31 de març 2015

No n’hi digueu prostitució, és pur esclavatge al costat de casa


No és cert que resulti irreverent parlar de prostitució durant Setmana Santa. La pecaminosa Magdalena, que Jesús va salvar de la lapidació (“Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”), va ser poc després testimoni presencial de la crucifixió i la resurrecció, segons recullen els quatre evangelis canònics. Allò que resulta irreverent és l’existència de la prostitució, amb la coartada de tractar-se de l’ofici més vell del món. Fa pocs dies una sentència judicial dictada a Barcelona obria la porta a considerar-la com una activitat laboral amb els corresponents drets socials (contracte, cotització a la

29 de març 2015

La petjada vibrant dels romans i la nostra, ahir al camí de Rabós

Un dia Amadeu Cuito va aturar el cotxe a la carretera per fer-me baixar, caminar a gambades un tros de camp a través i ensenyar-me el punt exacte del camí de terra als afores del petit municipi de Rabós (185 habitants, Alt Empordà) on va descobrir, després de vuit anys d’esforços de recerca, el ramal que buscava de la Via Heràclia dels ibers del segle VI aC i posteriorment dels romans. Per a mi aquest sender és des d’aquell dia l’autèntica Via Heràclia reviscuda i hi retorno de tant en tant amb la mateixa convicció. Ahir vaig recorre’l amb una colla d’amics qualificats (d’esquerra a dreta de la foto el director de la revista Alberes David Pujol, l’ex alcaldessa socialista de Rabós i mestra Rosa M. Moret, el biòleg i home-orquestra Josep M. Dacosta) pel plaer d’escampar la boira en companyia, desintoxicar-nos

28 de març 2015

A Randa de Ramon Llull hi ha novetat: han renovat l’hotel

El puig de Randa suma dos mites de molt voltatge al cim d’una assequible talaia: és un dels miradors més bonics de Mallorca i Ramon Llull va tenir-hi l’any 1274 la il.luminació que el portaria a escriure l’ambiciós, autodidacte i heterodox sistema filosòfic universal destinat a predicar el cristianisme per mitjà del raonament i trobar la veritat interreligiosa i multicultural entre jueus, àrabs i cristians. Més que mística o sobrenatural, la il.luminació que li va encendre el cor m’ha semblat lògica i naturalíssima quan m’he allotjat aquests dies al santuari del puig de Randa, convertit fa poc en hotel homologat de preu abastable. A aquest indret el savi medieval conegut per “Lo foll” hi va fer construir una ermita. L’ermita es va transformar en

26 de març 2015

Dels pisos patera als bed and breakfast, el petit frau i el gros

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Una part de la població pensa que si el frau financer i social de l’evasió fiscal per part de les grans corporacions arriba amb quasi plena impunitat a xifres estratosfèriques, també el ciutadà comú pot guanyar uns dinerets que li permetin arribar a final de mes tot allotjant a casa seva turistes de pas sense declarar-ho. Els pisos turístics i l’allotjament de visitants a través de l’oferta per Internet és una activitat legal quan es troba degudament registrada i paga els impostos d’activitat, sense caure en el negoci opac o l’economia

24 de març 2015

Sota l’estàtua de Puixkin, a la plaça de les Arts de Sant Petersburg

A la plaça de les Arts de Sant Petersburg, presidida per l'estàtua en bronze de l'escriptor Alexander Puixkin, davant l'actual Museu Rus, em va semblar observar que les joves mares russes empenyen els cotxets dels nadons com un trofeu, sobretot quan el cel abandona el filtre d'òpal fumat i apareix un raig de sol, fora dels moments de grans nevades. Aleshores les mares dels cotxets coincideixen als quatre bancs col.locats sota l’estàtua de Puixkin amb els estudiants enamorats i alguns passejants desvagats com jo. Aquesta pau urbana no és freqüent a una gran ciutat marcada per tragèdies i redreçaments. L'atmosfera encalmada de la plaça de les Arts petersburgesa potser és l'últim llegat del venerat escriptor Puixkin, pare de la literatura russa moderna i romàntic heroi nacional. Són títols merescuts, com es pot apreciar llegint a l'ombra amable de l'estàtua qualsevol assequible traducció de les seves Narracions completes. Tant Puixkin com Dostoievski eren nascuts a Moscou, però van viure a Sant Petersburg i hi van escriure les seves obres cabdals. També una part d'Anna Karènina de Tolstoi transcorre aquí, igual que algunes narracions de Gógol (La Perspectiva Nevski), als mateixos barris on van

21 de març 2015

Enrique Cadícamo, el lletrista de tangos que escriu cada dia millor

El compositor, pianista i contrabaixista argentí Jorge Sarraute i la seva dona Montse Pons van organitzar ahir a casa d'ells una trobada d’amics per homenatjar el poeta i lletrista de tango Enrique Cadícamo, amb l'acompanyament al bandoneó de Carlos Morera i els poetes Lito Sember i Jonio González al recitat. Em van demanar que preparés unes paraules sobre la vinculació de Cadícamo amb Barcelona i vaig dir això que segueix: “A algunes èpoques viatjava regularment a l’Argentina i quan tornava trobava a faltar el tango. L’estratagema de compensació adaptada a les meves possibilitats va consistir a dedicar-me a estudiar la història del tango a Catalunya i Espanya, de manera que vaig publicar tres o quatre llibres sobre el tema. La

20 de març 2015

Benvinguda tardana als pistatxos locals, llavor de futur

Fins ara n’havíem de dir festucs, tant si l’interlocutor ens entenia com si no. Ara els correctors lingüístics ja ens permeten dir-ne pistatxos. No formaven part de la fruita seca tradicional del país, fins que van començar a treure el nas en forma de gelat d’un inusitat color verd vital, elèctric, desconegut. De tant en tant els trobàvem a l’interior dels millors patés francesos, sense sortir de l’exotisme que atribuíem a aquesta llavor cruixent. Avui es compren a totes les graneries, fins i tot en diferents variants de format barat i escarransit o més car, honest i ple. Esclovellar pistatxos torrats, extreure’ls de la clova mig oberta i retirar-los

19 de març 2015

Premi internacional a l’envelat com a estructura de futur

L’última edició anual del premi Pritzker, el Nobel de l’arquitectura, acaba de ser atorgat a l’arquitecte alemany Frei Otto, especialitzat al llarg de tota la carrera professional en envelats d’autor, que en llenguatge modern s’anomenen estructures mòbils de cobertes tensades. L’obra més coneguda de Frei Otto és l’envelat amb què va cobrir l’estadi olímpic de Munic als Jocs del 1972, però un any abans el Museu d’Art Modern de Nova York ja l’havia homenatjat amb l’exposició “Natural Construction” sobre les seves recerques al voltant de les estructures lleugeres de materials mínims amb resultats màxims i el 1963 havia despuntat amb els envelats monumentals de l’Exposició Internacional de

17 de març 2015

Juliette Binoche encarna Antígona al teatre, la vigència dels clàssics grecs

L’actriu francesa Juliette Binoche protagonitza en anglès fins el 28 de març al Barbican de Londres una nova versió de l’Antígona de Sòfocles, adaptada per la poetessa canadenca Anne Carson i dirigida pel belga Ivo van Hove. No és la primera vegada que l’oscaritzada intèrpret (el seu últim film és el d’Isabel Coixet Nadie quiere la noche) puja als acreditats escenaris teatrals londinencs, però fer-ho aquesta vegada amb una tragèdia clàssica grega subratlla la vigència d’aquelles obres escrites fa 2.500 anys. El director del muntatge li va donar a triar entre una Electra, una Medea o una Antígona. L’actriu va triar l’heroïna que desafia el poder per complir amb els seus principis i transgredir la prohibició d’enterrar el seu germà mort al combat,

16 de març 2015

De prop ningú és del tot normal, un postulat bàsic

Vaig fer a Rio de Janeiro una estada laboral de vuit dies, dels quals me’n van sobrar set en l’aspecte concret de la feina que m’hi portava. Em vaig dedicar a passejar, a vagarejar sense rumb exacte al llarg de l’univers del Calçadao i els seus afluents, a entretenir-me observant la llum ataronjada de la ciutat quan l'escalfor humida de la pluja tropical li fa desprendre la fortor de terra molla. Al país de l'estiu climàtic permanent la tromba aquosa alterna molts dies amb el sol radiant en un baf d'ambre. Qualsevol xàfec desfonda el cel de cop, escenifica l'apocalipsi per una estona i deixa una olor de fang barrejat amb cervesa i gasolina. De vegades cauen gotes del tamany d'un gra de raïm, cadascuna de les quals llisca damunt la pell del transeünt com una anguila. Entre dos ruixats vaig saludar l'estàtua tamany natural del poeta Drummond Andrade assegut a un banc del Calçadao o passeig marítim de Copacabana, vaig assistir a la missa dominical cantada en gregorià a l'església barroca de São Bento, vaig admirar la posta de sol darrere el morro Dos Irmãos, vaig beure

13 de març 2015

Ara Voltaire fa vendre, ves per on i qui ho diria

L’últim número de la revista mensual francesa Magazine Littéraire exhibeix a la portada l’efígie de Voltaire i el títol “Je suis Voltaire”, com per insinuar que dedica un dels seus dossiers a l’autor. En realitat la revista ha canviat d’orientació i ja no publica aquells antics dossiers tan nodrits sobre autors reconeguts. En aquest número es limita a un sol article sobre el filòsof i reprodueix a continuació setze pàgines del seu Tractat sobre la tolerància, publicat el 1763. En la reedició com a llibre de butxaca a la col.lecció Folio (en venda a les llibreries de França per 2 €) s’ha convertit en un best-seller massiu arran dels atemptats gihadistes a París de fa dos mesos. Avui el nom de Voltaire torna a fer vendre i tothom se n’aprofita, però fins ara no havia estat dels més llegits ni considerats entre els filòsofs de les Llums que van precedir o acompanyar la Revolució Francesa del 1789 i els valors republicans. No hi ha ni tan sols una edició moderna de les seves Obres Completes. La reaparició de Voltaire com autor de moda ha estat per sorpresa. Pel que fa a la tolerància que propugna al tractat ara reeditat, es referia a la transigència racional en matèria d’idees religioses a una època en què la intolerància era vista com una defensa obligatòria de l’ortodòxia contra

11 de març 2015

La mala qualitat de l’aire que respirem torna a ser notícia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El desenvolupament cognitiu disminueix entre els nens que van a l’escola a barris amb nivells alts de contaminació atmosfèrica, segons les conclusions d’un estudi comparatiu del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (Creal) divulgat aquesta setmana, el qual ha avaluat durant un any 2.715 alumnes d’escoles de primària a Barcelona i Sant Cugat dels Vallès. A Barcelona i la seva àrea metropolitana la Generalitat ha activat sis vegades els últims tres anys el

9 de març 2015

Als grans discursos de la història n’hi falta un, del president Azaña

La historiadora Nathalie Renault-Rodet acaba de publicar a l’editorial francesa Eyrolles una nova recopilació de 80 grans discursos que han passat a la història, aquest cop centrats en el segle XX. N’hi falta un de manera clamorosa, el pronunciat pel president de la II República espanyola Manuel Azaña el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona (on residia aleshores el govern de l’Estat) per exposar en plena Guerra Civil la seva proposta de “Pau, pietat, perdó” als dos bàndols enfrontats. El plantejament del president Azaña va relliscar del tot damunt la pell del general Franco i va seguir fent-ho durant els 37 anys següents del seu règim, fins que va morir de vell al llit. L’autora del llibre prefereix incorporar-hi el de Dolores Ibárruri, Pasionaria, pronunciat al balcó del ministeri de l’Interior a Madrid el 19 de juliol del 1936 i conegut per la consigna del “¡No pasarán!”. També és cert que la conducta del president Azaña durant els mesos posteriors al seu discurs va resultar controvertida, per la decisió d’abandonar el país –i la partida-- el 5 de febrer del

6 de març 2015

La senyora Clooney vol ser Melina i tornar els marbres del Partenó

L’advocada Amal Alamuddin no en té prou amb ser actualment Amal Clooney al registre civil. També vol ser Melina Mercouri, no només assemblar’s-hi físicament de lluny. La lletrada anglesa d’origen libanès i el despatx d’advocats londinenc Doughty Street Chambers al qual treballa van assumir l’octubre de l’any passat la vella reclamació del govern grec contra el Museu Britànic perquè retorni els marbres del Partenó que exhibeix, arrencats l’any 1803 en una operació de legalitat molt dubtosa. El nou govern d’Atenes va considerar el mes passat que els honoraris del despatx londinenc eren

4 de març 2015

Mallorca es veu des de Barcelona, al.legat contra els incrèduls

La majoria de persones fan cara de creure-ho educadament quan els ho asseguren, però en el fons es mantenen incrèdules davant l’entusiasme amb què alguns amants dels millors miradors del país afirmem que des del Tibidabo barceloní, el Turó de l’Home al Montseny, el massís de Montserrat, el cim de la Morella a Begues (Garraf), el Castell d’Escornalbou a Riudecanyes (Baix Camp) o el santuari de la Mare de Déu del Mont a Bassegoda (Alt Empordà) alguns dies propicis s’arriba a veure Mallorca, que es troba a 190 km de distància en línia recta. El meteoròleg Alfons

3 de març 2015

L’exposició del mediterrani Dufy s’ha d’anar a veure a Madrid

La magna exposició de 93 obres del pintor francès Raoul Dufy, tan vinculat al sud mediterrani i a alguns artistes catalans de l’època, acaba d’obrir al Museu Thyssen-Bornemisza madrileny i no a Barcelona, dintre del costum consolidat dels últims anys. Se’n diu muntar una exposició, no només acollir-la de passada dintre d’una gira organitzada per altres. Nascut el 1877 a Le Havre, a l’atlàntica Normandia, Dufy va freqüentar des del 1903 el sud per descobrir el color meridional damunt del rastre de Cézanne, de Matisse i del seu amic de París Arístides Maillol, el pintor i escultor català de Banyuls que passava la meitat de l’any a la capital francesa i l’altra meitat a la localitat natal. El 1911 Dufy

2 de març 2015

El diari Corriere della Sera, un vell amor

Les velles dames dignes no són immunes al pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo des de fa molts anys amb un interès intacte, vist com a peça integrant del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà de jovenet gràcies al tren (abans que els vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple) estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el modern gratacels del Pirellone, el Castello Sforzesco i els canals urbans dels Navigli, però de cap manera no pensava renunciar a dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a redós de l’obra culminant de