Una placa amb molt retard en memòria de George Orwell

Col.locada amb notori retard històric, ahir vaig assistir al descobriment de la placa que recorda la lluita de l’escriptor britànic George Orwell a la terrassa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (més coneguda per allotjar el teatre Poliorama a la planta baixa) durant els dramàtics Fets de Maig del 1937. Hi van intervenir el seu fill Richard Blair (foto adjunta), el professor Miquel Berga i el president de la docta corporació amfitriona, Jordi Isern. George Orwell va arribar a Barcelona amb la seva dona Elleen O’Saughnessy el dia de Nadal del 1936, es va unir al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i va ser enviat al front d’Aragó, d’on va tornar a Barcelona de permís a finals d’abril i va viure-hi els Fets de Maig del 1937, la batalla urbana a trets dels comunistes contra els

Adéu a l’escriptora canadenca Alice Munro, sense sortir de casa

Ahir es va anunciar el traspàs de l’escriptora canadenca Alice Munro, als 92 anys. Els seus llibres de narracions i relats curts, traduïts per Dolors Udina i editats pel Club dels Novel.listes, m’han fet companyia en repetides ocasions, potser perquè reflecteixen el paisatge humà quasi secret que batega sota les aparences rutinàries i evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata local i el seu fragor intern. Quan el 2013 va rebre el premi Nobel de Literatura, Alice Munro tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia

A l’espera del cartell pendent de “France” al coll de Portbou

El punt exacte de la carretera que tramunta la frontera litoral entre Portbou i Cervera de la Marenda es troba al Coll dels Belitres i fa temps que no hi ha control fix policial ni duaner. Les autoritats franceses hi van plantar un cartell de “France” que jo m'atreia especialment perquè simbolitzava, en aquell bellíssim paratge despoblat, tota l’artificiositat de les fronteres en general i d’aquesta en particular. El rètol es trobava recobert d’adhesius i m’hi aturava cada vegada per respirar la tramuntana més pura i contemplar el paisatge obert de la Marenda. Un bon dia el rètol va desaparèixer, només en quedaven les estaques metàl.liques que l’havien subjectat i jo el trobava a faltar. Avui dilluns els responsables francesos comencen les obres de nou

L'interès d’esmorzar a Mercabarna amb la cuinera Guada Reig

Vam descobrir la cuinera Guada Reig darrere la barra de degustació de la bacallaneria Perelló del mercat del Ninot, tal com vam relatar al llibre del 2020 Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Fa poc hi vaig tornar i ella ja no hi era. Em van dir que ara dirigia el bar-restaurant La Nena 1939 a Mercabarna i ahir vaig anar-hi amb la colla dels esmorzars. L’establiment està situat a peu d’estació de metro i amb tota comoditat vam localitzar el somriure i la destresa als fogons que havíem anat a retrobar. Obre de les 7h a les 17h i serveix cada dia un centenar de dinars, a part dels esmorzars de forquilla. La Nena 1939 porta el nom i l’any de naixença de l’antiga

La Philarmonie de París consagra un nom molt jove: Klaus Mäkelä

Em trobava a París, disposava del vespre i la nova sala de la Philarmonie oferia la Simfonia núm. 1 de Gustav Malher, l‘anomenada “”Tità”. Les entrades eren més assequibles que a l’òpera, m’agradava aquella obra, el nou auditori (estrenat el 2015) es troba a peu de metro i hi vaig accedir amb comoditat. No sabia res del nou director titular de l’orquestra de la casa, un jove finlandès de 24 anys, que ja era director titular des de l’any anterior de la Filharmònica d’Oslo. Tenia un nom poc fàcil de memoritzar d’entrada: Klaus Mäkelä. No li vaig donar més importància, abans de quedar enlluernat  pel joveníssim mestre capaç d’extreure d’aquella partitura i d’aquella orquestra una sonoritat inèdita per a mi fins aleshores, malgrat conèixer la

Ara també megacamions o duotràilers a les autopistes catalanes

Des de la setmana passada estan autoritzats a transitar per les autopistes catalanes els megacamions o duotràilers (dos remolcs per una sola cabina tractora), els quals dupliquen de 16 a 32 metres la llargada i arriben a 72 tones de càrrega en un sol vehicle, amb el consegüent alentiment de la circulació general i dels avançaments, així com l'augment de la contaminació. Quasi tots i van o venen de la frontera amb França a la Jonquera, on passen diàriament 11.000 camions en mitjana, amb pics de 20.000 algunes dies. Les gasolineres de la localitat, amb preus més baixos que de l’altre costat, han convertit la Jonquera en un petit Kuwait. Només en una d’aquestes estacions de servei,