28 de jul. 2017

Viure de l'aigua termal, el petroli d’alguns pobles


La prodigalitat dels cursos d’aigua al vessant nord del Pirineu, a la falda del Canigó i de l’Albera, ha alimentat una pràctica pionera del termalisme. Avui es concentra als establiments especialitzats de cinc municipis: els Banys d’Arles (Amélie-les-Bains), Vernet (Vernet-lesBains), Molig (Molitg-les-Bains), Prats de Molló-la Presta i, finalment, el Voló. Encara caldria afegir-hi les piscines termals a l’aire lliure que proliferen a la comarca de la Cerdanya, per exemple als municipis de Fontpedrosa, Dorres, Llo o Oleta. Els romans ja van

26 de jul. 2017

La filosofia d’Aristòtil davant l’immortal arròs a la cassola de Can Mach

L’any 1936 Antoni Mach Caritg i la seva dona Maria Nogué van començar a fer menjars per als caçadors, contrabandistes i transeünts del recòndit camí fronterer entre Tapis (veïnat disgregat de Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà) i Costoja (Vallespir) del costat francès. Cuinaven un abundant arròs caldós a la cassola, que solia incorporar conill, senglar i bolets. El fill Francesc Mach Nogué i la seva dona Rosa Valls van continuar el negoci, a l’hostal Can Mach de Tapis. El 1989 van fer una important ampliació del restaurant, amb un menjador de 180 places i després un supermercat als baixos per a la clientela francesa atreta per la diferència de preus. El nét Antoni Mach Valls i la seva dona Cati Batlle Pujol regenten avui l’establiment, al quan han afegit un petit hotel. Les dependències encavallades de Can Mach són ara gairebé més extenses que el minúscul nucli fronterer de 30 habitants de Tapis. El besnét és a punt de prendre el relleu. Aquell llegendari

25 de jul. 2017

L’Esculapi i la Venus d’Empúries resulta que no ho són

La part superior de l'estàtua en marbre del cèlebre Esculapi d’Empúries va ser descoberta el 25 d'octubre del 1909 i la inferior el 6 de novembre següent. Totes dues es trobaven a l'interior de la mateixa cisterna, amuntegades amb altres peces menors, probablement a l'espera de ser llançades a un forn de calç durant la decadència i despoblament de la ciutat greco-romana. L'escultura tenia de 2,15 metres d'alt. És l'única d'estil grec d'aquestes dimensions trobada a la Península Ibèrica i a tot el Mediterrani occidental, per bé que esculpida durant l'època següent de domini romà. Es va convertir immediatament en principal símbol de l'excavació iniciada a Empúries, la premonició dels tresors que podia reservar el jaciment. La troballa d'una

24 de jul. 2017

La pel.lícula “Dunkerke” calla el vergonyós paper del general Fagalde

Aquest cap de setmana s’ha estrenat als cinemes l'espectacular pel·lícula Dunkerke sobre la fugida de 340.000 soldats anglesos i francesos a través d’aquell port atlàntic francès del Canal de la Mànega, arran de la imparable invasió alemanya del juny del 1940, al començament de la Segona Guerra Mundial. Res a veure amb la ressonància del mateix port cinc anys més tard, amb motiu del desembarcament aliat. El general francès responsable de l’operatiu d’evacuació a Dunkerke el 1940 va ser Bertrand Fagalde, tristament conegut un any abans pels 450.000 refugiats republicans espanyols que ell mateix va rebre en

21 de jul. 2017

Tunísia: ressò i rastre de Cartago, primavera i ocàs de la democràcia

Tunísia es podria dir perfectament Cartago. El país ocupa el territori d’aquella “Roma africana”, la civilització que va gosar plantar cara a l’Imperi romà i va perdre. No va quedar-ne pedra sobre pedra, després de les tres guerres púniques en què es van disputar l’hegemonia. Avui és el país musulmà del Mediterrani que rep més turistes, malgrat ser un dels més petits en extensió. El fet és deutor de l’obertura de fronteres i de pensament que va implantar el primer president de la independència, Habib Burguiba, al càrrec del 1957 al 1987. La colonització francesa ha deixat traces visibles

20 de jul. 2017

Els bars del mercat del peix de Mercabarna, a tercera regional

Ahir em vaig llevar amb gana i vaig anar a esmorzar al mercat del peix de Mercabarna en companyia d’una de les millors cuineres de la ciutat. Ens hi vam desplaçar tranquil.lament en metro. Abans de les 6h30 del matí ja érem allà, disposats per endavant a menjar unes sardines a la planxa acabades de pescar i a beure un porronet de vi. L’expectativa es va veure molt encongida per la realitat. Els tres bars del mercat del peix de Mercabarna només ofereixen donuts, croissants i la llista d’entrepans usuals. Una escletxa de la dura realitat va permetre en última instància que ens oferissin un pop a la gallega i un vinet blanc que estaven prou bé. El

19 de jul. 2017

No sabem res del poeta grec Homer i ho sabem tot

Quan l’intrèpid i culte emperador romà Adrià va viatjar a Grècia i va visitar l’oracle més famós al temple de Delfos, al repeu del mont Parnàs, li va preguntar sobre el vell misteri d’on havia nascut el gran poeta Homer. Les sibil.les se'l van treure del damunt amb les habituals respostes obliqües i encara avui ho ignorem. Els incomptables estudis dels últims trenta segles no han estat suficients per aclarir-ho, com tampoc per marcir l’interès que continuen desvetllant les seves dues epopeies poètiques de l’antiguitat, l’Odissea i la Ilíada. Els aedes o recitadors com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois d’un passat llunyà i mític. La Ilíada o poema d’Ilió --és a dir, de Troia-- no relata els anys del setge de la ciutat, sinó un episodi d’aquella guerra que dura tot just 51 dies. Té 12.007 versos,. Resulten més lineals pel que fa l’escenari i la tècnica narrativa que no els 15.693 versos de l’Odissea o poema d’Odisseus --forma original grega del nom d’Ulisses--, en el seu nostos o retorn des del setge de Troia cap a casa a l’illa d’Ítaca, després de

18 de jul. 2017

Seguiré comprant flors fresques, encara que sigui per Internet

Internet i l’abundosa panòplia dels seus derivats, com ara el comerç electrònic, ens tornarà a tots ximples. Però algun petit avantatge ha de tenir. S’acaba de crear a Barcelona l’empresa Flobox de venda de flors fresques per subscripció, que les envia a domicili un, dos o quatre cops al mes, segons la subscripció mensual del client a 72€, 40€ o 22€. La idea és senzilla i brillant. Llàstima que la seva pàgina web estigui escrita exclusivament en castellà. És una falta de delicadesa, i tractant-se de flors això és un error encara més greu. Estimar les flors predisposa a participar una mica del secret de la bellesa. Quan passo davant l’imperi

17 de jul. 2017

Una nova fil.loxera avança contra les oliveres

El mortífer bacteri Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia. La producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell va ser detectat a finals del 2016 a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Ara acaba de saltar a la Península i ha afectat una finca d’ametllers a Guadalest (Alacant). Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu

14 de jul. 2017

Una altra manera d’admirar la Victòria de Samotràcia al Louvre, amb llàgrimes als ulls

La monumental escalinata Daru del museu del Louvre és la perspectiva majestuosa que emmarca l’escultura grega de grans dimensions de la Victòria de Samotràcia, col.locada al centre del lluminós replà superior. El replà formigueja de visitants tothora, en una bellugor humana atapeïda. Al Louvre deixen fer fotos, de manera que cada visitant vol obtenir el millor angle del seu acompanyant als peus de la cèlebre peça. Genera un ball de colzes, cames i braços que els vigilants del museu ja tenen per acostumat i se saben incapaços d’evitar. M’agrada molt remirar cada vegada durant llarga estona la Victòria de Samotràcia, però no m’agraden gaire les aglomeracions. He trobat la solució, amb una mica de perseverança. Als laterals de l’escalinata Daru, a l’altre extrem del replà presidit per la Victòria de Samotràcia, hi han col.locat un modest i deliciós banc de seure, sota la fornícula que alberga l’escultura romana de la deessa Hera, esposa de Zeus, coneguda com a Hera Campana per procedir de l’antiga col.lecció de Giampietro Campana. És el meu punt predilecte

13 de jul. 2017

Els elefants d’Aníbal no van passar per la Jonquera

Els elefants de l’exèrcit cartaginès d’Aníbal en ruta contra Roma a través del Mediterrani ibèric són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites que va determinar el futur històric de tota la regió. Potser són l’anècdota, però reflecteixen fins avui la magnitud d’un desplegament mai no vist. La ciutat de Cartago s’havia convertit en autèntic imperi, fundat 700 anys abans pels comerciants fenicis al litoral de l’actual Tunísia. Els cartaginesos van començar a ocupar militarment el sud de la península Ibèrica l'any 237 aC a partir del vell port fenici de Gadir (Cadis), per compensar la pèrdua de Sicília arran de la primera guerra púnica. El tractat entre Roma i Cartago de l'any 226 aC cedia als cartaginesos tota la costa mediterrània ibèrica fins l'Ebre. Aníbal va trencar el pacte l’any 218 aC, va travessar l’Ebre i va emprendre la marxa contra

12 de jul. 2017

No he pogut tornar a abraçar mai més el plàncton com a Cala Jóncols

Abans les vacances d’estiu duraven més i permetien dedicar una setmana sencera a l’expedició a bord de la barca familiar de Calella de Palafrugell fins a Cadaqués. Alguns anys la navegació resultava plàcida i innocent, encara que fos llarga i incòmoda. Un cop superat el cabotatge de Tamariu, enfilàvem el cap de Begur com si fossin les columnes d’Hèrcules de la nostra aventura anual. Els camins que coneixíem de memòria per terra, apareixien ara des d’una altra perspectiva. Cada any renovàvem la sensació que l’autèntica boca de l’escenari del paisatge és des d’en mar, com si recorre’l la resta de l’any a peu representés tot just transitar-ne

10 de jul. 2017

No és cert que la guerra de l’Orient Mitjà no es pugui entendre


Una dita suposadament enginyosa pretén: “Si creus que entens l’Orient Mitja, és que te l’han explicat malament”. Aquesta falsa idea vol escenificar la confusió per encobrir la política colonial que martiritza fa un segle la regió del món musulmà tan rica en hidrocarburs i tan pobre en desenvolupament social, exportadora la seva revolta a través del terrorisme gihadista, a part de les guerres internes. L’atapeït mosaic de països i de faccions enfrontades són conseqüència d’un altre vell adagi, aquest cop ben cert i comprovat: “Divideix i venceràs”. La diferència de nivell de vida entre la riba europea i la musulmana del Mediterrani és escandalosa.

8 de jul. 2017

La carnositat d’un bon havà, des d’abans d’encendre’l

Molt, molt, molt de tant en tant encara fumo un havà, més que res perquè no es perdi la mena. M’agrada des d’abans d’encendre’l, sobretot abans d’encendre’l. La il.lusió de la passió s'encén sempre abans de calar-hi foc, un instant que generalment significa l'inici de la seva extinció. Primer de tot, la vistositat d’un bon havà presenta entre els dits una carnositat evident, aconseguida en un llarg procés manual d'habilitats d’elaboració, una escala de tonalitats brunes només comparable al bronzejat de la pell humana. D’entrada, un bon puro es fa mirar. El tacte supera tot seguit la satisfacció de la vista, sobretot quan la turgència del puro també es mèrit del propi fumador, que ha sabut conduir amb sistemes domèstics d'humectació l'última

6 de jul. 2017

Els vaticanòlegs sempre tenen tema per fregar-se les mans

L’arquebisbe jesuïta mallorquí Luis Ladaria Ferrer acaba de ser nomenat al Vaticà prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. L’endemà el diari italià La Reppublica ja li recordava en portada que es troba implicat en un cas d’encobriment d’un capellà pederasta condemnat per la justícia. El diari reproduïa el document signat el 2012 per Ladaria en el qual instava el superior de la comunitat del capellà implicat a no divulgar el motiu de la seva suspensió, “per no escandalitzar els fidels”. Els diaris italians practiquen amb fervor la informació sobre temes del Vaticà perquè el gènere de la vaticanologia gaudeix d’un ampli interès entre els

4 de jul. 2017

Contemplació de la puresa de to de l’illot d’Es Cucucuruc a Cadaqués

Un illot minúscul adquireix a la badia de Cadaqués la importància de les coses modestes i alhora crucials. El cònic escull d’es Cucurucuc s’ha convertit en anagrama del municipi, un senyal d’identitat dels cadaquesencs. Tal com diu amb orgull la vella dita local: “Qui no ha vist es Cucurucuc ni sa platja Confitera ni sa nena d’en Clapés, no ha vist res de Cadaqués”. Contemplar es Cucurucuc des de la riba em procura cada vegada una sensació física de retrobada amb la bellesa, dintre de la qual hi caben l’harmonia i també el caos. Em desperta un impuls de tendresa, m’allunya de la indiferència, em recorda aquella absència de neguits que els vells grecs anomenaven ataràxia. Poso en remull al voltant de la silueta des Cucurucuc algunes idees perquè es

2 de jul. 2017

Ahir vam fer reviure Astor Piazzolla al saló de casa, entre amics

Aquest dimarts 4 de juliol es compleixen 25 anys de la mort del compositor Astor Piazzolla i el vam voler recordar ahir a casa amb un dinar de bandoneons. Vam muntar un asado i a la sobretaula vam escoltar la seva música viva, en viu. Com que les nostres normes no són d’estricta observança, al costat de temes de lluïment de Piazzolla com el preludi de "The Rough Dancer and The Cyclical Night", "Decarísimo", "Jacinto Chiclana", "Revirado" o "Chiquilín de Bachín", s’hi va colar algun preludi de J.S. Bach i la "Milonga que peinas canas", que només en aparença no hi tenen res a veure. La música d’Astor Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina moderna ha donat al món i és bo recordar-ho amb qualsevol ocasió. Va ser una

30 de juny 2017

Trist balanç del gran parc urbà a la muntanya barcelonina de Monjuïc

Va costar una millonada, dintre dels pressupostos olímpics del 1992, restaurar la imitació de cartó-pedra del monestir de l’Escorial construïda a Montjuïc arran de l’Exposició Universal del 1929 que alberga des del 1934 el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Potser hauria estat més assenyat construir un edifici nou, però els arquitectes amb poder de decisió van al.legar que la baluerna ja forma part de l’sky-line de la ciutat i que calia potenciar els usos ciutadans de la muntanya de Montjuïc. Aquella decisió continua avui ranquejant ostensiblement, sobretot per l’oposició frontal de la Generalitat pujoliana a fer arribar el metro a la muntanya. El gran parc urbà de Montjuïc continua a les beceroles, i sense metro. El MNAC rehabilitat ha patit

29 de juny 2017

La Carmen de Bizet vol conservar la casa idíl.lica a Bougival

El món una mica mitòman de l’òpera s’acaba de mobilitzar per salvar la casa del compositor Georges Bizet a Bougival, idíl.lica localitat d'estiueig als afores parisencs banyats pel Sena, immortalitzada pels pintors impressionistes. El compositor va escriure-hi la cèlebre òpera Carmen i va morir-hi tres mesos després del fiasco de l’estrena a París, el 1875, als 36 anys. L’actual campanya de finançament participatiu vol comprar el xalet i convertir-lo en l’Espai Carmen d’un Centre Europeu de la Música. Aquesta òpera sobre la fogosa cigarrera sevillana és avui una de les més representades de totes arreu del món, conjuntament amb Aida i La traviata. També és una de les mostres més representatives del gènere francès de

28 de juny 2017

La mort del noble Vehí i la vida del músic Bastons, ahir a Palafrugell

Ahir el diari portava l’esquela de Josep M. de Vehí Gatius, traspassat a Palafrugell als 88 anys, hereu del fortificat i restaurat mas Borrrull o castell de Santa Margarida que despunta a la sortida de la vila en direcció a Llafranc i Calella. A l’esquela figurava sota del nom la condició de Cavaller del Reial Estament Militar del Principat de Girona. Formava part de la noblesa per herència i el recordo vivament com a pagès per vocació i per hobby. Quan em desplaçava cada dia entre Palafrugell i Calella, solia deixar de costat l’autovia estrenada el 1967 i agafava “sa carretera veia”. Després del primer trencant d’Ermedàs, “sa carretera veia” descriu un revolt tancat que rodeja la propietat del Mas Borrull. A la sortida del revolt trobava quasi sempre

27 de juny 2017

Al far de Sant Sebastià encara hi caben més coses, com a l’eternitat

L’Ajuntament de Palafrugell acaba de destinar un pressupost de 93.000€ a obrir el nou Espai Sant Sebastià, un petit centre de descoberta del patrimoni i el paisatge d'aquesta muntanya litoral tan estimada, amb el far, l’ermita i l’hostatgeria al seu cim panoràmic. El consistori ha fet santament. Sant Sebastià de la Guarda és el rovell de l’ou de la contrada per múltiples raons superposades. Avui tot plegat es troba dominat pel turisme, però l’indret suma un poblat iber del segle VII aC excavat i exposat al públic, una ermita amb torre de guaita del segle XV, una hostatgeria del segle XVIII convertida en hotel de luxe de 9 habitacions i el far més

26 de juny 2017

Quan defensar la bellesa causa polèmica, les bruixes es pentinen

L’única vegada que m’han cridat l’atenció al diari on col.laboro va ser arran de les reaccions femenines contra un article meu sobre l’ús que fa de la bellesa física a l’escenari la reconeguda violinista Anne-Sophie Mutter. Deia que la gran intèrpret alemanya és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu als concerts. El fet ha presidit la seva carrera, conjuntament amb el so que sap extreure dels dos Stradivarius que posseeix. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a

24 de juny 2017

El nou museu de Perpinyà treu rendiment de les tres estades de Picasso

El Museu d’Art de Perpinyà inaugurava ahir amb gran aparat oficial la seva renovació, per compensar llargs anys de llangor de l’establiment. Ho fa amb una exposició temporal dedicada a les estades de Picasso a Perpinyà, del 1953 al 1955, sempre al cèntric palauet dels amics Paule et Jacques de Lazerme, al carrer de l’Angel núm. 16. A partir del 1979 aquesta casa es convertiria en museu municipal Jacint Rigau, amb el nom del pintor que va néixer entre les seves parets el 1659. Un cop traslladat a París, va optar per anomenar-se Hyacinthe Rigaud en convertir-se en retratista de la cort de Lluís XIV i de Lluís XV, en pintor oficial de Versalles. A l’època de les tres estades de Picasso, a la planta baixa hi tenia botiga oberta el fotògraf Raymond Fabre, el qual va poder retratar-lo amb deteniment, tant a l’estudi com pel carrer. La seva foto de Picasso cofat amb barretina, feta a Perpinyà el 1954, va ser subhastada per 24.000€ el maig del 2016 a la galeria vienesa Westlicht.  Picasso, resident a París, ja havia estiuejat a la vila veïna

23 de juny 2017

Els blaus renaixentistes de Fra Angelico en la lluminositat solar d’aquests dies

La lluminositat solar d’aquests dies em fa pensar amb insistència en la pintura de Fra Angelico, els blaus de lapislàtzuli que aplicava al cel d’alguns quadres i als mantells més destacats de la Verge a les diferents Anunciacions que va pintar. El seu gran retaule de l’Anunciació que es troba al museu del Prado és sens dubte més elaborat que el fresc de proporcions similars sobre el mateix tema pictòric que es contempla al convent de Sant Marc de Florència. Però l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga imbatible. Es troba al mateix lloc per al qual va ser pintat al voltant del 1440, el tram de passadís estratègicament

22 de juny 2017

El vel que encara recobreix els estius discrets de Balenciaga a la Costa Brava

L’exposició sobre el dissenyador d’alta costura Cristóbal Balenciaga que acaba d’inaugurar el museu Victoria&Albert de Londres m’ha dut a pensar en el desconegut capítol de la seva vida relacionat amb la Costa Brava i el castell del matrimoni Woevodski al Cap Roig de Calella Palafrugell. Durant successives vacances d’estiu dels anys 60 el couturier hi va dissenyar en secret una part de les seves col.leccions. Nascut a Getaria el 1895, va obrir els primers establiments el 1917 a Sant Sebastià, el 1933 en Madrid i el 1935 al núm. 10 del carrer de Santa Teresa a Barcelona. Emigrat a París el 1937, Balenciaga no només va ser qualificat de "Picasso de la moda" per Jean Cocteau o de "Mozart de la costura" pel deixeble Hubert de Givenchy. També se’l coneixia com l’Home Invisible, per l’extremat sentit de pudícia i discreció que el feia viure enclaustrat al taller parisenc de l'avinguda Georges V núm. 10, fins a la mort sobrevinguda el 1972. Va concedir una sola entrevista al llarg de la seva carrera, el 1971 a The Times, tres anys després de plegar professionalment. L'hermetisme sobre la seva vida privada fa que sigui desconeguda la decisió de Balenciaga d'adoptar aquells estius com a residència de vacances el castell de Cap Roig, invitat i protegit en la seva intimitat pels propietaris Nicolau

21 de juny 2017

El noble art de caminar i el centenari de H.D. Thoreau

Sortir a caminar també pot constituir una manera de mirar endintre, tal com recorda Toni Montesinos a la seva recent biografia sobre Henry David Thoreau titulada El triunfo de los principios. Cómo vivir con Thoreau. L’anarquista i filòsof estatunidenc va ser un precursor de l’ecologisme polític enfront de la idea de progrés inculcada per industrialització, amb llibres com Caminar i Walden o la vida als boscos. El 12 de juliol vinent s’escau el centenari de la seva naixença i es multipliquen les reedicions. S’han publicat llibres de tota mena sobre el noble art de caminar, des del clàssic de Thoreau fins el més recent Caminar per ser feliç, de Lluís Garrofé i Josep R. Ribé. Qualsevol activitat és susceptible de ser escrita, com a succedani evocatiu de

20 de juny 2017

Pep Guardiola també ens ensenya l’origen de l’Univers, en menys d'un minut

El futbolista Pep Guardiola sap una mica de tot. Acaba de protagonitzar un espot televisiu de la cervesa mexicana Tecate en el qual actua de professor dalt d’un estrada i diu: “Hi ha moltes teories sobre l’origen de l’Univers. La més encertada és que el big bang, la gran explosió, el gran esclat, va ser una simple i meravellosa puntada de peu inicial, una puntada de peu que va desencadenar la vida”. Ell es refereix al futbol, naturalment, però no va tan desencaminat pel que fa al procés, a la gestació del món. Els cosmòlegs creuen que l’origen de tot plegat es troba en el big bang, la

19 de juny 2017

Nostàlgia de la gelera i de la vaca al peu del Canigó

Quan arriba l’estiu m’agradava pujar amb el jeep de lloguer col.lectiu del municipi de Vernet fins el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud sota el pic del Canigó, pel plaer de tocar la neu de la gelera en plena canícula. Ara la majoria de geleres pirinenques de neu perenne es fonen a l’estiu per culpa de l’escalfament global. L’espai que ocupaven apareix com un simple rostoll i per algun motiu sento cada any la seva nostàlgia. El refugi de Cortalets és el final del trajecte motoritzat, un punt a partir del qual cal pujar a peu durant una horeta o dues l’últim desnivell de 634 metres per arribar al cim del Canigó. Cadascun d’aquells

14 de juny 2017

Els humans som micos africans guarnits, dubtosament evolucionats

La noció de “prehistòric”, “primitiu” o bé “civilitzat” és molt relativa. La definició depèn de la mentalitat de cada època. Creure que els humans som la raça més desenvolupada pel fet d’haver dominat les altres resulta molt dubtós. L’home no deriva dels micos, és un mico. L’Homo sapiens es va diferenciar dels altres micos per la capacitat exclusiva de parlar, construir frases i ajuntar-les per expressar idees. Els altres simis (goril·les, ximpanzés) tenen memòria, poden aprendre uns centenars de paraules, però no confegir frases noves. Alguns ocells posseeixen cinquanta cants diferents i cadascun d’aquests cants expressa un sentit, una informació, però no saben combinar-los. Tenen llenguatge, però no tenen gramàtica. Els científics

13 de juny 2017

Avui parlem d’amor, com ho poden fer els cecs o els visionaris

Ningú no sap ben bé què diantre és l’amor, però tothom intueix que sense això la vida és d’un gris asfàltic molt pronunciat. Quan a la pel.lícula El nom de la rosa el jove novici Adso de Melk li pregunta al seu mestre franciscà i antic inquisidor fra Guillem de Baskerville, encarnat per Sean Connery, si la vida no seria molt més tranquil.la en cas que Déu no hagués inventat l’amor, Baskerville li contesta: “Sí… quanto tranquilla, quanto noiosa!”. És clar, naixem necessitats. La vida és intercanvi, diàleg, suma. Sens dubte, ningú no pot donar tot el que li falta a un altre si aquest si no sap trobar-ho en ell mateix. Però una part del que li falta, sí. La primera persona que cal complaure és un mateix, no buscar només a fora. L’amor existeix des del moment que una cèl.lula va

12 de juny 2017

El mar no sempre es deixa escriure, de vegades no vol

Les estadístiques indiquen que Catalunya té 300 dies de sol per any i Holanda en té 80. El sol procura aquí sessions gratuïtes de fototeràpia. Diuen que el mal temps de Boston ajuda els científics a investigar. Diguin el que diguin, no es viu igual un dia assolellat que un dia ennuvolat o plujós, quan el cel es fa el pipí a sobre. Tot és relatiu, les clemències i les inclemències. La part de qualitat de vida que proporciona el confort climàtic natural no es paga amb diners. No depèn només del clima, això també és cert. A l’interior dels habitatges desafavorits dels països temperats s’hi pot passar molt fred a l’hivern i, en canvi, als dels països gèlids benestants viure-hi en mànigues de camisa. També ho tinc comprovat. El clima no és aliè al fet que

9 de juny 2017

Ahir vam travessar l’Ebre sense motor, com una litúrgia pagana

Ahir vaig anar amb amics a satisfer la il.lusió de col.locar el cotxe damunt del vell pas de barca de Miravet i travessar lentament l’Ebre. Potser alguns ho consideren un espectacle residual, atàvic, d’una altra època. A mi fer-ho al costat de l’actual barquer Vicent Benaiges (a la foto) em sembla un dels més grans espectacles del món al meu abast. Dels tres passos de barca que subsisteixen al tram català de l'Ebre, el de Miravet és l’únic de fusta i sense motor, construït sobre dos llaguts i accionat només amb l’ajuda del corrent fluvial (va estar fora de servei per restauració del novembre del 2014 al juliol del 2016). En canvi el de Flix és de tracció elèctrica i el de Garcia combina el corrent natural amb un motor alimentat per plaques d’energia

8 de juny 2017

La Guerra dels Sis Dies, cruel aniversari sense espelmes


Aquesta setmana s’escau el cinquantenari de la Guerra dels Sis Dies entre Israel i els països àrabs veïns. La victòria israeliana va significar l’ocupació per la força de noves terres palestines a Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est, després de les que ja ocupades al moment de la fundació d’Israel el 1948. L’ONU ha reclamat en infinites resolucions la creació de dos estats en aquell territori. Els palestins, fins i tot el moviment radical Hamàs, ho accepta. Els israelians, no. Dels 8,7 milions d’habitants d’Israel, el 77% de la població jueva jove es reconeix

7 de juny 2017

Bruges també va ser grisa i negra, fa temps

La novel.la del belga Georges Rodenbach Bruges la morta va influir massa en altres escriptors simbolistes i decadentistes, per exemple els autors catalans de començaments del segle XX addictes al clixé de la "Girona grisa i negra". La novel.la va servir de base més endavant a l'inquietant film d’Alfred Hitchcock La dona que va viure dos cops. Avui a Bruges no hi queda ni rastre d'aquell esperit obscur. La ciutat s'ha convertit en un exemple de restauració de nuclis urbans medievals. Havia estat una capital europea, un centre del comerç hanseàtic i de la irradiació cultural que aquesta prosperitat permetia. L'humanista valencià Joan Lluís

6 de juny 2017

Seduït per una paraula caçada al vol, per exemple “mitigar”

De vegades quedo embadocat davant d’una paraula amb la qual topo per casualitat. Em provoca una reacció de tendresa alfabètica i el desig de memoritzar-la, però sobretot la fascinació inesperada d’un instant revelador. Avui m’ha passat amb la paraula “mitigar”, l’infinitiu del verb corresponent. No té res de particular, però m’ha semblat afortunada, eufònica, digna de ser utilitzada amb més freqüència. “Mitigar” està ben trobat, expressa una idea atractiva. És clar, les aplicacions de la paraula poden ser variades, divergents, opinables, fins i tot contraposades. Però ara no es tracta d’analitzar-la, simplement assaborir-la. És probable que en aquesta fascinació sobtada davant d’una paraula hi intervinguin connexions del subconscient de cadascú, la relació amb

5 de juny 2017

El mar engolirà les Voltes de Calella de Palafrugell i Donald Trump aplaudirà

Donald Trump ha decidit abandonar els acords internacionals signats contra el canvi climàtic. El president nord-americà i altres carcamals interessats consideren que són fantasies d’ecologistes les conseqüències catastròfiques de l’efecte hivernacle degudes als gasos emesos per l’ús massiu de combustibles fòssils (petroli i carbó), si no es redueixen amb mesures que ja es troben perfectament estudiades, fins i tot aprovades i no respectades. Una de les conseqüències previstes és la pujada del nivell del mar, provocada per l’augment de la temperatura mitjana. Negarà franges costaneres actualment habitades per 280 milions de persones, per exemple a grans ciutats com Xangai, Nova York, Sidney, Bombai i Hong Kong, a

3 de juny 2017

El poeta Bertolucci escoltat a Parma en veu baixa, quasi a cau d’orella

Una amiga de Parma em va portar en algunes ocasions amb el seu cotxe fins els afores per sopar a l’osteria amb jardí I Tri Siochètt. Jo li ho havia demanat, per poder contemplar amb un cert deteniment el tramonto, la posta de sol, al paisatge de l’estimat poeta Attilio Bertolucci i també, si ella s’hi prestava, perquè me’n recités algun fragment amb l’accent italià de la Parma afrancesada que encara avui arrotonda le erre. El poderós riu Po ha modelat, ha compactat, ha construït materialment l’extensa pianura padana, la gran regió minifundista de gras regadiu, dintre de la qual es troba la bassa parmense, el paisatge retratat a la pel.lícula “Novecento” pel fill del poeta Attilio Bertolucci, el cineasta Bernardo Bertolucci. Però a mi m’interessava

2 de juny 2017

La llegenda viva de Grace Jones es reencarna demà a Barcelona

No formo part de la indescriptible multitud que assisteix cada any al festival barceloní Primavera Sound com a una litúrgia massiva, però em deixaria arrossegar demà dissabte al concert al Parc del Fòrum (les entrades, totes a 80 €, es troben esgotades) que oferirà la model jamaicana negra, cantant i actriu Grace Jones, reina de la música disco i d’unes quantes coses més, ara que confessa acostar-se molt a la condició de septuagenària. Fa dos anys ja vaig celebrar que es reeditessin, sota el títol “Disco”, els seus àlbums publicats entre 1977 i 1979. La reedició feia justícia a una carrera vocal massa sovint eclipsada pels aspectes

1 de juny 2017

El Festival d’Avinyó obre amb Antígona en japonès, i amb el mistral

Durant alguns anys m’oferia el desplaçament a la première del Festival de Teatre d'Avinyó, que tradicionalment s'inaugura al voltant del 10 de juliol amb una estrena de lluïment al pati del Palau dels Papes. A més de l'obra en cartell, m'agradava comprovar quin paper hi jugaria aquell any el mistral. El vent provençal ha destarotat o bé ha endolcit, segons la seva intensitat, moltes funcions en aquest escenari a l'aire lliure. Vaig presenciar com protagonitzava, per exemple, l'estrena de l'Andròmaca d'Eurípides amb les seves capricioses rebufades entre les altes parets del vell palau pontifici. El mistral va salvar els últims i inacabables seixanta

30 de maig 2017

Elogi breu i contingut d’un dia gris com el d’aquest matí

El dia gris d’avui al matí em fa pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia, indefinició, mediocritat. Com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, un to apesarat, sord, àton, macilent, desesmat, lívid, plomís, fred, refractari i tosc. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major. Del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el gris blavós, el xarolat, el marengo, el cendrós, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i

27 de maig 2017

La Costa Brava té un templet a flor d’aigua, ahir hi vaig levitar

La Costa Brava té molts punts privilegiats, coneguts o amagats, massius o particulars. Però de templet a flor d’aigua només en té un. Ahir vaig tornar-hi amb amics, per col.locar-me sota la seva ombra amb una vella i commoguda devoció laica. El templet és una figura arquitectònica definida, no s’ha de confondre amb una glorieta o una lògia. El motllo insuperat del templet el va construir l’arquitecte renaixentista Bramante a San Pietro in Montorio, al turó romà de Janícul. Des d’allí, recalcat a la barana panoràmica, Stendhal escrivia al primer paràgraf de la seva obra Vie de Henry Brulard: “Avui al matí, 16 d’octubre del 1832, em trobava a San Pietro in Montorio, al Janícul de Roma. Lluïa un sol magnífic, un lleuger vent de xaloc quasi insensible feia

26 de maig 2017

Es parla molt poc del que està passant a Grècia


L’escassa atenció mediàtica a l’ofec econòmic que la Unió Europea i els organismes financers internacionals imposen a Grècia és una peça més del pla de càstig contra un petit país del sud que va gosar desviar-se del recte camí del liberalisme. El silenci habitual sobre el patiment infligit a la població grega per l’operació de rescat financer en curs s’ha convertit en una penalitat afegida. La duresa del pla d’austeritat de la cancellera Merkel imposat al conjunt de països de la Unió Europea, de la qual Grècia forma part des del 1981, cinc anys

25 de maig 2017

Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la bellesa

Assegut a la sala de l’aeroport amb un col.lega de viatge, mirem passar la gent durant les hores lentes d’espera. Avorrits a la butaca, divaguem sobre la bellesa, aplicada a les dones que veiem desfilar. Amb els ulls mig clucs, ens sembla entreveure que algunes transporten damunt del seu pas cadenciós autèntiques Venus, enriquides amb el buf de la matèria viva que sempre mancarà a les millors estàtues. Concloem que la realitat, entre moltes altres manifestacions contradictòries seves, ofereix de vegades imatges més evocadores que les obres exposades als museus. El meu col.lega intenta reprimir l’entusiasme amb un escepticisme fatigat. Li al.lego que l’excepcionalitat admet imperfeccions, fins i tot les recomana com a

24 de maig 2017

L’estació central de Florència, el primer compàs d’una sintonia

Santa Maria Novella no és només l'església que reconeixem com a emblema de Florència per la policromia del marbre zebrat verd-i-blanc de la façana, les pilastres corínties i les monumentals volutes renaixentistes a cada costat. L’adjacent estació ferroviària central també es diu Florència-Santa Maria Novella. Va ser construïda el 1935, durant el període de l’anomenat feixisme arquitectònic mussolinià, dintre d’un repte de l’estil racionalista que volia dialogar sense complexos amb l’elegància històrica. L’arquitecte Giovanni Michellucci ho va aconseguir amb un mèrit admirable. És una de les estacions ferroviàries centrals més agraciades que conec. L’església veïna de Santa Maria Novella, amb la qual havia de compartir espai

23 de maig 2017

Avui fa 25 anys de l'inici del “Sí que es pot!” contra la màfia

Aquesta foto l’he feta a Pisa (Toscana), lluny de Palerm (Sicília). Avui s’escau el 25 aniversari de l’assassinat a la capital siciliana a mans de la màfia del jutge Paolo Borsellino. El seu adjunt, el jutge Giovanni Falcone, a l’esquerra de la foto, va ser abatut a la mateixa ciutat i pels mateixos autors 57 dies més tard. Eren els dos magistrats que dirigien la investigació contra la màfia, després de la detenció dels primers penedits. Borsellino i Falcone no van ser, ni de lluny, els primers ni els últims assassinats de la Cosa Nostra, la Camorra o la Ndrangheta. Però van marcar un tombant, es van convertir en un símbol encara avui molt present a Itàlia de revolta contra les màfies --les grosses i les petites--, l’inici d’una mena de “Sí que es pot!” enfront de les

21 de maig 2017

La figura del coronel Frederic Escofet reapareix en una novel.la d’amor

La jove periodista madrilenya Sonsoles Ónega acaba de guanyar el premi de novel.la Fernando Lara, d’editorial Planeta, amb una història d'amor basada en la vida real del coronel Frederic Escofet i la seva segona dona Carmen Trilla Cabeza (a la foto). Ambientada en la Guerra Civil, la novel.la retrata una dona lliure que s’atreveix a divorciar-se i abandonar els fills per seguir el seu estimat cap a l’exili a Bèlgica, on trobarà la mort en un bombardeig alemany. La novel.la Después del amor todo son palabras es publicarà a finals d’aquest mes de juny. Des del primer dia em va agradar el projecte de Sonsoles Ónega. Li vaig proporcionar tota la

19 de maig 2017

Algunes tardes el sol encén la Punta d’es Plom, a la clova de Sa Tuna

Algunes tardes enfilo la carretera de Begur i baixo fins la cala de Sa Tuna només per contemplar des de la platja de còdols com l'últim raig de sol ponent tensa, imanta i encén la Punta d’es Plom, la roca que tanca pel cantó de garbí la cassola de la petita badia, la cala closa com una petxina. Ho fa amb una llum cruixent, d’una puresa que no sembla d’aquest món, amb una eficàcia narrativa que no necessita muses ni correlats simbòlics damunt del rocam hirsut i familiar. El diccionari Alcover-Moll defineix la paraula “tuna” com a sitja o cova de forma ovalada. A aquesta hora la roca de Sa Tuna, oferta lànguidament al sol, fulgeix amb un esclat de plata vella. Compon un espectacle lumínic de preciosisme simple i fabulós alhora, d’una vivacitat

18 de maig 2017

Gavarres: el bosc ja no és el bosc, però continua sent-hi

Ahir amb l’amic Quim vam anar a bosc, concretament fins l’església romànica de Santa Coloma de Fitor, en ple massís de les Gavarres. Primer vam passar pel forn-pastisseria de Can Xapa a Bordils i vam fer el toc a Can Sipi. Després ens vam endinsar a la Gavarra. El poble dispers de Fitor, integrat al municipi que des del 1977 s’anomena Forallac (per la fusió dels tres ajuntaments de Fonteta, Peratallada i Vulpellac) es va acabar abandonant per manca de rendibilitat de les feines del bosc i la petita ramaderia. “La màquina ha desplaçat l’home, el capital al treball i l’estiuejant al pagès”, escriu l’historiador Enric Sagué al llibre Els

17 de maig 2017

El llimoner com a record decoratiu i les llimones per terra

Ahir la lectura del diari em va alegrar el dia, per un article sobre el jove emprenedor lleidatà Gerard Barsalà. Acaba d’obrir fa un any el seu obrador de licors artesanals Elixirs de Ponent i ja ven 6.000 ampolles, el 85% de les quals corresponen al limoncello que anomena Llimonetti, amb una graduació alcohòlica de 25 graus, sense colorants ni aromes que no vinguin de les llimones ecològiques que utilitza. Espanya havia estat el primer país europeu productor i exportador de llimones, però la industrialització de l’agricultura i la recerca del “valor afegit” amb productes més cars ha portat a disminuir radicalment el conreu dels

15 de maig 2017

Elogi quotidià de la primera llum del dia, projectada de cop

No sempre he estat matiner, últimament sí. La primera claror em desvetlla l’avidesa de mirar el món. La mateixa atmosfera que el vespre anterior semblava esgotada, compareix plena de promeses, acollidora com un llençol net, vernissada amb colors nous que s’ofereixen a ser compartits. Em produeix una sensació de petit prodigi i em fa esbossar un somriure, avivar el pas, acollir la carícia del sol amb una salutació celebratòria i sentir l’esperança activa de no arribar al vespre defraudat. La primera llum del dia m’inspira confiança, com una garantia de continuïtat regulada de més amunt que les vel.leitats de les regles humanes. Cap altra hora no té aquesta mateixa llum projectada de cop. L’escenari passa en pocs instants d’un estat visual