28 d’oct. 2020

Nuesa i grandesa de platja lliure de Garbet

Mantinc una vella inclinació per anar a la platja també a la tardor, per exemple aquesta de Garbet, entre Llançà i Colera. El baixador del tren es troba fora de servei i “corpore in sepulto”, tota la resta és plena de vida. La platja de Garbet sempre ha estat vista i utilitzada com un espai lliure, sense més impost de luxe que el de la naturalesa verge i gratuïta. La muntanya del Puig d’Esquers s’eixampla fins el mar i la vall, entapissada de feixes de vinya, forma la badia barrada pel terraplè de la via del tren de França. A la platja de còdols i pedrigolet, perfumada per la farigola, cada onada sembla emetre un miol de tendresa. Hi havia el càmping Garbet i un xiringuito obert l’any 1948 per

Álvaro Boada i la seva dona Josefa Ferrús per servir amanides, calamars i paelles, posteriorment sofisticat. Ara ja no hi són.

L’usdefruit popular de la platja de Garbet tenia un espontani segell de distinció que els aristòcrates no poden compartir. El punt infinitesimal de Garbet és més que l'espai geogràfic d’una platja deshabitada i sense edificar, més i tot que el bressol històric d’algunes de les meves il.lusions de llibertat a la sorra. És la meva gota viscuda del Mediterrani, una perfusió de la geografia a la meva ànima. Representa als meus ulls una manera de veure el món.

La seva bellesa austera és capaç d’elevar les sensacions fins el plaer de la troballa i la revelació. La senzillesa compromesa amb la realitat --crítica, reflexiva, sentimental-- es converteix en una culminació elaborada en algunes ocasions afortunades com aquesta. La nuesa de vegades és una grandesa. L’altre dia li comentava a un col.lega de la contrada que aquesta platja mereix un escrit crític, reflexiu i sentimental com ella.

0 comentaris:

Publica un comentari