Adéu a l’escriptora canadenca Alice Munro, sense sortir de casa

Ahir es va anunciar el traspàs de l’escriptora canadenca Alice Munro, als 92 anys. Els seus llibres de narracions i relats curts, traduïts per Dolors Udina i editats pel Club dels Novel.listes, m’han fet companyia en repetides ocasions, potser perquè reflecteixen el paisatge humà quasi secret que batega sota les aparences rutinàries i evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata local i el seu fragor intern. Quan el 2013 va rebre el premi Nobel de Literatura, Alice Munro tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia abandonar el seu món i el de la seva literatura, que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. La decisió era coherent amb l’estil que li havia valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un gegant desproveït d’ínfules.
El fet de no recollir personalment el Nobel era una altra manera de contrastar i positivar sense sortir de casa. No ha estat l’única premiada a declinar el viatge. L’escriptora austríaca Elfriede Jelinek va al.legar el 2004 que patia fòbia als actes públics, Harold Pinter el 2005 que es trobava hospitalitzat, Doris Lessing el 2007 la seva avançada edat, Bob Dylan el 2016 que aquell dia tenia altres compromisos. És probable que l’autèntica raó fos la incomoditat que causa a algunes persones el cerimonial que d’altres viuen com la culminació de la seva vida. Els primers els entenc perfectament, els segons els observo amb curiositat.