25 de set. 2017

Vilabertran i Cruïlles: romànic restaurat, ús pendent

Aquells que s’acosten a visitar la magnífica col.legiata romànica de Vilabertran als afores de Figueres o que assisteixen a algun dels concerts estiuencs de la Schubertíada des de fa 25 anys, deuen extreure’n una impressió de monument històric rehabilitat, obert al públic i dotat d’activitat. Els seus defensors opinen el contrari. Ho van fer palès arran de la recent presentació de la monografia Santa Maria de Vilabertran, la preservació del conjunt monumental, de l’historiador castelloní Josep M. Gironella, publicada per la Fundació Albert Tomàs i Bassols. L’editor i mecenes Albert Tomàs es preguntava: “Com és possible que, entrats en el segle XXI, hi hagi tan a prop de Figueresun conjunt monumental tan ric gairebé tancat, del qual ningú, ni tan

23 de set. 2017

Per la unitat nacional, França no vol saber res de la lletra “ñ”

Un tribunal de la ciutat bretona de Quimper ha notificat als pares que acaben de registrar el seu fill amb el nom de pila bretó de Fañch que no poden fer-ho perquè “significaria trencar la voluntat del nostre Estat de Dret de mantenir la unitat del país i la igualtat sense distinció d’origen”, tal com informava ahir el corresponsal del diari La Vanguardia a París, Rafael Poch. L’alfabet francès no inclou la lletra “ñ”, a diferència del bretó, el castellà, l’euskera, el gallec i altres llengües, com saben prou bé tots els Ibanez, Munoz o Nunez nascuts a França o nacionalitzats. El president de la regió francesa de la Bretanya ha replicat en un tuit que el nom

21 de set. 2017

Retorna “Blade Runner”, sense metàfora ni al.legoria

El septuagenari actor Harrison Ford no va poder contenir les llàgrimes durant la presentació a la premsa abans d’ahir a Madrid de la continuació de la mítica, profètica pel.lícula Blade Runner que s’estrenarà aquí el 6 d’octubre. Va ser una reacció sensible coherent amb el film del 1982 que marcaria època. Basat en la novel.la de ciència-ficció de Philipp K. Dick Somnien els androides ovelles elèctriques? i dirigit aleshores per Ridley Scott, la història distòpica dels replicants-robots i els humans transcorria a una destruïda ciutat de Los Angeles el novembre del 2019 (a la novel.la era l’any

20 de set. 2017

Les grans fulles de les plantes de tabac amaguen secrets a Andorra

Qualsevol visitant d’Andorra encara es pot sorprendre avui amb facilitat a peu de carretera davant d’alguna de les 300 plantacions de tabac del país, mates baixes d’enorme fulla verda molt difícils de veure a les seves comarques d’origen. Durant llargues dècades el tabac va ser l’eix de l’economia del país pirinenc i dels lobbys de la seva política. El síndic o primer ministre Julià Reig era “el rei del tabac”, succeït en el càrrec pel nebot Oscar Ribas Reig. Els preus subvencionats del tabac cultivat a Andorra són polítics i no tenen relació amb la qualitat ni amb el destí final, que és ser destruït en més d’un 90%. Els fabricants locals de marques internacionals no poden importar el tabac que necessiten fins que no hagin comprat

18 de set. 2017

Anar-se’n a viure a una illa deshabitada està de promoció

Anar-se’n a viure a una illa deshabitada és un somni menys descabellat que no sembla. La immobiliària Fotocasa ha rebaixat el preu de venda de la paradisíaca illa d’en Colom (a la foto), prop de Maó, de 5,2 a 3,7 milions d’euros perquè no troba comprador des de fa set anys. Té 58 hectàrees de finca rústica, amb casa de sis habitacions. L’han venen els hereus d’Antonio Roca Vázquez, que la va comprar el 1904 per 7.850 pessetes. També els propietaris de l’idíl.lica illa eivissenca de S’Espalmador, l’arquitecte barceloní Normand Cinnamond Planas i la seva germana Rosy, van anunciar l’any passat que rebaixaven de 24 a 18 milions d'euros el preu de venda davant l’absència de comprador. La va comprar l’avi a la família de Carlos

16 de set. 2017

Ha plogut, la vida canvia de to i de vestuari

Han arribat, finalment, les anhelades pluges que marquen cada setembre el final de la xafogor. Vivim a un país de clima generalment benigne, comparat amb la pluviositat atlàntica, les gelors nòrdiques o els monsons asiàtics, però el nostre rellotge climàtic és incapaç de renunciar als canvis d’estació que enyorem i celebrem quatre cops l’any. Som un país de roba d’hivern i de roba d’estiu perfectament diferenciades, un país de clima força estable que commemora cada equinocci com un tomb de l'any, gairebé un canvi de vida. Quan l’estiueig a la platja s’allargava fins mitjan setembre, concloïa amb una pluja puntual, acompanyada per llamps i trons sobreactuats. El cel de l’estiu s’ennegria de cop, tenebrós com al Bàltic. Deixava anar la tromba d’aigua damunt dels rius secs, la terra assedegada i la cremor adherida a la pell. El mar dels lleures innocents

15 de set. 2017

El meu nom apareix al cartell de la temporada del Teatre Nacional

El cartell de la temporada del Teatre Nacional de Catalunya anuncia que el novembre s’hi estrena l’obra Parlàvem d’un somni. Sota del títol, l’anunci afegeix: ”Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany al carrer Mallorca de Barcelona. Versió lliure de Jordi Coca a partir d’una conversa transcrita per Xavier Febrés”. En efecte, vaig transcriure l’any 1983 unes llargues i denses converses entre els dos personatges, i n’he explicat les circumstàncies arran d’una recent reedició (diari Ara, 1-10-2016). A les campanyes electorals els candidats aprofitaven per presentar un llibre escrit per ells o sobre ells, però a les envistes de les municipals del 1983 Pasqual Maragall no tenia llibre. El seu cap de premsa, Josep M. Sòria, em va preguntar si em veia

14 de set. 2017

La marquesa i l’alcalde comunista de Sant Feliu de Llobregat: una amistat

Una de les primeres decisions del primer alcalde democràtic de Sant Feliu de Llobregat, el comunista Francesc Baltasar, va ser demanar visita a la marquesa consort de Castellbell i baronessa de Maldà, mare de l’escriptor José Luis de Vilallonga. Volia sol.licitar que permetés algun diumenge de cada mes mes l’accés públic als jardins del Palau Falguera (a la foto), que la dama habitava en ple centre d’aquest municipi del cinturó obrer barceloní del Baix Llobregat. Carmen Cabeza de Vaca y Carvajal s’havia casat el 1919 amb Salvador de Vilallonga i de Càrcer, hereu dels títols nobiliaris de la família. Era una elegant noble madrilenya criada a Londres, filla de Vicente Cabeza de Vaca y Fernández de Córdoba, antic alcalde Madrid i

13 de set. 2017

La Gascunya, sempre a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat

Un dels paisatges més bells que es poden descobrir als replecs de l'Europa llatina quan se surt dels grans eixos són les carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus. Escrupolosament polides, més que mantenir-les sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. La mateixa sensació desprèn el conjunt del paisatge, llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i de D'Artagnan i de Cyrano. Les lloances

12 de set. 2017

La foto feta per l’amable cambrer als Jardins Égalité de París

Un cambrer amable de París --algun n’hi ha-- m’ha fet aquesta foto al Café du Théatre, les vidrieres del qual s’aboquen als Jardins del Palais Royal, que en realitat s’haurien de dir Jardins Égalité. El bar-restaurant ha estat decorat amb un plafó mural de Molière en honor del fet que aquest autor i la seva companyia van treballar a partir del 1641 a la sala que es manté en activitat als pisos superiors de l’establiment. Durant la Revolució aquests cèntrics i tranquils Jardins del Palais Royal es van dir Jardins Égalité, però alguns noms encertats duren poc. La plaça porxada engloba les seus de diverses altes institucions com la Comédie Française, el Consell d’Estat i el ministeri de Cultura. En alguna ocasió vaig conèixer per dintre aquest ministeri. No recordo què m’hi va portar, tan sols que els

9 de set. 2017

Caminada dialogant fins el melic del món, a Pedrinyà

L’autèntic mèlic de l’Empordà, considerat com un món, és a Pedrinyà. Es tracta d'un nucli de 9 habitants agregat al municipi de la Pera, que en té 450 (no confondre amb l’altre Pedrinyà, agregat al municipi de Crespià, al Pla de l’Estany). Admeto que el consens sobre aquest rang del Pedrinyà empordanès pugui ser relatiu, però en aquesta vida tot és relatiu. Si els incrèduls arriben a Pedrinyà passejant a peu pels camins de la vall de la Pera en companyia d’algun amic dialogant i socràtic, com jo he fet amb Miquel Bofill, ho entendran sense dificultat. Vam començar a caminar sota un cel que la tramuntaneta deixava net com una patena i tonificat com un desig adolescent. Els camins de la vall de la Pera tenen fama merescuda de petit

8 de set. 2017

Vergonya i vituperi: al mirador del Pedró de Pals ja no s’hi mira res

El nucli medieval del Pedró de Pals va ser una de les primeres restauracions històriques d’aquesta mena a l’Empordà, gràcies a la iniciativa del doctor Jaume Pi i Figueras, nascut a Pals i cap del servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau barceloní. L’eminent cirurgià es va construir a partir del 1946 al nucli antic del poble natal una àmplia residència secundària i va voler que es restaurés el conjunt medieval del voltant, aleshores molt decaigut pel trasllat de la majoria de la població cap al nou eixample a peu de la carretera. La idea va ser secundada per l’alcalde i constructor Pere Servià Cantó i les subvencions de la Diputació de Girona. Un cop empedrats els carrers, restaurades quatre torres de l’antiga muralla i l’església de Sant Pere amb el

7 de set. 2017

La Venus del milió de francs col.locada a la Llotja de Perpinyà

La Venus de l’escultor nord-català Aristides Mailol, col.locada a una alçada temptadora davant la rambla de la Llotja de Perpinyà, sempre ha estat diana de facècies i grafitti gargotejats amb nocturnitat. Per evitar-ho, els tècnics municipals van tenir la brillant i inútil pensada de rodejar l’estàtua amb poderosos cactus punxencs, que és com apareix ara. S’alça davant de l’edifici històric més valuós de Perpinyà, el do de pit del gòtic civil català que és la Llotja de Mar. Perpinyà era la segona ciutat en dimensions poblacionals de Catalunya quan la Llotja va començar a construir-se el 1388, en un estil gòtic similar a les de València i Palma de Mallorca. Eren el centre de contractació del tràfic marítim que nodria la riquesa de les ciutats. Als dos extrems de la petita rambla de la Llotja, amb les taules de cafè desplegades, s'alcen sengles estàtues d’Aristides Maillol, la Venus i la Mediterrània al pati de l'Ajuntament. Són les millors fites que podia tenir. La vida
acaba sempre per imitar l’art i avui s’identifica amb Maillol una determinada silueta de dona. A la mort d'Auguste Rodin l’any 1917, Maillol va entrar al seu període de glòria com a primer escultor monumental francès, que equivalia a la primacia mundial. Combinava

5 de set. 2017

Grans cases del mar de Begur canvien de mans, no sé si d’ànima (i 2)

Vaig mirar durant molts anys aquesta casa Cruïlles del Port d'Esclanyà com un símbol, ja fos en visió frontal des del port begurenc de Fornells o de més a prop, quan passejava als seus peus gràcies al fabulós i humil camí de ronda que serpenteja el litoral a partir la platja veïna d’Aiguablava. Poder-ne visitar l’interior em va costar més. Encara no hi havia entrat quan li vaig dedicar un capítol del meu llibre del 1994 Grans hores de la Costa Brava amb la història de la finca i de la casa. Finalment m’hi va rebre Santiago de Cruïlles i vaig comprovar que els espais interiors de la casa –1.000 m2 sota sostre-- responien perfectament a la imatge externa tan singular. Santiago de Cruïlles de Peratallada i Bosch, baró de Cruïlles i marquès de Castell Torrent,

4 de set. 2017

Grans cases del mar de Begur canvien de mans, no sé si d’ànima (1)

La vista aèria de la foto adjunta no fa del tot justícia a un dels racons més bonics del país quan es recorre a peu pla pel sinuós caminet de ronda que serpenteja el penya-segat i rodeja la cassola del mar de Begur. Però la imatge em servirà per parlar de la Casa Rosa que es contempla a primer pla, una de les més agraciades i carregades d’història, que s’acaba de traspassar a un nou propietari. Era una senzilla construcció de de dos pisos utilitzada per pescadors durant l’estiu, arrecerada de tramuntana. El propietari begurenc Francesc Font i Pi havia emigrat el 1889 a Puerto Rico i la posava a lloguer. El 1917 s’hi va instal.lar en condicions precàries

1 de set. 2017

Els sumeris ens visiten aquesta tardor, ocasió per conèixe’ls

La gent es fa més o menys una idea del que van representar les civilitzacions egípcia, grega i romana. En canvi els sumeris de l’antiga Mesopotàmia són els grans oblidats, malgrat que sense els seus anteriors progressos ni la civilització egípcia ni la grega ni la romana no haurien arribat on van arribar. Aquesta tardor es podrà reparar el buit en alguna mesura. La Fundació Miró barcelonina dedica, amb algun efecte sorpresa, una exposició a la influència de l’art sumeri en artistes d’avantguarda com Miró, Giacometti, Henry Moore o De Kooning. El primer inconvenient que els antics sumeris han de superar en la mentalitat d’avui és la dificultat per situar geogràficament la gran regió de Mesopotàmia. El segon, les etapes enfrontades d’aquella primera

31 d’ag. 2017

La branca siciliana dels Cruïlles, el compositor Bellini i l’amant D’Annunzio

La casa natal convertida en museu del cèlebre compositor d’òpera Vicenzo Bellini a Catània és el Palazzo Gravina-Cruyllas, a la cèntrica cantonada de la Piazza San Franceso i la Via Vittorio Emanuele II. Es tracta d’una branca del llinatge català dels Cruïlles, que adopta el nom del seu domini originari al Baix Empordà. Com és sabut, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, va ser el primer president de la Generalitat de Catalunya del 1359 al 1362, nomenat per les Corts catalanes a Cervera durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Els historiadors i els heraldistes no han desfet fins ara la troca del seu parentiu concret amb Joan de Cruïlles,

30 d’ag. 2017

Les muntanyes dels Alps continuen matant amb una constància sense fissura

El Montblanc, als Alps francesos, exerceix una especial atracció entre els amants de la muntanya pel fet de ser el pic més alt d’Europa. Jo no ho puc entendre, però per a ells pujar-hi representa un repte que els apel.la amb avidesa, una força que els atrau a l'heroïcitat, una lliçó arravatada de lluita i esperança, un atreviment que uneix vehemència, esforç i bellesa amb un instint de feresa arrelat a la sang. Cada estiu hi moren en accident uns 50 alpinistes. El meu amic periodista Ernest Udina hi va deixar la vida el 5 de juliol del 2001. La muntanya era una de les nombroses passions que practicava, malgrat el seu aire sovint tan circumspecte. Per commemorar que complia seixanta anys va voler fer el cim del Montblanc, el sostre del seu europeisme militant, entre d’altres militàncies. Hi va arribar, sense deixar mai de fumar un cigarret rere l’altre. L'hi van fer unes fotos de felicitat, com aquesta adjunta, que els familiars i els amics conservem. Pocs minuts després, durant el camí de baixada, una relliscada el va estimbar. Ernest Udina Abelló, el segon dels onze fills de Santiago Udina Martorell i Elvira Abelló

29 d’ag. 2017

La pornografia bancària s'exhibeix sense cap rubor


El sector bancari manté un costum pornogràfic: publicar cada sis mesos el balanç de beneficis del semestre anterior. Puntualment a finals de juliol, el tercer banc en dimensions del país informa que ha tingut un benefici de 839 milions d’euros (31,6% més que durant el mateix període de l’any anterior) i el primer grup bancari 3.616 milions (+24%). Dubto que cap altre sector econòmic legalitzat acumuli, semestre rere semestre, increments de beneficis d’aquest gruix. El partenaire del costum pornogràfic són les seccions d’Economia dels diaris

28 d’ag. 2017

Salvem el campanar de Cotlliure o, més aviat, salvem Cotlliure

Posar la foto del campanar de Cotlliure sempre estimula la mirada i afavoreix el culte espontani a la bellesa. El diari perpinyanès L’Indépendant li dedicava dissabte la portada amb la crida: «Salvem el campanar de Cotlliure». A l’interior titulava amb esperit republicà a tota pàgina: «Crida al poble per preservar la màgia del campanar de Cotlliure». Anunciava la creació d’una Associació Internacional del Campanar de Cotlliure per recollir aportacions de mecenatge, encara que l’administració pública sigui la responsable de planificar i realitzar les obres. Calculen que caldran uns 100.000 € anuals durant una dècada. Fa molts anys que es parla

26 d’ag. 2017

L’Atenes de Pèricles va unir democràcia i bellesa per prestigiar-se

Atenes no és només la de l’antiguitat. L’apogeu de Pèricles ocupa tres dècades d’un total de tres mil.lenis de la ciutat, però aquelles tres dècades del segle VI aC van quedar marcades pel seu invent de la democràcia. L’esforç dels atenencs per defensar-se i prosperar intentava evitar la guerra interna mitjançant les bones lleis posades al dia i fetes respectar. Entre els anys 621 i 508 aC van nomenar consecutivament tres àrbitres, mitjancers, legisladors, magistrats o arconts amb poders reguladors: Dracó --el de les lleis draconianes--, Soló i Clístenes. No sempre se’n sortien. Les tensions internes solien produir-se al si de l’aristocràcia dels eupàtrides o bé entre aquestes famílies propietàries de la terra i els pagesos, artesans i comerciants. En definitiva, entre rics i pobres. Els equilibris socials derivats de cada reforma

25 d’ag. 2017

Em llevo amb gana: vaig a esmorzar al mercat de la Boqueria

A la rehabilitada plaça de la Gardunya, darrere de la Boqueria, el bar-restaurant de sempre hi té  terrassa parada, amb horari matiner de cuina adaptat al del mercat. Ahir hi vaig esmorzar a primera hora uns ous ferrats ben fets: la clara voltada de la gargantilla daurada i cruixent, el rovell quasi cru, sense quallar. Els vaig acompanyar amb uns mongetes seques. No eren del ganxet ni de Santa Pau, però ho dissimulaven honestament amb el pensament maliciós de l’all i julivert del refregit. El pa era acabat de fer. A aquella hora, a la terrassa hi imperava a una pau difícil d’imaginar. El grau d’hospitalitat del lloc és important, determina la disposició a gaudir-ne. No es tracta de confort material ni encara menys de luxes (conec antres humilíssims,

23 d’ag. 2017

Tornar a riure amb aquell Grup de Bloomsbury empordanès, en homenatge

Els articles necrològics que va merèixer la mort de l’historiador de l’art Frederic-Pau Verrié el mes de febrer d’enguany, als 96 anys, em van semblar eixuts a l’hora de parlar d’una persona que recordo pel sentit de l’humor de savi xerraire, potser perquè el vaig tractar fora de les tribunes oficials, en l’esfera privada d’un tercet de jubilats brillants i divertits, una mena de petit Grup de Bloomsbury format al seu costat per l’arquitecte Enric Tous i la crítica d’art Maria-Lluïsa Borràs, tots tres divorciats i ara ajuntats pels caps de setmana que compartien a l’Empordà. Maria-Lluïsa Borràs tenia casa amb mirador al casc històric d’Ullastret, que Tous havia rehabilitat. En canvi la casa antiga que en aquell

22 d’ag. 2017

Editorial Gavarres: el localisme atractiu i de qualitat

Els dies més calorosos d’aquest mes d’agost m’he ofert unes tranquil.les vacances a la fresca de les espaioses i plàcides naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya. He volgut repassar pàgina a pàgina i prendre notes dels 31 números publicats fins ara de la revista semestral Gavarres, els 22 números de la seva germana Cadí-Pedraforca, els 19 números de les Garrotxes i els 17 d’Alberes. Són les quatre revistes que publica l’Editorial Gavarres de Cassà de la Selva, dedicades a temes locals amb un plantejament innovador i un disseny atractiu, fruit de la iniciativa del dissenyador i editor Àngel Madrià. Ho he volgut fer perquè representen una enormitat d’informació recent que no trobo enlloc més, una mina de descobertes sobre la realitat local del país d’avui que no apareix als diaris amb aquest detall, amb aquesta visió moderna del localisme. Cada número semestral de les quatre revistes, amb format de llibre il.lustrat, és una petita enciclopèdia viva de personatges anònims entrevistats, d’elements del patrimoni revisitats, de paisatges vistos amb ulls d’ara, de memòria oral i fotogràfica conservada, d’oficis reexplicats pels protagonistes. L’any 2009 ja van merèixer el premi a

21 d’ag. 2017

L’última llibertat, la grandesa nua de les aigües termals de Dorres

Pot semblar per la foto de crucificat aquàtic ajagut que m’han sorprès en una situació d’abandonament i placidesa immòbil. Però en realitat, estirat i en emulsió, em sentia més dret que mai. Impàvid en aparença, pletòric pell endins, més afermat que no estovat, assuavit i temperat que no prostrat, colpit i no gens tombat. "No-Tinc-Por". D’establiments d'aigües termals --que els romans ja van imposar com a costum civilitzat-- n’hi ha arreu d’aquest país i dels altres. Però banys termals espontanis a l’aire lliure com aquests de Dorres, a la Cerdanya, en queden ben pocs. La bassa termal de Jafre (Baix Empordà) s’ha vist violentada per un projecte immobiliari abandonat a mig construir, la de Fontcalda de Gandesa (Terra Alta), al congost del riu

19 d’ag. 2017

Tres places de Roma: ramblejar a l’escalinata de Piazza Spagna (i 2)

Roma deu ser la ciutat de fora que estimo des de fa més temps. De tant en tant hi torno per retrobar amics (si no estan ocupats), per ramblejar al llarg de la monumental escalinata barroca de Piazza di Spagna (si no està en obres) per seure a prendre un o dos amari a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) i mirar passar l’aire de la vida mentre jugo mentalment als daus amb els records: alguns fútils, altres exquisits i fragants com una ofrena als déus que no diuen mai res. Roma és una ciutat de places que se senten estimades, compreses, reconegudes, mentre es marceixen lentament amb la fe posada en algun futur, com un edifici de la memòria contra el temps que ho voldria

17 d’ag. 2017

Tres places de Roma: l’Ara Pacis reviscuda (1)

El centre urbà de la Roma imperial es troba des de fa més de vint segles al mateix lloc que el centre urbà de la ciutat d’avui. L’encavallament, la manera de cohabitar entre la història i el present és un dels atractius de la Urbs. Un punt precís d’aquesta cohabitació és l’Ara Pacis, el cèntric monument dels segle I aC recobert l’any 2006 per l’arquitecte modern Richard Meier, l’autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. La victòria de Richard Meier ha estat que aquest racó apartat a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística densa i excloent, s’hagi convertit gràcies a la seva intervenció en una plaça agradable per a la gent. Davant d’això, les dades històriques del monument passen a un segon

16 d’ag. 2017

L’essència del vell camí d’Ermedàs contra vents, xalets i marees

Ara el meu fill petit és més alt que jo, ha acabat la carrera i el màster i ha trobat una feina mileurista com qui troba un tresor. Però quan encara aprenia a caminar i el portava en el seu cotxet a fer la passejada de la tarda des de Calella de Palafrugell, solíem anar a veure les vaques de can Tibau al camí vell d’Ermedàs. Ahir hi vaig tornar a passar i les vaques encara hi són, multiplicades. Deu ser l’última explotació ramadera en activitat en ple empori turístic, a un tir de pedra de la platja, al “triangle d’or” de l’Empordà Petit. Segons el recorregut del dia, també podíem anar a veure unes altres vaques que pasturaven a la pujada de l’alzinar de “sa carretera veia” entre Calella i Palafrugell, a tocar del recinte del càmping La Siesta. Aquests ja eren animals

15 d’ag. 2017

La inaudita sensualitat oriental de Cleòpatra, fantasia i realitat

L’any 2001 el Museu Britànic va dedicar una gran exposició a Cleòpatra, amb debat inclòs sobre el tema de la bellesa femenina, més concretament la mítica capacitat de seducció d’aquella reina egípcia sobre dos governants romans, Juli Cèsar i tot seguit Marc Antoni. L’egiptòleg francès Jean Yoyotte, autoritat mundial en la matèria, s’ha alçat contra la versió recollida pel novel.lista d’èxit Chistian Jacq sobre la lletjor de Cleòpatra, la qual permet alimentar fantasies més calentes sobre els seus altres elements inaudits de seducció. El debat continua. El catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, Joaquín Ruiz de Arbulo, manté en el recent i excel.lent llibre, malgrat el títol reductor de Roma explicada als joves (i als no tan

14 d’ag. 2017

No sabem on són l’illa de Guam ni les muntanyes del Rif

La fanfarronada del dictador de Corea del Nord d’amenaçar amb armament nuclear l’illa de Guam, petit territori dels Estats Units enmig del Pacífic, no només ha provocat l’escalada d’amenaces de represàlia. També ha permès comprovar que la majoria de ciutadans dels Estats Units no tenen ni idea d’on es troba aquesta seva possessió insular. Alguns la situen just per damunt del Canadà. Això no hauria d’alimentar més del compte l’habitual mofa sobre les limitacions en geografia general dels habitants de la primera superpotència. Aquí ens passa exactament igual amb els veïns que pretenem ignorar olímpicament, malgrat les

12 d’ag. 2017

Les velles havaneres de Ricard Balil són “ses seues”, amb els seus

Ahir divendres vaig tenir el plaer de presentar a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell el llibre de Ricard Balil (al centre de la foto) que avui dissabte ho serà a Begur pel professor Josep M. Fullola (a la dreta). És el tercer volum antològic d’unes Santes Escriptures, d’un autèntic Evangeli sobre velles havaneres i cançons de taverna, amb partitures i CD's de les 50 cançons incorporades aquesta vegada. L’autor hi ha dedicat tota una vida d’entusiasme constant. Ricard Balil és un dels fundadors de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, que l’any passat celebrava la 50ena edició. Va cantar a totes les primeres edicions, primer en

11 d’ag. 2017

El molí de la Muga, l’eternitat en aquestes terres

Jaume Farcy Vila, en Met de la Muga, és l’home de muntanya més pur, informat, humil, acollidor, esclavitzat i alhora lliure que he conegut. Tota la seva vida va ser una peregrinació com a treballador als masos de les remotes valls de la capçalera de la Muga, entre les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l’Empordà. El 1963 es va poder assentar amb la seva dona, Nuri Naspleda Massanella, com a masover del molí de la Muga o Muga de Dalt, damunt mateix de la ratlla de França. Era l'últim habitat dels 26 masos veïns i exercia com a hostal. El riu de les temibles mugades brolla en aquest punt, abans de formar els aiguamolls de Castelló

8 d’ag. 2017

La temptació d’acariciar la calidesa carnal del marbre

Per alguna raó equivocada, el marbre arrossega una imatge de gelor insensible i refractària. En canvi jo sempre l’he trobat una de les pedres més càlides, potser perquè l’associo a ciutats que estimo intensament. Pujar al Partenó d’Atenes, voltar-lo de prop i tocar furtivament les columnes de nivi marbre blanc del Pentèlic, encara que estigui prohibit, em continua despertant una emoció corpòria, física, biològica. El centre urbà de la Roma barroca –el mateix de la Roma actual-- està protagonitzat pel marbre travertí, el qual absorbeix la llum solar canviant i daura les parets de la Urbs amb la diferent intensitat del torrat, el rogenc o el pallós, dintre d’una gamma de matisos cutanis convertits en sensualitat viva. A la Florència

7 d’ag. 2017

Les memòries d’Adrià reneixen a Tarragona, bona notícia

El gran emperador romà Adrià va néixer tres vegades. Primer l’any 76 dC a la colònia hispano-romana d'Itàlica, prop de Sevilla, d’on també era originari un altre gran emperador d’origen hispà, el seu antecessor i protector Trajà. Va tornar a néixer per segona vegada l’any 1951, amb l’èxit des de la primera edició de Memòries d’Adrià, la novel.la històrico-filosòfica escrita per Marguerite Yourcenar. La tercera vegada va ser dissabte passat a les pàgines de La Vanguardia. El diari anunciava amb desplegament informatiu i gràfic que les ruïnes de la vil.la romana dels Munts a Altafulla s'han d'atribuir a la residència construïda per allotjar l’emperador Adrià arran de la seva estada a Tàrraco l’hivern de l’any 121-122 dC, segons la nova interpretació argumentada

5 d’ag. 2017

Descrèdit del curt estiu de l’anarquia a Puigcerdà, l’any 1936

Puigcerdà ja era l’any 1936 una vila d’estiueig aristocràtic on els treballadors vivien en dures condicions al costat dels xalets alpins de la “Suïssa catalana”. La sublevació militar del 18 de juliol contra el govern de la República es va encaixar aquí com a tot arreu, amb la diferència que a Puigcerdà no hi havia guarnició militar. El Comitè Antifeixista va assumir-hi el poder i els anarquistes van protagonitzar la gestió dels afers públics, fins a ser esclafats l’abril del 1937 per les forces regulars dels governs de la Generalitat i de la República. La liquidació de l’anarquisme a Puigcerdà va ser el precedent immediat de la mateixa operació a escala de tot Catalunya, arran dels Fets de Maig del 1937 a Barcelona. La curta hegemonia anarquista a la

4 d’ag. 2017

L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir”

El dossier central de l’últim número d’agost de la revista Descobrir sobre el “Pirineu de Verdaguer” juga amb un as a la màniga: els col.laboradors que alimenten el dossier escriuen molt bé i parteixen de la base que l’epopeia poètica de mossèn Cinto al cèlebre llibre Canigó va anar acompanyada per una novel.la d’aventures: les pròpies excursions del capellà sobre el terreny, el seu treball de camp que donaria peu a l’extraordinària riquesa del poema. Les anades de Verdaguer al Pirineu ja van ser descrites al llibre del 1953 Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques, de Josep M. de Casacuberta, i a les múltiples biografies sobre l’autor, algunes ben recents. Però no sempre és fàcil posar en el seu context l’obra literària de mossèn Cinto, relatar-la amb llenguatge d’avui, com fan Torrents, Villaró,

3 d’ag. 2017

El Mas Cornet del coll de Banyuls, una rehabilitació militant


No queda cap mas habitat al llarg dels deu quilòmetres de carretera actualment asfaltada que separen el poble d’Espolla del Coll de Banyuls fronterer. En canvi proliferen al llarg dels altres deu kilòmetres que discorren, de l'altre cantó, entre vinyes des del Coll fins a la platja de Banyuls: el mas Atxer, el mas Parer, la masoveria de l’escultor Arístides Maillol convertida en petit museu, el mas Paroutet amb el celler Berta-Maillol, el mas Blanc, el mas Trouillet... La rendibilitat de la vinya i la proximitat del nucli urbà de Banyuls els ha donat una segona vida, productiva o residencial. D’aquest cantó de la ratlla de frontera, el mas Girarols

2 d’ag. 2017

Se’n diu tocar amb unció, ja sigui Bach o tango

La primera nota que anuncia el tema melòdic del tango Niebla del Riachuelo és un Re menor greu, cavernós i alhora cristal·lí. Aquesta primera nota se’m clava a l‘estómac perquè sé la bellesa commovedora que ve a continuació. El tema va ser escrit el 1937, en un moment d’alta inspiració lírica, amb  música de Juan Carlos Cobián i lletra d’Enrique Cadícamo. Evoca un dels boirosos ravals portuaris de Buenos Aires, el Riachuelo. Actualment s’ha convertit en una visita típica, però al moment de compondre’l era un lloc més incert i apartat. La primera nota vibrant del tango que porta el seu nom, lentament allargada, evoca aquella boira i sembla gairebé la sirena d’un vaixell en la tenebra. Durant una recent sobretaula el van interpretar amb unció Almut Welmann al bandoneó i Carlos Padula a la guitarra. Se’m va clavar a l’estómac, commogut. La definició d’unció al.ludeix a l’acció d’ungir amb alguna essència una persona o cosa per tal d’ennoblir-la o curar-la. Per analogia, assenyala també la dolçor amb que s’arriba a dignificar un moment especialment reeixit, fins acostar-lo al

1 d’ag. 2017

El món s’acaba: és una evidència científica, no un vaticini

Amb pocs dies de diferència dos reconeguts científics han recordat amb contundència allò que ja sabem sense voler-ho saber: el planeta Terra se’n va en orris pel mal ús creixent dels humans. Al cosmos hi ha milers de milions de planetes, però només en un s’hi ha desenvolupat la vida. Fa 3.500 milions d’anys les molècules van formar a la Terra estructures capaces de reproduir-se i fer néixer les primeres cèl.lules, les quals es convertirien en organismes cada cop més complexos que colonitzarien aquest planeta. Un mamífer vertebrat de la família dels micos va desenvolupar el cervell més que altres sers vivents i va donar peu a l’Homo sapiens fa tot just 100.000 anys. Aquest centenar de mil.lenis de vida intel.ligent de la Terra va transcórrer a un ritme que es veuria  alterat i accelerat per tres revolucions

31 de jul. 2017

La llum de Delfos és l’obra mestra, el paisatge el millor museu

Dels dos milions de visitants anuals de Delfos, ben pocs s’instal,len als hotels de la localitat. Hi arriben per milers cada matí a bord dels autocars que cobreixen els 160 km de distància des d’Atenes, en visites organitzades d’un sol dia. Hi fan una ullada i unes quantes fotos, però es perden el principal tresor dèlfic: la sortida del sol i el crepuscle més commovedors del món, a redós dels cims nevats del mont Parnàs i acarats a l’ondulat bosc d’oliveres, vinyes i barrancs, el vibràtil riu gris argentat que s’estén fins el port d’Itea i el mar de Corint, al llarg d’un faldar panoràmic puntejat en alguns moments de

28 de jul. 2017

Viure de l'aigua termal, el petroli d’alguns pobles


La prodigalitat dels cursos d’aigua al vessant nord del Pirineu, a la falda del Canigó i de l’Albera, ha alimentat una pràctica pionera del termalisme. Avui es concentra als establiments especialitzats de cinc municipis: els Banys d’Arles (Amélie-les-Bains), Vernet (Vernet-lesBains), Molig (Molitg-les-Bains), Prats de Molló-la Presta i, finalment, el Voló. Encara caldria afegir-hi les piscines termals a l’aire lliure que proliferen a la comarca de la Cerdanya, per exemple als municipis de Fontpedrosa, Dorres, Llo o Oleta. Els romans ja van

26 de jul. 2017

La filosofia d’Aristòtil davant l’immortal arròs a la cassola de Can Mach

L’any 1936 Antoni Mach Caritg i la seva dona Maria Nogué van començar a fer menjars per als caçadors, contrabandistes i transeünts del recòndit camí fronterer entre Tapis (veïnat disgregat de Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà) i Costoja (Vallespir) del costat francès. Cuinaven un abundant arròs caldós a la cassola, que solia incorporar conill, senglar i bolets. El fill Francesc Mach Nogué i la seva dona Rosa Valls van continuar el negoci, a l’hostal Can Mach de Tapis. El 1989 van fer una important ampliació del restaurant, amb un menjador de 180 places i després un supermercat als baixos per a la clientela francesa atreta per la diferència de preus. El nét Antoni Mach Valls i la seva dona Cati Batlle Pujol regenten avui l’establiment, al quan han afegit un petit hotel. Les dependències encavallades de Can Mach són ara gairebé més extenses que el minúscul nucli fronterer de 30 habitants de Tapis. El besnét és a punt de prendre el relleu. Aquell llegendari

25 de jul. 2017

L’Esculapi i la Venus d’Empúries resulta que no ho són

La part superior de l'estàtua en marbre del cèlebre Esculapi d’Empúries va ser descoberta el 25 d'octubre del 1909 i la inferior el 6 de novembre següent. Totes dues es trobaven a l'interior de la mateixa cisterna, amuntegades amb altres peces menors, probablement a l'espera de ser llançades a un forn de calç durant la decadència i despoblament de la ciutat greco-romana. L'escultura tenia de 2,15 metres d'alt. És l'única d'estil grec d'aquestes dimensions trobada a la Península Ibèrica i a tot el Mediterrani occidental, per bé que esculpida durant l'època següent de domini romà. Es va convertir immediatament en principal símbol de l'excavació iniciada a Empúries, la premonició dels tresors que podia reservar el jaciment. La troballa d'una

24 de jul. 2017

La pel.lícula “Dunkerke” calla el vergonyós paper del general Fagalde

Aquest cap de setmana s’ha estrenat als cinemes l'espectacular pel·lícula Dunkerke sobre la fugida de 340.000 soldats anglesos i francesos a través d’aquell port atlàntic francès del Canal de la Mànega, arran de la imparable invasió alemanya del juny del 1940, al començament de la Segona Guerra Mundial. Res a veure amb la ressonància del mateix port cinc anys més tard, amb motiu del desembarcament aliat. El general francès responsable de l’operatiu d’evacuació a Dunkerke el 1940 va ser Bertrand Fagalde, tristament conegut un any abans pels 450.000 refugiats republicans espanyols que ell mateix va rebre en

21 de jul. 2017

Tunísia: ressò i rastre de Cartago, primavera i ocàs de la democràcia

Tunísia es podria dir perfectament Cartago. El país ocupa el territori d’aquella “Roma africana”, la civilització que va gosar plantar cara a l’Imperi romà i va perdre. No va quedar-ne pedra sobre pedra, després de les tres guerres púniques en què es van disputar l’hegemonia. Avui és el país musulmà del Mediterrani que rep més turistes, malgrat ser un dels més petits en extensió. El fet és deutor de l’obertura de fronteres i de pensament que va implantar el primer president de la independència, Habib Burguiba, al càrrec del 1957 al 1987. La colonització francesa ha deixat traces visibles

20 de jul. 2017

Els bars del mercat del peix de Mercabarna, a tercera regional

Ahir em vaig llevar amb gana i vaig anar a esmorzar al mercat del peix de Mercabarna en companyia d’una de les millors cuineres de la ciutat. Ens hi vam desplaçar tranquil.lament en metro. Abans de les 6h30 del matí ja érem allà, disposats per endavant a menjar unes sardines a la planxa acabades de pescar i a beure un porronet de vi. L’expectativa es va veure molt encongida per la realitat. Els tres bars del mercat del peix de Mercabarna només ofereixen donuts, croissants i la llista d’entrepans usuals. Una escletxa de la dura realitat va permetre en última instància que ens oferissin un pop a la gallega i un vinet blanc que estaven prou bé. El

19 de jul. 2017

No sabem res del poeta grec Homer i ho sabem tot

Quan l’intrèpid i culte emperador romà Adrià va viatjar a Grècia i va visitar l’oracle més famós al temple de Delfos, al repeu del mont Parnàs, li va preguntar sobre el vell misteri d’on havia nascut el gran poeta Homer. Les sibil.les se'l van treure del damunt amb les habituals respostes obliqües i encara avui ho ignorem. Els incomptables estudis dels últims trenta segles no han estat suficients per aclarir-ho, com tampoc per marcir l’interès que continuen desvetllant les seves dues epopeies poètiques de l’antiguitat, l’Odissea i la Ilíada. Els aedes o recitadors com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois d’un passat llunyà i mític. La Ilíada o poema d’Ilió --és a dir, de Troia-- no relata els anys del setge de la ciutat, sinó un episodi d’aquella guerra que dura tot just 51 dies. Té 12.007 versos,. Resulten més lineals pel que fa l’escenari i la tècnica narrativa que no els 15.693 versos de l’Odissea o poema d’Odisseus --forma original grega del nom d’Ulisses--, en el seu nostos o retorn des del setge de Troia cap a casa a l’illa d’Ítaca, després de

18 de jul. 2017

Seguiré comprant flors fresques, encara que sigui per Internet

Internet i l’abundosa panòplia dels seus derivats, com ara el comerç electrònic, ens tornarà a tots ximples. Però algun petit avantatge ha de tenir. S’acaba de crear a Barcelona l’empresa Flobox de venda de flors fresques per subscripció, que les envia a domicili un, dos o quatre cops al mes, segons la subscripció mensual del client a 72€, 40€ o 22€. La idea és senzilla i brillant. Llàstima que la seva pàgina web estigui escrita exclusivament en castellà. És una falta de delicadesa, i tractant-se de flors això és un error encara més greu. Estimar les flors predisposa a participar una mica del secret de la bellesa. Quan passo davant l’imperi

17 de jul. 2017

Una nova fil.loxera avança contra les oliveres

El mortífer bacteri Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia. La producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell va ser detectat a finals del 2016 a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Ara acaba de saltar a la Península i ha afectat una finca d’ametllers a Guadalest (Alacant). Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu