La vinya engabiada al celler ultramoderrn de Peralada

Un grup d’amics hem anat a visitar com llueixen a Peralada els 46 milions d’euros d’inversió en l'ultramodern celler semi-subterrani del Grup Perelada (l'empresa ha decidit mantenir la grafia del nom amb “e” als seus productes). M’ha sorprès la distància entre la fredor de la tecnologia del vi i la calidesa del paisatge de vinya, per exemple a la finca d’aquests propietaris a la muntanya de Garbet, abocada a la badia del mateix nom amb una elegància natural única i verificada, davant d'un mar que alguns dies sembla de nacre blau i altres dies tan gris com un immens oblit. El celler i la vinya són dos paisatges contraposats del mateix producte de la terra. Al castell de Peralada s’hi produïa vi a petita escala des del segle XIV. L’explotació

Alguns no volen ni sentir parlar de tornar els marbres del Partenó

El govern conservador britànic no vol fer concessions sobre la percepció històrica del passat imperial i s’ha tornat a negar aquesta setmana a negociar amb Grècia el retorn de les escultures arrencades al Partenó el 1801 amb permís de l’ocupant turc i exposades des d’aleshores al Museu Britànic de Londres, però sap que el sondeigs vaticinen una victòria de l’oposició a les pròximes eleccions i que els laboristes i una majoria de l’opinió pública són partidaris del retorn negociat de les peces a Atenes. En el futur podria establir-se en una “cessió temporal indefinida” al nou museu atenenc de l’Acròpolis, a canvi de no discutir la propietat legal dels anglesos. Això brindaria una alternativa pietosa al llarg litigi . La campanya a favor del retorn dels marbres del

Nou escarni al trist passadís de metro del Passeig de Gràcia

Resulta absurda la recent iniciativa de TMB de decorar amb fotos murals només 23 metres dels 253 de llargada que té el passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona, a l’estació de Passeig de Gràcia. Ho han fet en comptes d’enfrontar el problema del traçat instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat, construït en concessió de terreny públic. La llargada del passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver seguit la línia recta, sense rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing

Napoleó encara es pren per Napoleó, també al cinema

L’última superproducció de Ridley Scott amb Joachim Phoenix en el paper de Napoleó que s'estrena avui remata la quantitat de vegades que la vida del rabassut general  ha estat portada al cinema i l’empremta que conserva en l’imaginari històric. Va ser el cabdill modern més contradictori, megalòman i momentàniament victoriós de tots, tot i que el seu meteòric poder només durés del 1799 fins la derrota de Waterloo el 1815. Hereu i estabilitzador d’algunes conquestes de la Revolució del 1789, va assentar l’Estat francès modern a través del codi civil napoleònic, però també un imperialisme ferotge. Les seves glorioses batalles van costar un milió de morts francesos i dos milions més a la resta d’Europa. L’ex primer ministre socialista Lionel Jospin va oferir-ne una valenta revisió el 2014 al llibre Le mal napoléonien, al qual es preguntava si els anys fulgurants de l’emperador havien servit de res a França i Europa: “La resposta és no. També temo que hagi privat

Plantacions de pistatxos, el nou or verd

Les empreses agràries innovadores i els fons d’inversió han descobert que l‘arbre pistatxer és més resistent i productiu que l’olivera i l’ametller a terres de secà. Els pistatxos o festucs no formaven part de la fruita seca tradicional, però van treure el nas en gelats d’un color verd vital i desconegut. De tant en tant els trobàvem als millors patés francesos. Avui es compren a totes les graneries. Esclovellar pistatxos torrats s’ha convertit en la versió moderna de les antigues pipes de l’autarquia. Se’ls reconeix tota mena de propietats saludables, per la riquesa en ferro i el caràcter laxant d’alt contingut en fibra. Espanya n’importa 14.000 tones anuals sobretot

El destí incomprensible sota les xicrandes en flor de Buenos Aires

L’Argentina es troba aquests dies en plena primavera austral i la cèntrica plaça San Martín de Buenos Aires exhala el perfum humit dels ombús, els ficus gegants, els palos borrachos, les xicrandes, les tipuanes, els magnoliers, les araucàries i els ceibos, dintre d'una traducció urbana de la fertilitat de la pampa, una impetuosa pujada de saba de sota l’asfalt. Els gomers es cargolen com una figuera, els ombús o bellaombres tenen aspecte de paquiderms, els palos borrachos ostenten el tronc ovoidal, els magnoliers obren flors inaudites enfront de la geometria de les araucàries o “pins de pisos”, els jacarandaes o xicrandes culminen la

La dissortada història del tren Talgo arriba al límit imaginable

L’empresa Talgo de fabricació de trens acaba d’admetre que un grup empresarial d’Hongria li ha llançat per un import de 632 milions d’euros una oferta de compra del 100% de les accions, un 40% de les quals ja estan en mans d’un fons d’inversió britànic. És el repicó de la dissortada història de la innovadora companyia espanyola creada el 1942. A un país que no destacava en matèria d’enginyeria ferroviària, els Talgo van suposar l’única modernitat de Renfe, que els va suprimir arran de la discutible i caríssima implantació de l’AVE. El sistema Talgo d’amplada variable dels eixos dels vagons, a través d’una operació senzilla i ràpida als

Magnífica exposició sobre el tren com a eina de futur

Fins el 29 de desembre es pot visitar al transitat espai d’exposicions de l’estació de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat una magnífica exposició sobre 'El plaer de viatjar', realitzada a partir de la quantitat d’informació i il.lustracions del recent llibre de Jordi Font-Agustí El ferrocarril en l’art i la literatura catalanes, editat per l’Institut d’Estudis Catalans el 2022. La mostra no es caracteritza pel desplegament tecnològic de recursos expositius com en altres casos, sinó pel rastreig enciclopèdic de les empremtes que la implantació del tren (i del tramvia i el metro) han deixat en tota mena

En la mort de Joan Jara, un llegat d'esperança

Acaba de morir a Santiago de Xile, als 96 anys, Joan Jara, vídua del cantant Víctor Jara. Vaig poder entrevistar-la quan vivia exiliada a Londres. L’entrevista va ocupar tres pàgines del setmanari barceloní Destino del 8 de setembre del 1977, al moment del quart aniversari del cop d’estat militar. Aconseguir la cita no va ser fàcil perquè en plena dictadura de Pinochet les persones exiliades es malfiaven de tot per motius de seguretat. Amics comuns van fer possible la conversa i les fotos a la seva caseta del districte londinenc de Holloway. Vaig intercalar fragments de les cançons de Víctor Jara entre l'esgarrifós relat de la vídua sobre les

L’estada d’Elizabeth Taylor a Begur, ignorada a la biografia

De les 500 pàgines de la “primera biografia autoritzada” sobre Elizabeth Taylor que acaba de publicar en castellà Kate Andersen Brower, amb prou feines una i mitja es dedica a la pel.lícula De repente el último verano. Es limita a resumir el guió i no parla del rodatge que l’actriu va protagonitzar a Begur el 1959. A la pel.lícula els joves pescadors d’una localitat caribenya imaginària persegueixen, maten i devoren a la platja un poeta homosexual alcoholitzat. Aquesta era la seqüència que va venir a rodar Elizabeth Taylor a Begur en ple mes d’agost del 1959, en un escenari de carrerons emblanquinats i costeruts d’aspecte primitiu. Els extres que feien de joves caníbals van ser enrolats a Begur, Palafrugell, Regencós i la Bisbal. L’escena durava tres minuts de les quasi dues hores de la pel.lícula, però en constituïa la clau. El fotògraf begurenc Josep Carreras Riera va ser contractat per fer les fotos fixes del rodatge, entre les quals la de l’actriu en banyador blanc que faria la volta al món. Elizabeth Taylor tenia 27 anys i va arribar a l’Hostal de la Gavina de S’Agaró pràcticament en viatge de noces amb el quart marit, el cantant Eddie Fisher. El casament

La Venus de Velázquez convertida en ase dels cops, amb motiu

Dos joves militants ecologistes acaben d’atacar de nou la Venus del mirall de Velázquez a la National Gallery de Londres per cridar l’atenció sobre les seves reivindicacions. Han trencat a cops de martell el vidre que protegeix la tela. La foto del moment ha sortit publicada a mig món, com era de preveure. Es tracta d’un dels nus pictòrics més valorats de la història de l’art, en particular pel que fa al punt focal del cul. Va ser pintat el 1650 i rapinyat pel duc de Wellington després de les victòries militars a Espanya contra les tropes napoleòniques. El sofà de cuir vell amb muntura de fusta que el museu londinenc li ha col.locat al davant ofereix una comoditat de contemplació digna de la millor estona. És l’únic nu femení en tota la producció de

A la cèntrica Borsa de Brussel.les ara només hi cotitza la cervesa

En ple centre urbà de Brussel.les, el partenó financer de l’antiga Borsa acaba de reobrir com a modern museu de la cervesa, amb una nova sortida per darrere a la Grande Place i una terrassa panoràmica per passar a la pràctica cervesera, ja molt estesa pels voltants. Vaig viure-hi vuit anys i només d’arribar em van portar a “prendre cerveses”. M’hauria sonat més normal “prendre una cervesa”, sense imaginar el tombant que aquest plural estava a punt de significar. Em van conduir a les cerveseries de la Grande Place, un espai que no vaig poder travessar impassible davant l’exhibició de poder dels edificis de les corporacions d'oficis que havien fet la

Beneficis de la guerra i preu de la pau, guanya la guerra

En termes lògics i civilitzats, la política hauria de consistir a gestionar i resoldre conflictes, però més sovint la guerra s’imposa com a continuació de la política per altres mitjans molt més bèsties. La guerra no és només una pulsió atàvica i caïnita dels animals, també un negoci industrial altament rendible d’alguns humans en detriment dels que hi envien a morir. El conflicte de supervivència territorial entre palestins i israelians s’ha deixat podrir des del 1948 de la manera més infame per interessos geoestratègics de les grans potències, mentre els israelians s’expandeixen, els refugiats palestins es moren i la regió islàmica s’inflama. Els Acords d’Oslo del 1993 entre el govern laborista israelià i l’autoritat palestina a favor de la convivència de dos Estats independents i veïns van ser dinamitats pel següent govern hebreu de dreta i ultradreta religiosa. La guerra és bona per als negocis i les tendències intransigents. La pau també té un preu, molt més

Sant Martí del Canigó perplex entre el Lleó de Judà i les Benaurances

Les quatre abadies romàniques en ruïnes del Canigó que Jacint Verdaguer exalta al seu gran poema publicat el 1886 (Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Serrabona i Marcèvol) han conegut una rehabilitació molt diferent i la més dissortada ha estat la primera de totes. El fet que els monjos benedictins de Montserrat s’instal.lessin el 1965 a Sant Miquel de Cuixà no va fer cap gràcia al bisbat de Perpinyà, el qual va col.locar fins al 1983 a la veïna Sant Martí del Canigó el monjo Bernard de Chabannes, igualment benedictí però als antípodes de la mentalitat de Cuixà, un monjo que vaig retratar al meu llibre El Pirineu, frontera i porta de Catalunya (Edicions 62, 1984). A la mort de Chabannes el bisbat de Perpinyà va confiar Sant Martí del Canigó a una comunitat de monjos i laics anomenada del Lleó de Judà i l’Anyell Immolat. Malgrat canviar-se posteriorment el nom pel de Comunitat de les Benaurances (les Béatitudes), no ha deixat de sortir al diaris des d’aleshores per irregularitats condemnades als tribunals, referides a abusos sectaris i sexuals comesos a

Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa

A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els  instants --tan quotidians i alhora victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina. Ningú no aplaudeix, això sembla reservat a les platges d’Eivissa, tot i que allà el públic i els disc-jockeys ja porten segurament  l’eufòria posada. Durant els instants de la posta caldria desconnectar els telèfons mòbils i guardar silenci, muts i meravellats. Potser l’escena admetria, com a molt, el luxe auditiu d’una Suite de Johann Sebastian Bach

L'orgull ciutadà recuperat al Central Park de Nova York

Entremig del manat d’espàrrecs dels gratacels de Nova York --l’expressió és de Josep Pla-- viu com per esperit de contradicció un dels parcs urbans més estimats, concorreguts i protegits: el Central Park o bosc de Manhattan. Fins i tot hi nia una gran diversitat d’aus migradores, quan no s’estavellen contra els vidres dels alts edificis que les enganyen amb el reflex dels arbres. La temporada d’observació d’ocells hi porta experts d'arreu del món, a més dels corredors i passejants de cada dia. Obert el 1858, té una superfície de 9.400 m2 i va ser una imitació afortunada del Hyde Park londinenc. Suma 42 milions de visitants per any. Si fa bon temps, hi juguen a beisbol entre amics, fan volar estels, munten un pícnic, celebren festes d’aniversari i de casament,

Ahir era dia per tocar “El cant dels ocells” al Motel Empordà

Ahir diumenge va fer cinquanta anys de la mort de Pau Casals i la cellista i professora de cello Anna Carné, havent dinat al Motel Empordà de Figueres, va demanar si podia tocar a un racó del menjador. Li van oferir de fer-ho enmig de la sala, però no va gosar. A la terrassa coberta va treure delicadament l’instrument de l’estoig, va desplegar el faristol, va afinar amb l’arquet i va tocar amb tota la seva inspiració el preludi i la sarabanda per a cello sol de la Suite núm. 1 de Johann Sebastian Bach i tot seguit “El cant dels ocells” en honor de la data i del més prestigiós celista del món. El director de l’establiment, Jaume Subirós, va treure el cap i la va felicitar. Li va repetir que la pròxima vegada podia fer-ho

L’estrany i únic poder d’un bri de safrà

Tot és estrany i únic en l’espècie aromàtica més cara del món, els tres estigmes, estams o pistils de la rosa del safrà, venuts a preu fort com a condiment en capsetes de mig gram, per cadascuna de les quals ha calgut un centenar de flors. El conreu havia caigut per la quantitat de mà d’obra que requereix la collita, però ara es multiplica a comarques de secà com les Garrigues, la Conca de Barberà o el Pallars Jussà en complement de la fruita seca i l’olivera. La fira Safrània se celebra el mes de novembre a Montblanc. La delicada flor del safrà esclata a la tardor, s’obre a l’alba i els estigmes es marceixen al vespre. Desplega sis lòbuls de marcat color violaci al voltant de tres estigmes vermells. Han de ser tallats o esbrinats manualment a primera hora del

Una recomanació: les sis suites per a cello sol de J.S. Bach

No sé per què inventen tanta música Chillout Lounge Relaxing amb ritmes esllanguits i doble ració de sucre de melassa en les melodies. Per això ja existeix la senzillesa culminant de les Sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach, les seves Variacions Goldberg contra l’insomni, la gran enciclopèdia dels 24 preludis i fugues d’El clave ben temperat, L’art de la fuga com estudi musical amb més contingut de la història o la grandesa irrepetible de la seva Missa en si menor. En l’univers de la música només hi ha un Déu pare omnipotent i es diu Johann Sebastian Bach, la resta és qüestió de gustos. També s'ha de dir que un segle després de morir el 1750 tota la seva obra havia caigut en l’oblit, fins a ser redescoberta per Felix Mendelssohn a partir del 1829. Contra el mal de cap o la saturació mental, acostumo a escoltar les Sis suites per a cello sol, que Bach va escriure al voltant del 1720. Semblaven simples exercicis d’estudi, sense gaire capa d’harmonia, per a un instrument secundari de només quatre cordes que fins aleshores no havia estat mai solista de res, molt menys valorat que l’orgue, la viola de gamba, el llaüt o el clavicèmbal. Fins el dia que Pau Casals va descobrir-ne el 1890 a una botiga de música de Barcelona la

Ses aventures d’en Tintín en cadaquesenc, tot un èxit

Quan aneu a Cadaqués deixeu-vos de romanços de moda i passeu un moment o altre per la llibreria Ses Minves del carrer de la Miranda, on la Txell del Rio us tindrà sempre preparada, amb somriure radiant,  una notícia local, una novetat editorial, una miniatura d’artesania o un objecte de regal que potser no trobareu enlloc més. L’altre dia em va informar amb eufòria que ja s’havia esgotat la primera edició de mil exemplars publicada per Sant Jordi del llibre L’Illa negra de Tintín traduït al cadaquesenc. L’èxit potser farà que en vinguin més. Al català ja havia estat traduït el 1964 amb l’inoblidable llenguatge imaginatiu de Joaquim Ventalló (la seva col·lecció de renecs i improperis catalans posats en boca del capità Haddock no ha estat

Hi ha un lloc al qual em descalço amb devoció

Un rectangle de gespa pot tenir història, inventiva, sentiment, expressivitat, valors, grandesa, eloqüència, vitalisme, melodia, equilibri... Inclús pot tenir una filosofia sobre la continuïtat, que és el contrari de l’immobilisme i de la poderosa força de la inèrcia. La gespa de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses, germà bessó “marítim” del Motel Empordà de Figueres, propietat de la mateixa família, va ser plantada al moment d’inaugurar-lo el 1969 i és la mateixa des d’aleshores, meticulosament conservada pels jardiners en un estat impecable. S’ha convertit, als meus ulls i als meus peus, en un dels principals atractius de l’establiment abocat al golf de Roses, erigit

El pas dels elefants d’Aníbal encara ressona avui

Els elefants de l’exèrcit d’Aníbal en ruta contra Roma des de Cartago (actual Tunísia) a través de la costa mediterrània ibèrica són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites, un desplegament mai no vist, que va determinar el futur històric de tota la regió. La recent troballa arqueològica a Còrdova d’un os de peu d’elefant d’aquella època els ha tornat a posar d’actualitat. Tot resseguint el curs del riu Segre, el fabulós exèrcit d'Aníbal, que alguns historiadors xifren en 100.000 homes, va passar el Pirineu el maig de l’any 218 aC pel coll de la Perxa (Cerdanya). Els 37 elefants de l’expedició eren autèntiques unitats blindades, amb els flancs protegits per plaques metàl.liques, coronats per una torre des d’on actuaven arquers i llancers. Després de travessar el Roine i els Alps nevats i de la primera batalla contra els romans al nord d‘Itàlia, a

Quartets de corda de Xostakóvitx a l’Auditori, record i reposició

Els quinze quartets de corda que va escriure el compositor de l’era soviètica Dimitri Xostakóvitx entre 1938 i 1974, en paral.lel amb les seves també quinze simfonies, figuren entre els millors de tots els temps. Per això han estat interpretats i enregistrats amb freqüència, tot i que ja no sigui tant freqüent oferir l’audició en viu de la integral de tots quinze.  Ho va fer de manera inoblidable el britànic Quartet Brodsky (foto adjunta) al llarg de quatre dates de l’any 2001 a l’Auditori barceloní, portats pel programador Josep Lloret. Ara estan fent el mateix dos conjunts catalans: el Quartet Gerhard i el Quartet Casals. Aquest últim va arrencar la integral de quartets de corda  de Xostakóvitx a l’Auditori el 3 i 4 d’octubre i la completarà el 30 de gener, i el 14 i 15 de maig, com per commemorar a la mateixa sala el 25 aniversari d’aquella audició dels Brodsky. El Quartet Brodsky ha tornat poquíssim, per raons que se m’escapen, tot i que manté les gires internacionals. No

Vella harmonia de les hortes de Vilabertran, un rastre

El safareig comunal pulcrament rehabilitat s’ha convertit en una peça decorativa, però Vilabertran encara és d’alguna manera un flascó de les essències de Figueres, a només per 2 km de distància de la capital empordanesa. No s’hi ha volgut integrar mai i, quan va fer-ho Vilatenim, els van dir “Vilateníem”. Les  hortes de Vilabertran eren de qualitat reconeguda, a un poble de regadiu ben comunicat del terraprim de la plana, poblat per un miler d’habitants a redós del campanar romànic del monestir, restaurat però ben poc utilitzat fora dels quinze dies d’estiu de la Schubertíada. Encara s’hi convoca cada més de setembre la concorreguda Fira de la Poma de Relleno, plat barroc, antiquíssim i laboriós de festa major que el Motel Empordà de Figueres

No he aconseguit entrar a la mítica Casa Sanià, ara restaurada

Ahir l'escriptor Toni Sala va penjar a la seva pàgina Facebook la versió digital del seu nou llibre La Casa Sanià, guia mínima i literària, títol que em recorda el de Costa Brava, guía general y verídica, publicada per Josep Pla el 1941 amb el mecenatge directe de l’industrial Albert Puig Palau. El llibre d’ara de Toni Sala porta el segell editorial de la Residència Literària Finestres i és un altre mecenatge directe de la Fundació Ferrer-Salat. La Casa Sanià, abocada al mar als afores de Palamós, pertany actualment per herència a Sergi Ferrer-Salat Serra Di Migni, president de la companyia internacional Laboratoris Ferrer i mecenes cultural. L’ha

Les torres de senyals, punts d'admiració del paisatge

L’erudició planera i viscuda del periodista Bernat Rieu converteix el seu últim llibre Les tours à signaux (editorial Trabucaire) en un relat històric lluminós, una panoràmica vital sobre la comarca fronterera fins avui. L'autor és fill d’Argelers, hi viu, ha estat regidor de l’Ajuntament del 2014 al 2019. L’emblema d’Argelers és la torre de la Massana, molt visible dalt de la carena, que la generació de Bernat Rieu va restaurar amb materials pujats a llom de mula després d’una campanya de mobilització. L’erudició local ha donat a l’Empordà i el Rosselló autèntics savis orientals (les

El campanar de Cotlliure llueix de nou sense bastides

Plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII que vigilava l’entrada del port, posteriorment adossada a l’església parroquial i cofada el 1810 amb la cúpula rosada que li dóna l'aspecte característic, el campanar amfibi i fàl.lic de Cotlliure té fama mundial pel fet que Henri Matisse hi va fer néixer el corrent pictòric del fauvisme, però pateix la corrosió del salobre. Des del gener del 2022 es troba en un procés de restauració durant quatre anys. Els responsables han tingut la delicadesa d’enllestir la restauració de la torre campanera en primer lloc i ja han retirat les bastides que la tapaven. El campanar de Cotlliure torna a lluir en plenitud. És un dels pocs campanars del món que permet voltar-lo nedant. Ho faig sempre que puc, passo

Marsella es resisteix a abandonar el clixé pirata

Marsella, la segona ciutat de França, sempre ha estat un cas a part. L’any passat va registrar 37 morts de bala entre bandes de la droga i enguany ja en suma 40. Avui i demà el papa Francesc hi  participa en una trobada de bisbes i alcaldes del Mediterrani. Marsella no ha volgut mai ser la capital de la seva regió de Provença, ha girat l’esquena a l’ampli sud francès en benefici de la vocació de port obert al comerç i al pirateig, i ara es troba corcada pel tràfic de drogues. La independència d’Algèria el 1962 i la descolonització va abocar–hi una nova població, francesos pieds-noirs expulsats o algerians a la recerca de feina. La cèntrica

La predilecció posada al supermercat dels afores de Banyuls

Tinc el meu supermercat preferit als afores de Banyuls, obert cada dia al tranquil barri de la Rectoria amb un còmode horari ininterromput de 9h a 20h, excepte diumenges. Es tracta d’una gran superfície a la qual els rètols de la façana em donen la benvinguda també en català. Hi trobo la vella cervesa belga Lambic Kriek Mort Subite en ampolla de 75 cl, els millors vins i formatges, i una secció de revistes de premsa de frondositat babilònica en la qual puc triar i remenar sense límit. Només d‘aparcar a l’àmplia àrea d’estacionament ja sento un pessigolleig feliç. Tot seguit recorro  les llargues i opulentes prestatgeries quasi com un camí de descoberta. A França s’ha posat de moda criticar la rudimentària estètica de les grans superfícies

El llit on va morir Machado a Cotlliure, exposat al lloc dels fets

El poeta Antonio Machado i la seva mare van morir de pena amb pocs dies de diferència a l’exili de Cotlliure el febrer del 1939, allotjats al petit hotel Bougnol-Quintana. L’establiment ha estat tancat i barrat durant llargues dècades per desavinences entre els hereus de la propietat i l’interès comprador de l’Ajuntament de Cotlliure. Des d’abril d’enguany s’ha convertit en bloc d’apartaments turístics posats a lloguer a través de la plataforma Airbnb i la planta baixa en un nou Espai Antonio Machado cedit a la gestió municipal. Al costat dels plafons explicatius, l’element central són els dos llits on van morir Machado i la seva mare, originals i restaurats, dintre d’una escena una mica fúnebre. S’hi

El pulmó embrutit de l’estació de Portbou ha de tornar a inflar el pit

Sempre que vaig a Portbou procuro passejar una bona estona al llarg de la seva catedralícia estació de tren, entretenir-m’hi, fotografiar-la com si es tractés d’un gran bulevard, encara que el servei ferroviari sigui avui deficient i que la implantació de l’AVE per un altre recorregut pretengui condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. No ho aconseguiran mentre tingui cronistes oriünds com Ramon Iglesias, alcaldes com Gael Rodríguez i usuaris com jo, tots plegats a l’espera que les autoritats estatals i autonòmiques estiguin a l’altura. L’altre dia vaig presentar a Portbou el meu últim llibre L’exprés de París (editorial Gavarres), que és com dir L’exprés de Portbou. Vaig voler recordar les Cròniques del centre de

Coca-Cola celebra 70 anys i la primera fortuna catalana

Al vestíbul del centre comercial l’Illa Diagonal de Barcelona s’hi visita aquests dies una exposició d’objectes de col.lecció i fotografies d’època que celebra el 70è aniversari de l’arribada de la Coca-Cola. En efecte, el 1953 Santiago Daurella Rull va aconseguir del general Franco una de les set llicències regionals de la Coca-Cola acabada de desembarcar, quan ja era conegut com el principal importador de bacallà d’Islàndia i embotellador de la marca Sandaru, a més de professor de la Facultat de Dret de la UB. Dels seus dos fills, Francesc i Josep, l’única descendent del segon va ser  Sol Daurella Comadran. El 1992, als 26 anys, va assumir la direcció i ampliació del negoci familiar. La factoria catalana de Coca Cola, situada entre

La llibertat recuperada de tramuntar el Coll de Banyuls

La moderna carretera fronterera que tramunta l’accessible Coll de Banyuls des d’Espolla i culmina a un dels miradors més afortunats de la comarca, abans de serpentejar entre vinyes fins al mar de Banyuls, va ser tancada amb grans rocs entravessats l’11 de gener del 2021 pel govern francès. Ho va fer de manera unilateral per motius ridículs de “lluita antiterrorista i control de la immigració”, atès que mantenia obertes les altres. La decisió vulnera el Tractat de Schengen, amb escassa reacció del govern d’Espanya, que té competència exclusiva en matèria de fronteres. Les autoritats municipals i les poblacions locals dels dos cantons s’han manifestat repetidament contra el tancament. Els últims mesos s’ha trobat una mitja solució de

Els millors poemes s’han de desplegar als murs de les ciutats

Un del destins més alts dels bons poemes és acabar escrits en lletres de pam als murs de la ciutat i que els transeünts recordin amb un punt d’emoció que se’n saben fragments de memòria des d’adolescents, com li ha passat al cèlebre “Le bateau ivre” (El vaixell ebri, en traducció de Joan Brossa), d’Arthur Rimbaud, escrit el 1870 quan l’autor tenia 16 anys, en un deliri de precocitat. Des del 2012 el centenar de versos alexandrins d’aquest poema es despleguen íntegres a la tanca perimetral en pedra de l’antic seminari de Saint-Sulpice (actualment Oficina Central d'Impostos) a la Rue Ferou de París, a tocar de la cèntrica la plaça de Saint-Sulpice del Barri Llatí. Arthur Rimbaud s’acabava d’escapar de casa a la ciutat natal de Charleville i com a tarja de presentació en els ambients literaris de París va enviar les 25 quartetes de “Le bateau ivre” a Paul Verlaine, amb el qual establiria un relació estreta i accidentada. El vaixell ebri començava una singladura que l'ha portat fins avui a través de tots els tumults de la poesia. Generacions seguides han recitat amb ritme prosòdic incomparable: “J’ai vu

Rastre del vell carnet de lector de la biblioteca Saint-Geneviève a París

Expedit l’any 1981, conservo el carnet de lector de la biblioteca parisenca de Sainte-Geneviève, una gran biblioteca universitària i alhora pública a tocar de la Sorbona, a la capital que en té una colla d’altres igualment destacades i obertes a tothom que s’hi inscrigui amb un simple document d’identitat, tant en la versió d'edificis clàssics (espectaculars sales històriquers de lectura a la seu Richelieu de la BNF dissenyada pel mateix arquitecte o la sala oval de l’Institut Nacional d’Història d’Art) com en línies ultramodernes (la Biblioteca Nacional François Mitterrand, erstrenada el 1996). La façana de Sainte-

L’art de la sobretaula puja d’un grau al Motel Empordà de Figueres

La categoria de la cuina i la sala del Motel Empordà de Figueres afavoreix sobretaules que tendeixen a la mateixa altura, com un gest de reconeixement. Ahir vam dinar-hi una colla d’amics prou petita (cinc persones) per constatar que una conversa de sobretaula no és una deliberació, un debat ni un examen, sinó l’art de passar la paraula damunt d'un fil invisible que no necessita imposar res, sinó escoltar i contestar amb propensió a la respiració lliure, i respectar els parèntesis. La paraula en companyia és una cultura de l’equilibri, una penyora de civilitat, l’esperit d’una suma, un tribut a la sociabilitat, una troballa de la coexistència, un desafiament a la barroeria telemàtica creixent, un temple antic alçat ni que sigui a trossos contra la barbàrie. La conversa de sobretaula és sempre espontània i alhora deriva d’un vell destil.lat, com l’armanyac que ahir l’acompanyava. El propietari Jaume Subirós, el cuiner Jordi Subirós i el cap de sala Joan Manté vetllaven per nosaltres a

Poètica viva de les escales mecàniques i les cintes transportadores

El gènere literari de la no ficció pot convertir qualsevol tema suposadament banal en gran "novel.la" sense abandonar la realitat, com torna a demostrar el francès Yves Pagès al recent llibre Cadenes sense fi: història il.lustrada de la cinta transportadora (Editions Zones). El lector pensa d'entrada en les escales mecàniques del metro com a principal exemple, però n’hi desgrana una colla d’altres, tant històrics com actuals: de les politges i plans inclinats amb què es construïen piràmides i catedrals fins els més acostats de la societat industrial: la cadena de muntatge, el transport de maletes facturades als aeroports, les caixes de pagament als supermercats, la cinta de córrer al gimnàs... A l’Exposició Universal de París de l'any 1900 es va 

Costa admetre Àfrica és el nostre veí i part important del nostre futur

Mantenim l’equivocada idea que Àfrica és un continent llunyà que té poc a veure amb nosaltres. Aquest estiu comprovem que les pasteres dels traficants d’immigrants desesperats cobreixen en poques hores els 300 km entre la costa algeriana i Mallorca, Eivissa o Alacant. Durant els set primers mesos de l’any n’han arribat per mar 16.000 a Espanya, 87.000 a Itàlia i 7.000 a Grècia, sense incloure els ofegats que les ONG situen pel cap baix en 3.000 durant el mateix període. També descobrim amb falsa sorpresa que els països l’Àfrica que tenien un govern més o menys elegit s’han convertit en polvorí gihadista per la situació social i econòmica desastrosa. En tercer lloc, ens fan recordar que l’Àfrica és el continent amb més joves del món, la gran majoria

L'urbanisme turístic de Begur, una violació grupal

El petit i encastellat municipi interior de Begur (4.000 habitants) té un orografia del centre urbà que no permet deliris constructius. En canvi les seves cinc cales pràcticament sense població fixa de tot l'any (Sa Riera, Sa Tuna, Aiguafreda, Aiguablava i Fornells) han conegut a determinats punts una autèntica violació grupal del paisatge per part d'alguns promotors immobiliaris, per exemple la urbanització Jardins de Sa Riera Living (foto adjunta), d'un preu de venda de més de mig milió d’euros per habitatge malgrat trobar-se en litigi judicial contra la llicència d’obres i en risc remot d’enderroc. Fa temps que els joves de classe treballadora de Begur no troben habitattge assequible al seu poble i marxen a Palafrugell, de parc immobiliari

Les muses no regalen mai res, ni als millors escenaris

Durant alguns anys, quan començava, creia que a llocs com aquest tot allò que volia escriure rajaria amb més facilitat. Al llarg del temps he comprovat el contrari. L'anomenada inspiració no depèn de condicions ambientals favorables, sinó de causes més arbitràries, imprevisibles i tot sovint sacrificades. Les muses són senyores molt capricioses, no tenen normes, compromisos ni escenaris preferents. Val més no dependre’n gaire. La claredat apareix a qualsevol lloc després de donar-hi voltes i revoltes els dies de baixamar, a foc baix i sense parar de remenar. És la part més desagraïda i opaca de la feina. La inspiració deriva en realitat d'una depuració tenaç de les gotes de suor vessades durant els dies comuns, quan la constància ha d’enfrontar-se a la insatisfacció. La naturalitat d’estil, el mètode antiretòric de línia clara, no deixa de ser una impostura laboriosa. Les muses no han tingut mai un comportament coherent, no regalen res i la collita resulta incerta, al marge de la bellesa de l’escenari. Tot i així, amb elles o sense, sento que formo

Descoberta de l’aliscafo a Sicília i de la seva inexistència aquí

Vaig descobrir l’invent de l’aliscafo o hidroala (vaixell ràpid sobre patins i alerons, en anglès hidrofoil) arran d’una estada a Palerm que em deixava dies sobrers. El port de la capital siciliana oferia excursions marítimes a illes menors del voltant que em permetien tornar a l’hotel el vespre mateix.Vaig triar Ústica. El ferri hi conduïa en dues hores i mitja, l’aliscafo només en una. Aquesta segona opció em va situar a bord d'una embarcació que es comportava a marxa lenta de manera convencional, fins que agafava embranzida i un sistema hidràulic n’elevava el casc, gràcies a aquells patins i alerons, per lliscar sobre l’aigua a més velocitat, ni que fos a costa de fer més bots. Em va semblar un invent pràctic i em vaig preguntar perquè no en teníem aquí per desplaçar-nos a les Balears. La segona descoberta va ser que n'havíem tingut i es van abandonar. A Itàlia presten servei des del 1952, dotze anys més tard es creava a Barcelona l’empresa Hidrofoil

L'Hotel Copacabana compleix 100 anys amb optimisme brasiler

Aquest 17 d’agost compleix 100 anys el mític Hotel Copacabana Palace, el Copa, obert el 1923 davant la platja més famosa de Rio de Janeiro. L’aspecte exterior del gran edifici (250 habitacions) és una mica soviètic. Va ser una imitació tropical del Negresco de Niça, tot i que la principal imatge li ve donada per la platja del davant, la cèlebre corba de la badia de Copacabana, de fama universal pel clima, la sorra de talc, les aigües turqueses i els cossos eburnis. Rio de Janeiro va ser la capital del Brasil fins el 1960, quan el seu centre urbà colonial ja havia pedut protagonisme enfront dels nous barris de la platja, convertits en símbols de progrés i modernitat en contrast amb la vellúria del passat, en impuls de futur viscut pels carioques i els visitants en banyador, enmig de papagais, flors tropicals, cocoters i aroma de guaiaba, a l'ombra dels morros o turons de les faveles. Els rics s’hi van començar a construir xalets, la classe mitjana primers blocs d'apartaments. El 1906 s’obria l'Avinguda Atlàntica

El continent desconegut del cervell o el saber pendent

Durant la sobretaula d’un amable sopar d’estiu entre amics una metgessa ens va deixar anar l’altre dia que al llarg de dècades d’exercici professional ha vist avançar molt la medicina relacionada amb les “tuberies” del cos humà i ben poc, en canvi, les del cervell i malalties neuro-degeneratives. El cervell continua sent el continent desconegut, la nebulosa Capella Sixtina de la biologia humana, malgrat contenir la capacitat de pensar, estimar, parlar, aprendre i recordar. L’únic premi Nobel espanyol de Medicina ha estat fins ara Santiago Ramon y Cajal el 1906 per les seves recerques sobre el cervell, les quals han avançat massa poc des d’aleshores. El cervell és la nostra ànima inaferrable, el nucli del nostre saber també ho és de la nostra ignorància, l’òrgan que ens fa humans és l’últim en la nostra comprensió, la seu central de la intel.ligència és

Sota la pèrgola de llimones emparrades a la Costa Amalfitana

A la Costa Amalfitana, el nom de l’Hotel Costa Diva a la localitat de Praiano deriva d’un operístic joc de paraules més o menys enginyós i el seu estat de manteniment és una mica retro, però se li pot perdonar tot per la vivor lluent dels llimoners emparrats a la pèrgola de la terrassa abocada al mar. La pèrgola és una de les estructures més lúcides que l’home ha inventat, una expressió depurada d’hospitalitat, la intel.ligència activa del jardí funcional, el lloc idoni per arreglar el món al llarg d’una sobretaula, un iglú vegetal íntim i airejat, un paisatge reduït a la quintaessència, una ofrena de l’ombra més lluminosa, una font que raja la frescor del plaer retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de refugi incapaç de quadricular tot allò que hi flueix, una reducció a escala domèstica de l’enginyeria les coses, una mínima utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que ajuda a viure. Civilitza l'espai obert, l’acosta al paradís perdut per culpa de no sé quins pecats originaris, li afegeix geni, veritat i secret, l’endolceix, el refina, li atorga gruix poètic i una versemblança diferent de la realitat

Incendi a Portbou, el maleït foc impune de cada estiu

Les flames van impedir la presentació anunciada ahir dissabte a Portbou del meu llibre L’exprés de París, el tren que ens va obrir les portes d’Europa (editorial Gavarres) per part del periodista portbouenc Ramon Iglesias i l’alcalde Gael Rodríguez. L’accés a la localitat i a la veïna Colera estava tallat i l’angoixa surava en l’atmosfera amb el fum. Fa dos anys em va tocar presenciar un altre foc forestal d’estiu al Port de la Selva, a la mateixa zona de l’Empordà fronterer. Vaig dedicar al trist espectacle i les seves causes endèmiques un capítol del meu recent llibre L’Empordà per a mitòmans (editorial Cal.lígraf). El periodista Ramon Iglesias ha fet aquest cop a Twitter un seguiment de les flames en directe tota la nit i l’endemà, amb les informacions de cada moment. El periodisme

L’humor canviant de la terrassa de Cal Rodondo a Tamariu

Actualment les immobiliàries i els restaurants de la platja de Tamariu practiquen preus més propis dels barris alts de Barcelona i s’hi sent parlar amb l’accent fonètic Upper Diagonal. Quan passa el pic de la temporada i s'acosta l'hivern, la joia d’aquesta cala recòndita llueix amb més intensitat i els restaurants que resten oberts ofereixen taules a les quals es pot dinar amb la companyia del sol més afectuós i benèvol de l’any, acarats a la meravella de la platja fistonejada pels pins i la remor mansa de les onades. Tot és qüestió de driblar la temporada alta i conèixer els moments i els racons privilegiats. Anys enrere salpàvem a primera hora de Calella de Palafrugell amb el bot només per contemplar des del mar l’espectacle fastuós de la boca

L’esvoranc del canvi climàtic i la mandra de canviar

Els humans no som més que uns simis evolucionats que creiem dominar la Terra. Això pot portar a l’extinció de la nostra espècie damunt d’aquest planeta, el qual continuarà amb tota tranquil.litat la seva vida biològica sense nosaltres. No tenim planeta B, però el planeta té un pla B sense nosaltres. La Terra ha viscut més del 95% del seu temps sense humans. No som els amfitrions de la naturalesa, sinó més aviat els invitats que n’abusen. La teoria de l’evolució de Charles Darwin per selecció natural i adaptació biològica, a més de desmentir l’origen diví dels sers vius, va demostrar que la naturalesa no ha estat mai immutable i que els seus canvis afecten les espècies que l’habiten. El libre de la biòloga Rachel Carson Primavera silenciosa que va

La vivor del blau de lapislàtzuli només la supera el cel de tramuntana

Les variants d’un mateix color bàsic poden ser infinites, encara més des del moment que intervé la indústria química. Tot i així els pigments d’origen natural conserven una finesa imbatible, com el blau de lapislàtzuli extret del mineral que es concentra a mines del nord de l’Afganistan. El lapislàtzuli incrustat com a pedra semi-preciosa ja apareix a la màscara mortuòria del faraó Tutankamon, però com a pigment natural per elaborar pintures no ho faria fins segles més tard. Triomfaria al Renaixement amb Fra Angelico, després amb Vermeer (el turbant de “La noia de la perla”, el

La vida romana d’avui al punt exacte on van matar Juli César

A Roma el vestigis de l’Antiguitat cohabiten amb la ciutat d’avui i no és estrany que una cèntrica plaça exhibeixi les restes del Senat on van matar Juli César durant els idus de març de l’any 44 aC i alhora sigui el centre de línies d’autobusos urbans, la terminal del tramvia que porta al Trastevere, la ubicació d’una de les llibreries Feltrinelli més grans del país, del caríssim Hotel Torre Argentina i d’un dels últims quioscos ben proveïts de premsa estrangera en paper. Tot això es concentra a la plaça romana de Torre Argentina (el nom no té relació amb el país sud-americà, sinó amb la Torre Argentina que hi va fer aixecar un prelat procedent d’Argentoratum, avui Estrasburg). La reforma

El cànon de bellesa dels guerrers de Riace fa 25 segles que dura

Les figures gregues del segle V aC de dos guerrers en bronze a mida natural trobades fa cinquanta anys al mar de Riace (prop de Reggio de Calàbria) figuren entre les millors i les poques originals en aquest material que ens han arribat fins avui. Ara són objecte d'una exposició de fotografies al Museu Aqreològic de Catalunya (al costat del Teatre Grc de Montjuïc) titulada "Els Bronzes de Riace. La mirada artística de Luigi Spina". Primer van ser restaurats a Florència, a continuació van emprendre una gira per Itàlia i finalment van quedar exposats al museu de Reggio de Calàbria, reobert el 2016 després d’una llarga reforma per acollir-los. Probablement el vaixell que conduïa aquestes dues peces de Grècia a Roma per enriquir algun temple o palau va naufragar davant la costa calabresa. Els manca la llança i l’escut, però els 8 mil.límetres de gruix del bronze ha resistit el pas del temps i els guerrers de Riace s’han convertit en un atractiu de prestigi a la Calàbria. La cultura grega arcaica ja esculpia figures masculines (kouroi) i femenines (korai) d’anatomia començada a perfilar. Tot seguit van cisellar la musculatura d’atletes i guerrers. El tomb definitiu es produiria amb l’invent de la democràcia a Atenes el segle VI aC. La bella hetaira o cortesana Friné va ser arrossegada als tribunals atenencs per acusadors gelosos, el seu defensor la