4 de març 2015

Mallorca es veu des de Barcelona, al.legat contra els incrèduls

La majoria de persones fan cara de creure-ho educadament quan els ho asseguren, però en el fons es mantenen incrèdules davant l’entusiasme amb què alguns amants dels millors miradors del país afirmem que des del Tibidabo barceloní, el Turó de l’Home al Montseny, el massís de Montserrat, el cim de la Morella a Begues (Garraf), el Castell d’Escornalbou a Riudecanyes (Baix Camp) o el santuari de la Mare de Déu del Mont a Bassegoda (Alt Empordà) alguns dies propicis s’arriba a veure Mallorca, que es troba a 190 km de distància en línia recta. El meteoròleg Alfons
Puertas va penjar a Twitter aquest dilluns la sensacional foto adjunta, feta des de l’Observatori Fabra del Tibidabo (412 m d’altitud) a trenc d’alba, el moment del dia en que la silueta de l’illa balear, concretament el perfil de la Serra de Tramuntana, es retalla més clarament a l’horitzó, si es donen determinades condicions meteorològiques. 
Aquestes condicions van lligades a l’efecte òptic del grau de refracció de l’atmosfera provocat per l’aparició de determinats vents (dilluns passat bufava ponent). La diferència de densitat entre les capes atmosfèriques corba lleugerament els raigs de sol i permet veure el que hi ha a la llunyania. Dit més directament, el fenomen es produeix els dies clars, nítids, esbandits. El fotògraf Robert Ramos ja ho va retratar el novembre del 2013, també des del Tibidabo, tot i que no tan afortunadament com aquesta última vegada. El mateix efecte permet els dies escollits fotografiar el Pirineu des de València o el Canigó des de Marsella. 
Només en teoria l'aire és un estat gasós invisible, incolor, transparent, inodor i insípid. Alguns dies el vent fa variar la intensitat de la llum solar i acosta la percepció visual, atès que el grau de sequedat propi de l'atmosfera límpida, la pressió baromètrica i la temperatura diferent segons les franges atmosfèriques modifiquen l'índex de refracció. La llum no és res més que una forma d'ona electromagnètica i el seu índex de refracció equival a la relació entre la velocitat d'ona al medi de referència (el buit) i la que adopta al medi donat a cada moment.
La claredat es tributària, per tant, de l'estructura mol.lecular més o menys neta de l'atmosfera i de la permeabilitat que se'n deriva. Per això el color del cel no és mai igual, degut a la interacció dels raigs solars amb l'atmosfera canviant, malgrat que la llum del sol sempre sigui impertorbablement blanca en termes empírics, mancats de contrast amb la prodigiosa versatilitat d'allò que contemplen els nostres ulls, tant si la ciència arriba a explicar-ho comprensiblement com si no.
Algunes percepcions sensorials resulten difícils de creure, tot i així la mirada fa temps que registra la immensa riquesa dels fenòmens del món sense amoïnar-se forçosament per entendre'ls del tot en clau científica.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada