30 de maig 2019

El xe valencià i el che argentí, germans desconeguts

Les Facultats de Filologia expectoren cada any milers de graduats, cap dels quals no ha estat capaç fins ara de desentrellar la filiació entre l’exclamació tan típica del xe valencià i el che argentí, malgrat tenir usos col.loquials idèntics com a partícula lèxica onomatopeica i espontània que serveix per a tot, com un comodí. Imagino que els filòlegs ho deuen considerar una qüestió menor. De vegades admeten que l’origen etimològic de l’expressió és compartit a aquest hemisferi i a l’altre, sense que s’hagi vist documentat amb una explicació consensuada. Els valencians són anomenats amb el gentilici dels xes, igual com els argentins els ches (per això Ernesto Guevara és conegut com el Che), però no sabem per què. Proliferen teories sense demostrar i alguns exemples desaparellats. Els actuals diccionaris normatius assenten fràgil càtedra sobre la qüestió de manera lacònica i esquelètica. El de la llengua catalana ho defineix succintament: “Expressió usada per a demostrar admiració, alegria, entusiasme, enuig, etc.”. No figura a l’última edició del Diccionario de la Lengua Española ni tampoc al Diccionario panhispánico de dudas, mentre que el Diccionario de americanismos apunta amb aquella mateixa migradesa del resum: “Expresa asombro o desagradado,

28 de maig 2019

Els llibres dels grans clàssics són per llegir, no per col.leccionar

El meu pare arrenglerava ufà a una prestatgeria de casa els volums de la col.lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, que rebia periòdicament per subscripció. Li vaig preguntar quan pensava llegir-los i em va dir que ho faria un cop jubilat. A la seva mort, vint anys després de jubilar-se, la llarga col.lecció de lloms ocres continuava intacta, amb les pàgines intonses (sense tallar). La venerable col.lecció Bernat Metge, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó, ha traspassat el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la

24 de maig 2019

Acaba de sortir el meu nou llibre “Josep Pla: sis amics i una amant”

Editorial Empúries acaba de publicar el meu últim llibre Josep Pla: sis amics i una amant, una aproximació a l’escriptor a partir dels amics més decisius en diferents etapes de la seva vida. La biografia de Josep Pla i l’estudi de les seves obres ofereix contínues sorpreses sobre la trajectòria i els mecanismes narratius d’un autor que es manté entre els més seguits de la literatura catalana. A aquest llibre m’introdueixo al seu univers íntim a partir de sis amics i una amant, i ho entrellaço amb la meva pròpia experiència a l’escenari vital de l’homenot, que no es limita ni de lluny a Palafrugell encara que s’hi condensa obstinadament. El crític literari i amic de joventut Alexandre Plana va ser l’inductor directe de l’estil planer que convertiria Pla en un dels autors més llegits durant llargues dècades. L’Hermós va ser el pescador que li faria descobrir en viu la sensualitat del paisatge. Josep Martinell l’amic de la segona meitat de la vida dintre de l’esfera privada que començaria a apuntar les diferències entre la vida real i la seva literatura. Albert Puig Palau el mecenes indispensable durant l’època tan productiva com mal coneguda de la postguerra. Manuel Ortínez l’introductor al món que li resultava tan misteriós de l’alta

22 de maig 2019

Més de 50.000 anys per admetre que la Terra gira al voltant del Sol

El Vaticà va demanar perdó l’any 2000 per l’execució a la pira del frare Giordano Bruno, el qual disposa des del 1889 d’una estàtua al mateix punt on va ser cremat viu per la Inquisició l’any 1600, a la concorreguda plaça Campo dei Fiori de Roma, acusat d’heretgia per sostenir que la Terra girava al voltant del Sol i no a l’inrevés, com afirmava la doctrina oficial. El seu contemporani Galileu Galilei se’n va escapar pels pèls, després d’abjurar de la mateixa teoria tot murmurant “Eppur si muove”... Han hagut de passar mil.lenis abans que les explicacions científiques no s’imposessin a les sobrenaturals. El prehistòric home de Cromanyó mirava abans d’adormir-

20 de maig 2019

Encara topem, malgrat els progressos, amb el mur cec de la mort

Els progressos dels coneixements científics sobre l'evolució de la vida biològica al planeta Terra continuen topant amb un mur cec: per què el ser humà, el més estudiat de tots, mor amb tanta facilitat, per què la seva data de caducitat és tan curta i implacable. La medicina moderna ha allargat l’esperança de vida, però continua sent ridículament curta en comparació amb altres espècies menys complexes i més resistents. Totes es desintegren i moren en algun moment, però amb regularitat molt diferent. Els botànics es fan creus, per exemple, dels milers d’anys que pot arribar a sumar una mateixa planta de liquen (associació de fong i algues),

18 de maig 2019

El melic és un món, per alguns el centre del món

L’any 1981 vaig publicar a Edicions 62 el llibre d’entrevistes L’art de mirar-se el melic a Catalunya, quan a l’editor Josep M. Castellet li agradava fomentar l’ambient cultural. El debat insinuat al títol ha decaigut, en canvi el principi que enunciava s’ha inflamat. Me n’ha quedat com a pòsit un interès per aquesta delicada cicatriu en forma de zero que queda per sempre enmig de la panxa després de tallar el cordó umbilical al moment de néixer. Diuen que no serveix de res, que només és un inútil productor de borra. Tot i així li mantinc una simpatia, ja sigui cultural, genètica o estètica. A l’estiu les noies adolescents s’obstinen a utilitzar bruses curtes per ensenyar-lo amb orgull, amb pírcing o sense. La llegendària dansa àrab del ventre ha passat a la història com a espectacle, ara mimetitzat a la vida general. Les cultures antigues l’utilitzaven com a símbol del centre de gravetat del món. Algunes pedres venerables eren qualificades d’omphalos mundi (del grec omphalos, melic). El del santuari de Delfos era especialment venerat. L’historiador i geògraf grec Pausanias deia que aquests punts omfàlics

16 de maig 2019

La llibreria La Central del Raval ara té un jardí de premi Nobel

En aquest país el millor acostuma a viure d’esquitllentes al costat mateix del pitjor. Això s’aplica als paisatges, als racons urbans i a molts altres àmbits físics o mentals de la populosa vida en comú. El fenomen de cohabitació es veu recompensat de vegades per la troballa feliç, si s’inverteix un esforç de discerniment sistemàtic i cansat. Els petits tresors gratifiquen de tant en tant els afanys de la brega contra la barroeria del corrent majoritari. La llibreria La Central del Raval acaba d’obrir al costat mateix de la Rambla barcelonina una de les terrasses de bar més afortunades, enjardinades, tranquil.les i acollidores de tota la ciutat. L’establiment ocupa des del

14 de maig 2019

Fixeu-vos aquests dies en els circells naixents de la vinya

Quan els ceps de la vinya comencen a borronar no admiro només la forma dels pàmpol naixent, encara que sigui un dels perfils més esvelts que s’hagi inventat mai la naturalesa. També paro atenció també als circells, el delicat òrgan filamentós de la vinya que creix en paral.lel a les fulles i permet que les joves branques s’enfilin, com per recordar-nos que aquesta planta tan civilitzada era a l’origen una liana. Els pàmpols representen un prodigi de disseny natural, els circells un miracle igual de necessari. Un dels estudis més detallats i precoços sobre els circells el va publicar l’any 1865 Charles Darwin amb el títol On the Movements and Habits of Climbing Plants (Sobre els moviments i hàbits de les plantes enfiladisses). La novel.lista

11 de maig 2019

Fra Angelico no respira igual a Madrid que a Florència

El lluminós retaule de l’Anunciació que el museu del Prado acaba de restaurar, pintat per Fra Angelico cap el 1450 a Florència, és sens dubte més elaborat que el seu fresc sobre el mateix tema que es contempla al convent de Sant Marc de Florència (foto adjunta). Ara bé, l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga. Es troba al mateix lloc on va ser pintada, a l’escala d’accés al primer pis del convent que pugen els visitants d’avui. S’hi topa materialment, després d’un sobtat colze de l’escala, a l’últim tram dels esglaons. L’efecte sorpresa provoca un instant de vacil.lació

9 de maig 2019

Les aparences viraven ahir lleugerament a San Pere de Ribes

L’autobús interurbà que surt de la Ronda Universitat em va dipositar ahir en poca estona a aquesta plaça de Sant Pere de Ribes, la localitat del Garraf que els residents anomenen Ribes a seques. L’escenari no semblava oferir d’entrada res d’extraordinari. L’església parroquial, d’un neogòtic rescalfat pel gust ampul.lós dels indians, no representa cap obra mestra de l’arquitectura. Les aparences, però, no ho són tot. El municipi residencial ha crescut sense grans disbarats (de 18.000 a 30.000 habitants els últims vint anys), gràcies a la tranquil.litat que brinda als fugitius de la gran ciutat. El meu amfitrió em va fer recórrer sense

8 de maig 2019

La literatura de viatges s’escriu sobretot a caseta

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats ni els aventurers més arriscats. De vegades s’hi arriba sense sortir de casa, amb la imaginació, el record i la destresa narrativa. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben al llibre Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos únics dies a la capital grega, l’agost del 1806. Friedrich Hölderlin no hi va anar mai, però va escriure la novel.la Hiperió o l’eremita de Grècia amb una visió paisatgística d’autèntic geni, encara que fos copiada del llibre anterior de Richard Chandler Travels in Asia Minor and Greece. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro sense baixar del vaixell, durant el sol dia de

6 de maig 2019

Rosalía es rendeix a l’evidència que Gardel cada dia canta millor

Als recents concerts multitudinaris de Nova York i San Francisco, la jove cantant de moda Rosalía ha ofert a cappella com a propina de cloenda de l’actuació el tango “Volver”, de Carlos Gardel, en la versió aflamencada des del 2006 per Estrella Morente al film homònim de Pedro Almodóvar. El resultat de la versió és consultable a YouTube i opinable, però la vigència dels tangos de Carlos Gardel sembla indiscutible més de vuitanta anys després de la seva mort. La llegenda afirma que Gardel cada dia canta més bé, com ho confirmen les joves veus que continuen incorporant-lo

3 de maig 2019

El Canigó no té museu com el Mont Fuji, però té manifest

Molts països tenen una “muntanya sagrada” com a dipòsit d’antigues llegendes, elevacions prominents d'atractiu mític i real. Aquí, a part del cas de Montserrat, el massís del Canigó compleix la funció històrica amb una elegància paisatgística que ha portat a comparar-lo per analogia amb el Mont Fuji, la muntanya volcànica més alta i simbòlica del Japó, salvant totes les distàncies que calgui. Al peu del Mont Fuji hi acaben d’inaugurar un modern museu dedicat a aquesta muntanya, una edificació en forma de con invertit i un pressupost de construcció de 39 milions de dòlars. El Canigó no té cap equipament similar, en canvi circula des del mes passat una “Crida a favor del respecte del Canigó com emblema del patrimoni natural i cultural

1 de maig 2019

La investidura ahir del professor Bricall o el ceremonial importa poc

Ahir vaig assistir a la concorreguda cerimònia d’investidura de Josep M. Bricall com a doctor honoris causa de la Universitat Ramon Llull, a la sala d’actes de l’escola de negocis ESADE. No era la primera investidura honoris causa que rebia el professor Bricall (la foto adjunta correspon a la de la Universitat de Bolonya el 2008). Tampoc no era la primera de les seves a la qual he assistit al llarg dels anys. Per això em va sorprendre que la jove Universitat Ramon Llull i l’escola de negocis que integra optessin ahir per mantenir el protocol històric d’aquesta mena d’actes universitaris sense posar-lo gaire al dia. En canvi, arran de la investidura del professor Bricall com a doctor honoris causa de la Universitat de París-Marne la Vallée el 9 de juny del 1994, vaig poder presenciar una cerimònia moderna sense togues, birrets de serrells, desfilades processionals ni himnes de Gaudeamus Igitur. En aquella ocasió, el marc de la sala d’actes del castell de Marne la Vallée era absolutament versallesc, però l’organització de l’acte sòbriament republicana i actual. Allò que no em va estranyar gens ahir a ESADE va ser que els organitzadors reconeguessin que era una de les investidures honoris causa amb més públic