4 de des. 2023
La vinya engabiada al celler ultramoderrn de Peralada
30 de nov. 2023
Alguns no volen ni sentir parlar de tornar els marbres del Partenó
27 de nov. 2023
Nou escarni al trist passadís de metro del Passeig de Gràcia
24 de nov. 2023
Napoleó encara es pren per Napoleó, també al cinema
23 de nov. 2023
Plantacions de pistatxos, el nou or verd
21 de nov. 2023
El destí incomprensible sota les xicrandes en flor de Buenos Aires
20 de nov. 2023
La dissortada història del tren Talgo arriba al límit imaginable
17 de nov. 2023
Magnífica exposició sobre el tren com a eina de futur
14 de nov. 2023
En la mort de Joan Jara, un llegat d'esperança
13 de nov. 2023
L’estada d’Elizabeth Taylor a Begur, ignorada a la biografia
De les 500 pàgines de la “primera biografia autoritzada” sobre Elizabeth Taylor que acaba de publicar en castellà Kate Andersen Brower, amb prou feines una i mitja es dedica a la pel.lícula De repente el último verano. Es limita a resumir el guió i no parla del rodatge que l’actriu va protagonitzar a Begur el 1959. A la pel.lícula els joves pescadors d’una localitat caribenya imaginària persegueixen, maten i devoren a la platja un poeta homosexual alcoholitzat. Aquesta era la seqüència que va venir a rodar Elizabeth Taylor a Begur en ple mes d’agost del 1959, en un escenari de carrerons emblanquinats i costeruts d’aspecte primitiu. Els extres que feien de joves caníbals van ser enrolats a Begur, Palafrugell, Regencós i la Bisbal. L’escena durava tres minuts de les quasi dues hores de la pel.lícula, però en constituïa la clau. El fotògraf begurenc Josep Carreras Riera va ser contractat per fer les fotos fixes del rodatge, entre les quals la de l’actriu en banyador blanc que faria la volta al món. Elizabeth Taylor tenia 27 anys i va arribar a l’Hostal de la Gavina de S’Agaró pràcticament en viatge de noces amb el quart marit, el cantant Eddie Fisher. El casament
10 de nov. 2023
La Venus de Velázquez convertida en ase dels cops, amb motiu
6 de nov. 2023
A la cèntrica Borsa de Brussel.les ara només hi cotitza la cervesa
2 de nov. 2023
Beneficis de la guerra i preu de la pau, guanya la guerra
30 d’oct. 2023
Sant Martí del Canigó perplex entre el Lleó de Judà i les Benaurances
27 d’oct. 2023
Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa
25 d’oct. 2023
L'orgull ciutadà recuperat al Central Park de Nova York
23 d’oct. 2023
Ahir era dia per tocar “El cant dels ocells” al Motel Empordà
20 d’oct. 2023
L’estrany i únic poder d’un bri de safrà
18 d’oct. 2023
Una recomanació: les sis suites per a cello sol de J.S. Bach
16 d’oct. 2023
Ses aventures d’en Tintín en cadaquesenc, tot un èxit
13 d’oct. 2023
Hi ha un lloc al qual em descalço amb devoció
9 d’oct. 2023
El pas dels elefants d’Aníbal encara ressona avui
4 d’oct. 2023
Quartets de corda de Xostakóvitx a l’Auditori, record i reposició
2 d’oct. 2023
Vella harmonia de les hortes de Vilabertran, un rastre
El safareig comunal pulcrament rehabilitat s’ha convertit en una peça decorativa, però Vilabertran encara és d’alguna manera un flascó de les essències de Figueres, a només per 2 km de distància de la capital empordanesa. No s’hi ha volgut integrar mai i, quan va fer-ho Vilatenim, els van dir “Vilateníem”. Les hortes de Vilabertran eren de qualitat reconeguda, a un poble de regadiu ben comunicat del terraprim de la plana, poblat per un miler d’habitants a redós del campanar romànic del monestir, restaurat però ben poc utilitzat fora dels quinze dies d’estiu de la Schubertíada. Encara s’hi convoca cada més de setembre la concorreguda Fira de la Poma de Relleno, plat barroc, antiquíssim i laboriós de festa major que el Motel Empordà de Figueres
30 de set. 2023
No he aconseguit entrar a la mítica Casa Sanià, ara restaurada
29 de set. 2023
Les torres de senyals, punts d'admiració del paisatge
26 de set. 2023
El campanar de Cotlliure llueix de nou sense bastides
Plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII que vigilava l’entrada del port, posteriorment adossada a l’església parroquial i cofada el 1810 amb la cúpula rosada que li dóna l'aspecte característic, el campanar amfibi i fàl.lic de Cotlliure té fama mundial pel fet que Henri Matisse hi va fer néixer el corrent pictòric del fauvisme, però pateix la corrosió del salobre. Des del gener del 2022 es troba en un procés de restauració durant quatre anys. Els responsables han tingut la delicadesa d’enllestir la restauració de la torre campanera en primer lloc i ja han retirat les bastides que la tapaven. El campanar de Cotlliure torna a lluir en plenitud. És un dels pocs campanars del món que permet voltar-lo nedant. Ho faig sempre que puc, passo
22 de set. 2023
Marsella es resisteix a abandonar el clixé pirata
20 de set. 2023
La predilecció posada al supermercat dels afores de Banyuls
18 de set. 2023
El llit on va morir Machado a Cotlliure, exposat al lloc dels fets
14 de set. 2023
El pulmó embrutit de l’estació de Portbou ha de tornar a inflar el pit
12 de set. 2023
Coca-Cola celebra 70 anys i la primera fortuna catalana
11 de set. 2023
La llibertat recuperada de tramuntar el Coll de Banyuls
6 de set. 2023
Els millors poemes s’han de desplegar als murs de les ciutats
4 de set. 2023
Rastre del vell carnet de lector de la biblioteca Saint-Geneviève a París
30 d’ag. 2023
L’art de la sobretaula puja d’un grau al Motel Empordà de Figueres
28 d’ag. 2023
Poètica viva de les escales mecàniques i les cintes transportadores
23 d’ag. 2023
Costa admetre Àfrica és el nostre veí i part important del nostre futur
21 d’ag. 2023
L'urbanisme turístic de Begur, una violació grupal
18 d’ag. 2023
Les muses no regalen mai res, ni als millors escenaris
16 d’ag. 2023
Descoberta de l’aliscafo a Sicília i de la seva inexistència aquí
14 d’ag. 2023
L'Hotel Copacabana compleix 100 anys amb optimisme brasiler
9 d’ag. 2023
El continent desconegut del cervell o el saber pendent
7 d’ag. 2023
Sota la pèrgola de llimones emparrades a la Costa Amalfitana
6 d’ag. 2023
Incendi a Portbou, el maleït foc impune de cada estiu
1 d’ag. 2023
L’humor canviant de la terrassa de Cal Rodondo a Tamariu
29 de jul. 2023
L’esvoranc del canvi climàtic i la mandra de canviar
27 de jul. 2023
La vivor del blau de lapislàtzuli només la supera el cel de tramuntana
25 de jul. 2023
La vida romana d’avui al punt exacte on van matar Juli César
20 de jul. 2023
El cànon de bellesa dels guerrers de Riace fa 25 segles que dura
Les figures gregues del segle V aC de dos guerrers en bronze a mida natural trobades fa cinquanta anys al mar de Riace (prop de Reggio de Calàbria) figuren entre les millors i les poques originals en aquest material que ens han arribat fins avui. Ara són objecte d'una exposició de fotografies al Museu Aqreològic de Catalunya (al costat del Teatre Grc de Montjuïc) titulada "Els Bronzes de Riace. La mirada artística de Luigi Spina". Primer van ser restaurats a Florència, a continuació van emprendre una gira per Itàlia i finalment van quedar exposats al museu de Reggio de Calàbria, reobert el 2016 després d’una llarga reforma per acollir-los. Probablement el vaixell que conduïa aquestes dues peces de Grècia a Roma per enriquir algun temple o palau va naufragar davant la costa calabresa. Els manca la llança i l’escut, però els 8 mil.límetres de gruix del bronze ha resistit el pas del temps i els guerrers de Riace s’han convertit en un atractiu de prestigi a la Calàbria. La cultura grega arcaica ja esculpia figures masculines (kouroi) i femenines (korai) d’anatomia començada a perfilar. Tot seguit van cisellar la musculatura d’atletes i guerrers. El tomb definitiu es produiria amb l’invent de la democràcia a Atenes el segle VI aC. La bella hetaira o cortesana Friné va ser arrossegada als tribunals atenencs per acusadors gelosos, el seu defensor la