les coses des d’una perspectiva i un to diferents. En segon lloc, vaig fer meves les paraules que acabava de pronunciar, abans

5 d’oct. 2020

Moisès va separar finalment les aigües de Venècia dissabte passat

Dissabte passat es va estrenar, amb més de vint anys de retard i diversos escàndols de corrupció, el projecte MOSE de comportes mòbils a les tres boques naturals de la llacuna de Venècia per barrar el pas a les marees excepcionalment altes que cada tardor inunden el centre històric. Itàlia no és només un dels països més destacats en bellesa artística, també ho és en desídia de l’administració pública envers aquest patrimoni. La sigla MOSE significa Mòdul Experimental Eletromecànic, però va ser adoptada perquè en italià coincideix amb el nom bíblic de Moisès, que va separar

1 d’oct. 2020

Ducs, mussols i òlibes: no els veiem, però hi són

Es molt difícil aguantar-li la mirada a un duc, un mussol, una òliba, un xot o un gamarús --cinc ocells emparentats-- per la potència dels seus ulls i perquè difícilment es deixen veure, excepte si es troben en captivitat com a la foto adjunta. Això no significa que no hi siguin i que no ens mirin. Més que una visió estereoscòpica o capacitat d’integrar en una sola les dues que ens arriben per cadascun dels ulls (aquesta també la tenim els humans), es tracta de la potència hipnòtica, ferotge en aparença dels seus ulls desorbitats, d'un color taronja pujat i lluent, encara que sigui un atribut purament llegendari. En realitat els grans glòbuls oculars dels ducs, mussol, òlibes, xots (també dits xibeques) i gamarussos  no són capaços de cap moviment dintre de l’òrbita, com sí que fem els humans (a canvi poden girar el cap fins a 270 graus,

29 de set. 2020

L’enèsima manipulació històrica sobre el camp d’Argelers

Les autoritats del departament dels Pirineus Orientals (Perpinyà) acaben de presidir l’acte inaugural de la digitalització, oberta a tothom en línia, de la base de dades dels arxius oficials amb la llista nominal dels internats al camp de concentració de la platja d’Argelers del setembre del 1939 al novembre del 1942. Al primer cop d’ull sembla una bona notícia, en realitat és l’enèsima manipulació dels fets històrics, perquè s’absté de precisar que el setembre del 1939 el camp d’Argelers ja no era ni l’ombra del que havia estat al moment d’obrir en plena Retirada el febrer anterior. La rebuda inhumana de la República francesa als refugiats republicans espanyols va conèixer dues fases molt diferents. El fet de barrejar-les pretén encobrir la crueltat

26 de set. 2020

Als vuitanta anys de la mort de Walter Benjamin a Portbou

Un dels filòsofs més destacats del segle XX, Walter Benjamin, es va suïcidar avui fa vuitanta anys a una fonda de Portbou, quan fugia de la França ocupada pels seus compatriotes alemanys, dels quals el separava la condició de jueu i de demòcrata. Havia abandonat Alemanya des del 1933 per l’ascensió del nazisme i residia a París, d’on va fugir el mateix dia de l’arribada de les tropes alemanyes. A Marsella obtindria un visat d’entrada als Estats Units, sense que el document resolgués el problema del visat de sortida de França. Emprendre el viatge des del port de Marsella

24 de set. 2020

Arriba el meu llibre ”Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària”

El 23 de setembre surt a la venda per part d’editorial Pòrtic el meu llibre Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària, que ha rebut el premi Carles Rahola d’assaig 2020. Vista a través dels seus llibres publicats a cada època, la vida de Josep Pla revela totes les claus d’una tenacitat recompensada amb l’èxit de públic lector. També mostra la grafomania que l’arrossegaria a una Obra Completa desmesurada, dintre de la qual la genialitat literària brilla com partícules de mineral de mica en un enorme bloc de granit gris. La dimensió inaudita de l’obra escrita d’aquest autor conté una particularitat: la quantitat de lectors al llarg de generacions successives, des del primer llibre de l‘any 1925 fins avui mateix, quasi un segle després. Arran de la presentació del meu anterior treball biogràfic Josep Pla: sis amics i una amant, vaig dir que trobava a faltar una biografia literària sobre aquest autor, en el sentit d’estudiar-ne estil, a més a més de la seva vida en general. Al capdavall no l’he escrita per arribar a la mitja dotzena de llibres que he publicat sobre Josep Pla, sinó perquè encara continuo llegint-lo amb una satisfacció renovada, gairebé embriagant. Els amors estables no s’han de trair perquè sí. Només la necessitat de comprendre ens fa intuir algunes

21 de set. 2020

Cervera: l’hotel de luxe que amb prou feines es va estrenar

Després de l’entrada en servei el 1878 de l’enllaç ferroviari internacional a Portbou i Cervera, l’estació d’aquesta segona localitat no va conèixer la renovació monumental de la seva veïna de Portbou arran de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Tot i així, l’augment de viatgers benestants en direcció o procedents de París va portar el director del Buffet de la Gare, Jean Deléon, cuiner basco-francès que també havia estat responsable del restaurant de l’estació d’Hendaia, a encarregar el 1928 a l’arquitecte perpinyanès Léon Baille la construcció en estil Art-déco d’un espectacular hotel fora de l’estació, un palace atípic a una parcel.la triangular abocada a les vies com la proa d’un transatlàntic, d'un vaixell fantasma. Es va anomenar Hotel Belvedere du Rayon Vert, perquè El raig verd era el títol del viatge

17 de set. 2020

La idea de traslladar “Dona i ocell” de Miró al Cinc d’Oros

L’obelisc inventat per les antigues cultures faraòniques és un recurs monumental de gran elegància, adoptat modernament a nombroses capitals, ja sigui amb peces originals rapinyades durant la colonització d'Egipte o bé amb imitacions de nova construcció. En canvi Barcelona ha tingut una sort tristíssima en la matèria, atès que el “llàpis” de granit gris de vint metres d’alçada que s’alça a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal no arriba ni de lluny a la categoria dels millors obeliscos. Per això la proposta de l’artista Santi Moix i la simulació fotogràfica del seu co.l.laborador Ricardo Prado de substituir el “llàpis” per l’escultura abstracta de Joan Miró “Dona i ocell”, aixecada des del 1983 a la plaça de l’antic Escorxador, resulta estimulant. Alegraria d’una vegada la també tristíssima història del monument originari, erigit el 1932 en homenatge al president de la Primera República, Francesc Pi i Margall, amb una bella figura femenina complementària de l’escultor Josep

15 de set. 2020

Publicat el nostre llibre sobre bars dels 40 mercats de Barcelona

Ja es troba a les llibreries Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (editorial Cossetània), que hem escrit Àngela Vinent i jo mateix com una aventura de descoberta, un periple al llarg de cadascun dels mercats i barris de la ciutat, pel plaer bàsic i amenaçat de citar-nos amb una persona amiga i fer petar la xerrada amb la forquilla i la copa als dits. La presentació anirà a càrrec de la cuinera Ada Parellada el dijous 29 d’OCTUBRE a les 19h a la llibreria Ona de Barcelona (Pau Claris 94). Cuinar sense pretensions, com ho fan als bars dels mercats, no vol dir sense geni. Vol dir sense escarafalls, sense la membrana de l’artifici ni l’elitisme petulant. Aquesta ruta gastronòmica acumula sorpreses. No solament per la presentació o la manera de preparar determinats plats, sinó per la senzilla amabilitat que les dones i els homes de darrere la barra acostumen a dedicar a la clientela. Són gent bregada. Aquesta guia permet retrobar plats molt bàsics que de vegades són una culminació de l’art de la cuina: la cuina ordinària massa sovint eclipsada per l’extraordinària, l’essència fràgil dels petits miracles de la quotidianitat. Cada barri, cada mercat, cada parada i cada bar són un món i els hem volgut descriure un per un. Al pròleg del llibre diem d’entrada: “Al mercat no hi anem perquè sigui més ràpid, més còmode, més barat o més pròxim. Hi