22 d’abr. 2017

La felicitat, de vegades, no sap el que es perd

La malenconia, la nostàlgia, la llangor, l’esplín, el marriment sempre m’han semblat un posat que no arregla res. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions de l’esperit, també quan n’he tingut motius. La meva actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. No m’atrau el prestigi atribuït al desmenjament, al tedi. Més d’una vegada he passejat pels Jardins del Luxemburg parisencs amb l’ànima als peus, però hi he tornat per fer-ho com si tot anés bé, convençut que les coses podien tornar a millorar. Joan Manuel Serrat escrivia a l’article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el suplement d’estiu d’El Periódico l’agost del 2008.“No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara

21 d’abr. 2017

Guerra contra les cotorres per estrangeres, una altra xenofòbia

Algunes mentalitats tendeixen al fonamentalisme amb permanent facilitat, inclús en matèria de fauna i flora. Ara li ha tocat el rebre a la petita cotorra, assenyalada per l’espasa flamígera del Comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona. En el llenguatge funcionarial d’avui, diu a propòsit d’aquestes aus: “Hem de treballar de manera preventiva i ètica perquè la seva presència sigui compatible amb la biodiversitat urbana i la seguretat a la via pública, i evitar que espècies invasores prosperin en perjudici de les autòctones”. És cert que l’anomenada Myopsitta monachus, cotorra

19 d’abr. 2017

El plagi ben entès del Pirellone milanès al gratacels del Banc de Sabadell

El problema no ha estat mai imitar, copiar o plagiar, sinó fer-ho malament. Saber copiar bé, en canvi, ha estat sempre una pràctica recomanable, fins i tot un art major. L’emblemàtic gratacels milanès de 127 metres d’altitud i 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli i convertit des d’aleshores en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia, es va veure plagiat l’any 1969 per l’arquitecte Francesc Mitjans (juntament amb Santiago Balcells) a la seu barcelonina del Banc Atlàntic (ara

18 d’abr. 2017

La guerra de Síria? Quina guerra de Síria?


Cada dia els mitjans de comunicació ens parlen de l’actual guerra de Síria. El problema és que en parlen sense explicar-la. La gent acaba per desinteressar-se d’un conflicte que no entén, fins a semblar-li allunyat, endèmic, quasi rutinari. El martiritzat Pròxim Orient mediterrani no ens resulta gens pròxim, malgrat formar part de la mateixa conca que nosaltres, a menys de 5.000 km de distància. La setmana passada el president Trump va ordenar llançar 56 míssils Tomahawk, des de dos destructors nord-americans amb base a Rota (Cadis) que solcaven el Golf

16 d’abr. 2017

La glòria dels pèsols tendres d’ahir, menjats a l’aire lliure

Ahir em van invitar a dinar pèsols primaverals acabats de collir. La trobada tenia lloc al jardí dels amfitrions i l’aire lliure posava damunt la dolçor, la tendresa i la fragància dels pèsols un escreix de felicitat terrenal. Comprenc que situar en un plat de pèsols tendres la màxima delícia pot semblar una rebaixa de la infinita varietat de goigs i delits que ofereix la vida. No estic gens segur que sigui cap rebaixa. Jo votaria a favor de la preeminència d’un plat de pèsols acabats de collir per damunt de moltes altres coses. Em va fer il.lusió que la mestressa de casa m’invités a dinar pèsols, expressat en llengua catalana, quan en realitat ella els anomena habitualment arvejas o bé grüne erbsen, donats els orígens geogràfics del matrimoni. En aquesta ocasió

14 d’abr. 2017

El Divendres Sant incògnit d’Atahualpa Yupanqui al poble empordanès de Monells

El mes vinent fa 25 anys de la mort d’Atahualpa Yupanqui. De tant en tant encara escolto la seva veu terrosa a Las coplas del payador perseguido o demano a algun amic que torni a cantar-les al voltant d’una sobretaula propícia i el trobo un mestre plenament vigent, un clàssic sense temps ni mort, un gegant alçat des de baix. Vaig veure’l actuar en diverses ocasions i la meva addicció no existiria amb la mateixa intensitat sense aquella percepció directa de la solemne senzillesa d’un geni. A més a més, vaig contribuir a relatar un capítol empordanès poc conegut de la seva biografia. Va passar la Setmana Santa del 1978 al poble de Monells, sense que ningú no ho sabés, com ell

12 d’abr. 2017

Elogi d’un núvol al lluminós cel pasqual del monestir de Pedralbes

Ahir vaig anar de passeig al monestir barceloní de Pedralbes i, un cop situat al claustre, vaig quedar embadalit davant d’un magnífic núvol cotonós quasi aturat al cel victoriós de primavera, com si esperés mossegar el Déu sever de les altures. Em vaig entretenir amb aquesta visió espontània fins a oblidar tota la monumentalitat restant, els visitants i les vuit monges clarisses que l'habiten. M’hi vaig entretenir una llarga estona, recalcat a la barana del claustre. El contorn perfectament dibuixat del núvol, d’un perfil pictòric impressionista sense perífrasis, em va semblar dotat de més contundència poètica, commoció imaginativa, potència evocadora, energia formal, densitat emotiva, rellevància simbòlica, intrepidesa

10 d’abr. 2017

El museu de Perpinyà fa bugada: hi perdré un llençol

Aquesta foto adjunta ja no es podrà repetir, i em sap greu. Quan volto els carrers del cèntric barri vell de Perpinyà i acabo cansat de caminar, em refugio en aquest racó i, assegut al banc, faig petar la xerrada en silenci amb el bust de Jacint Rigau. És el pati interior d’accés al Museu d’Art de Perpinyà, que porta el nom del fill il.lustre representat al bust. El museu Rigau conté una col.lecció heterogènia de gran valor, però des de fa dècades s’havia vist superat en dinamisme i atracció pel Museu d’Art Modern de la petita vila veïna de Ceret, amb el flamant edifici inaugurat el 1993, convertit des d’aleshores en l’establiment públic més visitat de tot el Rosselló. La capital rossellonesa ha trigat a reaccionar. La directora Josefina Matamoros es va jubilar el 2012,

7 d’abr. 2017

Les platges també és llauren, ara és el temps

L’arribada de la Setmana Santa dicta l’operació anual de llaurar  les platges barcelonines amb tractors, fins a mig metre de fondària per tal que la sorra s’airegi i que la penetració dels raigs de sol tingui un efecte higiènic. Malgrat l’aparatositat de l’operació, aquesta neteja només equival a rentar-se la cara com els gats. El principal problema és la contínua pèrdua de l’amplada de sorra practicable a les platges, fins a uns quinze metres i un 28% de superfície en mitjana a Barcelona. Culpar-ne els temporals de tardor i d’hivern és massa fàcil i enganyós. La responsabilitat és dels ports esportius i dels espigons mal construïts en benefici

6 d’abr. 2017

La llegenda dels templers reviu malament al Museu d’Història de Catalunya

Visitar l‘exposició que acaba d’inaugurar el Museu d’Història de Catalunya sobre els templers no aclareix l’enigma. No el suposat enigma, tan explotat pels escriptors de novel.les històriques esotèriques com El codi Da Vinci. L’enigma principal és quin interès pot tenir, si no es presenta amb mentalitat d’avui, una exposició sobre l’orde militar fundat arran de la primera croada l’any 1118 i dissolt pel papa l’any l’any 1311. La història dels templers, inclosa la seva presència a Catalunya, ja havia estat explicada del dret i del revés, amb reiteració i amb detall. L’exposició evoca un mite medieval, convertit posteriorment en pastura de llegendes. Allò que no aclareix és el paper nefast de l’orde del Temple ni de les croades que el van fer

4 d’abr. 2017

Els peatges de les autopistes no s’acabaran mai, si seguim així

També publicat a Eldiario.es

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid acaba d’obligar l’Estat a indemnitzar amb 1.494 milions d’euros la companyia d’autopistes Abertis. La resolució judicial destapa un cop més el mecanisme pervers pel qual les grans empreses privades concessionàries de serveis públics no assumeixen el risc inherent a qualsevol negoci i obliguen per contracte previ l’administració a indemnitzar-les en cas de no assolir les expectatives previstes de rendiment de les seves inversions. Si aquestes expectatives augmenten, negoci rodó per al concessionari. Si disminueixen, els seus interessos es veuen igualment coberts per l’erari públic. La sentència ha revelat l’existència d’un informe del Consell d’Estat que l’any 2006 alertava sobre la l’aparició d’una arriscada clàusula de compensació en el conveni amb la concessionària d’autopistes per

3 d’abr. 2017

Qualsevol “gipsy king” pretén eclipsar la rumba catalana

El festival d’estiu barceloní Jardins de Pedralbes acaba de presentar el cartell i anuncia el 30 de juny el concert d’uns Gipsy Kings que en realitat no ho semblen. En lletra petita precisa: “Chico Castillo, Mario Reyes i André Reyes”, i en lletra grossa: “Gipsy Kings”. Només André Reyes formava part de l’octet original, creat fa més de trenta anys per dues famílies gitanes catalanes assentades entre Arle i Montpeller. Van popularitzar la rumba catalana arreu del món. Siguin quins siguin els integrants del grup que es presenta amb el nom de ressonància internacional de Gipsy Kings (premi

31 de març 2017

L’últim personatge de Bertrana encara amagat a la novel.la “Josafat”

L’Any Bertrana acaba de reeditar per enèsima vegada la novel.la Josafat, aquest cop en una acurada revisió del text a càrrec del professor Xavier Pla. No deixa de ser un acte de justícia envers la gran narració ambientada per Prudenci Bertrana a la catedral de Girona, malgrat que els impetuosos amors en recinte sagrat entre el campaner Josafat i la barjaula Fineta fossin tractats al moment d’aparèixer l’any 1906 d’immorals, sacrílegs, bàrbars, d’un sensualisme infecte i profanador. Des d’aleshores la vida i l’obra de Prudenci Bertrana han estat estudiats i reivindicats per tots cantons. Allò menys reconegut és que la novel.la no es va publicar a Girona, tampoc a Barcelona. La primera edició d’aquell llibre de forçós impacte va ser publicada a Palafrugell, dintre de la col.lecció Publicacions Emporium, lligada a la revista quinzenal del mateix nom, totes dues fundades i pagades per l’industrial surer i mecenes palagrugellenc Joan Vergés i Barris (foto Fons Ferrer, Arxiu Municipal de Palafrugell). També va finançar la revista modernista i editorial barcelonina Joventut. Avui és un nom desdibuixat, amb un reconeixement injustament minvant. Els dos

29 de març 2017

Despullar Aristides Maillol en el nomenclàtor per vestir Johan Cruyff seria un error

Arran del primer aniversari de la mort de Johann Cruyff, la directiva del FC Barcelona acaba d’anunciar que el nou miniestadi en construcció portarà el seu nom i que demanarà a l’Ajuntament que canviï el nom de l’avinguda Aristides Maillol on es troba situat pel d’Avinguda Johann Cruyff. Crec que la directiva del club s’equivoca. És clar que Cruyff és immensament més popular que Maillol i que aquest no té relació directa amb el futbol, però perpetuar la memòria de l’extraordinari jugador i entrenador holandès del Barça no té perquè anar en detriment del gran escultor nord-català de Banyuls, consagrat a França com el

27 de març 2017

Passadís d’enllaç de Passeig de Gràcia, escarni del transport públic


El passadís més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec i discutible del metro de Barcelona restarà intacte després de les obres en curs fins el mes de setembre a l’estació de metro Passeig de Gràcia, dotades amb un pressupost de 2,6 milions d’euros de l’empresa pública Transports Municipals de Barcelona. Serviran per rehabilitar el vestíbul més acostat a la Casa Batlló visitada pels turistes, restaurar les rajoles de ceràmica originals de l’estació oberta el 1924, construir un nou centre de control, canviar els torns d’entrada i posar al dia la instal.lació elèctrica, sense intervenir per res al

25 de març 2017

A favor del dret de fer manetes amb comoditat al cinema

Les sales de cinema s’han modernitzat i la implantació dels multisales ha afavorit la renovació tècnica de les instal.lacions, incloses les butaques. L’altre dia vaig anar a la sala gran, històrica, del cinema Aribau barceloní i em va semblar una relíquia, sens dubte majestuosa, però anacrònica i incòmoda. Els multisales han guanyat en tots els terrenys, excepte en un. Quan l’any 1998 van inaugurar la remodelació del multisales Albéniz a Girona, hi van implantar per primer cop arreu d’Espanya la innovació dels anomenats love seats o butaques dobles per a parelles, sense reposabraços intermedi. L'antic, elegant i concorregut teatre-cinema Albéniz va

23 de març 2017

Els xuixos de Girona vistos i menjats com un ritu d'entrada a la ciutat

Una de les primeres coses que faig quan arribo a Girona és passar pel Forn de Sant Daniel del carrer Nou, comprar un xuixo barroc, daurat, lluent, acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre camino xino-xano fins el Pont de Pedra tot mirant aparadors distretament i saludant algun amic o conegut que passa. Un cop arribat al pont, recalcat per un instant a la llotja de prosceni de la barana, em recomponc amb el tovallonet de paper els llavis ensucrats, faig un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i dono gràcies internament als gloriosos artesans pastissers de les dulces en general i del xuixo en particular mentre observo els mil matisos de la manera de viure, ordeno mentalment el pugil.lat dels perquès que poblen l’ànima i m’entretinc a discernir els colors del cel i a fer-me confidències. Estic d’acord que els famosos xuixos de crema de Girona perden gràcia i sabor si se’ls transporta fora d’aquesta

22 de març 2017

El Cadaqués de Josep Pla, una excepció literària intocada

El llibre que Josep Pla va dedicar el 1947 a Cadaqués és un dels més característics de la seva extensa obra i alhora un dels més anòmals. No va poder sotmetre’l als seus constants canvis, refoses i afegits al moment de les reedicions, per desavinences amb l’editorial que li havia encarregat i que en posseeix els drets fins avui. El text de Cadaqués és com una papallona atrapada en una gota d’ambre, una foto fixa de l’estil literari de Pla tal com el va plasmar d’entrada. El propietari del segell editorial barceloní Joventut i estiuejant de Cadaqués, Josep Zendrera, va encarregar-li el llibre al moment en què l’escriptor traslladava l’any 1945 el domicili a Cadaqués, en companyia de la seva parella cadaquesenca Consuelo Robles. El va publicar per

20 de març 2017

El moment de la primavera a Holanda: les tulipes no arriben mai soles

Holanda és una terra baixa atlàntica i deltaica que té la humitat enfonsada en el caràcter. En canvi quan arriba el bon temps protagonitza un esclat vital sense comparació. Un milió de devots desfilaran enguany del 23 de març al 21 de maig per presenciar un dels grans espectacles del món al Keukenhof, el parc floral més extens d’Europa, entre Amsterdam i l’Haia (els autobusos hi porten directes des de l’aeroport internacional de Schipol). Hi floreixen de cop set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos), plantats cada any de forma diferent al llarg de 32 hectàrees de parterres. El cop de sang de les liliàcies en el seu instant de plenitud,

17 de març 2017

El catedràtic de Prehistòria i la prehistòria sobre el terreny, ahir a Palamós

Ahir vaig tornar a recórrer, amb perill de la integritat física, el poblat iber situat al turó rocós de Sa Cobertera (o Sa Corbatera) abocat a la platja del Castell de Palamós, després de demanar al catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona Josep M. Fullola Pericot si m’hi volia acompanyar. La seva resposta va ser entusiasta, entre d’altres motius perquè l’avi i també catedràtic de Prehistòria Lluís Pericot va ser-ne un dels primers excavadors. Fa molts anys que m’agrada voltar Sa Cobertera, ja sigui per terra o per mar, a l’estiu o a l’hivern. És un indret bellíssim i aparentment anònim, només aparentment. De fet constitueix el nucli d’una colla de fets històrics eloqüents. A més a més, posseeix la gràcia

15 de març 2017

Explicació del magnetisme inexplicable del restaurant sirià Ugarit

No he acabat mai d’entendre racionalment la telefonia sense fils, l’electricitat de consum i ja no diguem la base operativa de les tecnologies digitals, tot i saber que tenen una explicació absolutament raonada per part dels especialistes. Encara hi ha un prodigi molt més antic que se’m resisteix, com un autèntic misteri, malgrat pertànyer a la meva pròpia especialitat: que la combinatòria de les comptades 26 lletres de l’alfabet o abecedari puguin donar peu a una quantitat infinita de milions i remilions de paraules diferents. Em sembla un fet portentós, quasi sobrenatural i per tant paranormal, per més científic i explicat que vulgui aparèixer. M’he passat la vida jugant amb només 26 lletres, i no me les acabaré ni de lluny. Deu ser per això que amb una

13 de març 2017

La versió “bolivariana” de les simfonies de Beethoven, ahir al Palau

Ahir diumenge al migdia vaig anar a escoltar al Palau de la Música el primer dels concerts de la marató de les nou simfonies de Beethoven, aplegades d’una tirada en cinc audicions durant tres dies pel director veneçolà Gustavo Dudamel i la seva Orquestra Simfònica Simón Bolívar, amb totes les entrades venudes. Sé que els entesos consideren massa comercials, per no dir populistes, els ingredients de la convocatòria: Beethoven, Dudamel, l’Orquestra Simón Bolívar... El meu crític musical de capçalera, Jorge de Persia, escrivia el 3 de gener últim al diari La Vanguardia: “Pot ser que Dudamel arribi a ser un gran director, no ho crec, tot i que la maduresa i l’estudi ho diran. Al març el veurem al Palau amb la seva host bolivariana”. Ignoro

11 de març 2017

Tots els altres Millet que encara potinegen


Els judicis per corrupció acostumen a convertir-se en una llista d’acusats, còmplices, beneficiaris, amics i familiars dels acusats que coincideixen a al.legar que la culpa la tenia l’altre, que ells només seguien instruccions o que ignoraven el caràcter delictiu de l’activitat jutjada. En algunes ocasions els acusats eren tinguts fins aquest moment per persones respectabilíssimes. Fèlix Millet utilitzava el prestigi social atribuït al seu cognom i a la institució musical que presidia per gestionar-la com un cortijo dels d’abans. No

9 de març 2017

Periodistes “huertamaros” i esmorzar de forquilla al mercat, ahir al bar Yolanda

Acostumo a fer-me el dinar cada dia a casa. M’agrada anar a comprar i cuinar. M’entreté enllefiscar la cuina i netejar-la. Això no treu que el corcó inclement de l’ànsia de conèixer m’arrossegui a explorar la cuina dels altres. Com que els restaurants han pujat de preu més de pressa que el meu pressupost, he buscat un recurs de substitució. Em dedico a rastrejar els bars dels mercats de Barcelona a la recerca de la joia artesana, la cuina més assequible i directa. Ho faig a l’hora d’esmorzar, perquè és l’àpat del dia que em ve més de gust. Potser també perquè sóc matiner i defujo les aglomeracions de les hores més fetes i generals. Parlo d’esmorzar de forquilla, és clar. La vella dita sempre ha recomanat esmorzar com un rei, dinar com un membre de la

8 de març 2017

Fundacions pel medi ambient que pleguen i altres sensacions intrauterines

Un final traumàtic amenaça dues de les tres fundacions nascudes a Catalunya els anys 90 per defensar el medi ambient mitjançant la compra de terrenys privats i la rehabilitació per a l’ús públic. La Fundació Natura es troba en preconcurs de creditors, després d’haver recuperat l’Estany de Sils i creat la Casa de l’Ós del Pirineu a Isil, entre d’altres accions (va arribar a tenir 19 empleats i delegacions a Barcelona, Madrid i Lleida). La Fundació Terra, pel seu cantó, ha plegat per manca de recursos, després d’impulsar múltiples iniciatives. Només subsisteix en aquest terreny la Fundació Territori i Paisatge, adscrita a la Fundació Catalunya-La Pedrera. Els intents per fusionar-les no han prosperat. Contrasta poderosament amb l’equivalent francès del Conservatori del Litoral, el qual disposa des del 1975 d’un pressupost estatal de 50 milions d’euros anuals. Ha preservat

7 de març 2017

El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina, però encara l’adoren

Ahir es van reunir al palau parisenc de Versalles els presidents o caps de govern d’Alemanya, Espanya, França i Itàlia, els quatre països més poblats de la zona euro. Allò xocant no és la reunió, sinó l’escenari, el fet que la República francesa i el seu president socialista encara utilitzin per muntar les recepcions internacionals el luxe delirant de l’antic palau reial, símbol dels excessos de la monarquia que va acabar a la guillotina. La megalomania versallesca simbolitza el deliri del poder. Lluís XVI, el Rei Sol embafat de glòria, va fer construir a Versalles un palau mai no vist, una mise en scène megalòmana de la majestat del monarca,

5 de març 2017

L’orgue de la tramuntana al castell de Quermançó continua esperant

Ahir Josep M. Dacosta i jo vam entrar al castell roquer de Quermançó, generalment tancat al públic, acompanyats pel propietari Josep M. Martorell Pastoret. La petita fortalesa despunta al cim d'una cinglera que s'alça a mig camí de la transitada carretera entre Figueres i Llançà, al terme municipal de Vilajuïga. Salvador Dalí va expressar la idea aparentment surrealista de construir un monumental orgue accionat per la tramuntana al castell de Quermançó. La idea no era descabellada, els estudis realitzats l’han demostrada tècnicament viable, però encara pendent de materialitzar. El 28 d’octubre del 1958 Salvador Dalí va rebre a la seva residència de Portlligat una delegació municipal de Vilajuïga, encapçalada per l’alcalde Manuel Viñas, per plantejar la idea de muntar un centre dalinià a Quermançó. L'última reconstrucció del castell havia estat obra de les forces napoleòniques el 1808, com també l'últim enderrocament al moment de la seva retirada el 1814. El mariscal Suchet va ordenar volar el polvorí de la fortalesa i li va donar l'actual aspecte escarbotat. Les restes del castell havien revertit a propietat municipal, però de la proposta de Dalí no se’n va parlar més. La propietat del castell va ser permutada per

3 de març 2017

La fe terrenal per descobrir la Via Heràclia amb els ulls d'Amadeu Cuito

Un dia Amadeu Cuito va aturar el cotxe en sec a la carretera secundària per fer-me baixar, obligar-me a caminar a gambades un tros de camp a través i ensenyar-me el punt exacte del camí de terra, als afores del petit municipi de Rabós (Alt Empordà), on havia descobert, després de vuit anys de recerca esforçada, el ramal que buscava de la Via Heràclia dels ibers i posteriorment dels romans. Per a mi l’indret és, des d’aquell dia, l’autèntica Via Heràclia reviscuda. Hi retorno de tant en tant amb la mateixa convicció i paro l’oïda a l’eco llunyà del pas de les legions romanes i cartagineses damunt d’aquestes terres emporitanes. És de tota lògica que el corredor natural que enllaça el flanc mediterrani de la Península Ibèrica amb el

2 de març 2017

Montserrat Catalán no es jubilarà mai del tot, espero

Deu ser veritat que el principal llegat del president Tarradellas, del qual es commemora enguany els 40 anys del retorn a Catalunya en exercici del càrrec, va ser preservar a l’exili la vigència de la institució catalana d’autogovern amb un tarannà carregat de realisme i discreció. Però asseguraria que va deixar un altre llegat important: l’embrió de l’Arxiu Montserrat Tarradellas de Macià, amb el nom de la seva filla, al monestir de Poblet. Durant les últimes tres dècades s’ha convertit en una joia de documentació històrica, regida pel patronat encapçalat pels successius abats del monestir, el fill Josep Tarradellas i Macià i el professor Josep M. Bricall (a la foto), però gràcies igualment a la ingent tasca del dia a dia assegurada per la directora Montserrat

28 de febr. 2017

La muralla de Barcelona no s’hauria de veure emmordassada com ara

La plaça de Ramon Berenguer el Gran, recentment alliberada de l’estacionament d’autocars turístics i pavimentada de nou entre la catedral i la Via Laietana, no està presidida com podria semblar per l’escarransida estàtua eqüestre del comte, obra de l’escultor Josep Llimona quan encara era estudiant de l’especialitat. El monument important és la muralla que actua de teló de fons. No són uns pedres velles qualsevol, sinó la raó de ser d’aquest país, encara que això es trobi tan poc explicat in situ, sense ni un trist cartellet. Catalunya (7,5 milions d’habitants) seria com Galícia (2,8 milions) si no hagués disposat durant els vint segles que van dels ibers i els romans fins avui d’una destacada

27 de febr. 2017

La matèria amorosa dels garrofers a la carretera d’Aiguablava

A la carretera de revolts que baixa de Begur fins la platja d’Aiguablava els cotxes solen passar-hi rabents, encaparrats de dret a la seva destinació, sense un minut per perdre, enganxats al cul del vehicle del davant si aquest gosa reduir la velocitat per assaborir el paisatge, que aquí és tan detallista com una cerimònia japonesa del te. Jo sóc dels que, arribat a aquest punt d’Aiguablava, redueixo la velocitat. De vegades fins i tot aturo el cotxe, baixo i estiro les cames entre racons que resulten invisibles als apressats. M’agrada embadocar-me als camps de garrofers d’Aiguablava. Sobreviuen a la vora de la carretera, abans que el terreny no es converteixi en una altra urbanització. Passejo entre els exemplars supervivents, esprimatxats,

26 de febr. 2017

L’aparatositat de les quatre gotes de petroli de Tarragona

També publicat a Eldiario.es

A tot Espanya ja no hi queda en activitat cap jaciment terrestre de petroli. Els tres submarins de Tarragona proporcionen el 0,2% del consum anual del país, malgrat l’aparatositat i els incidents del complex petroquímic de la ciutat. La producció espanyola de petroli, avui concentrada exclusivament als tres jaciments tarragonins, cabria en un sol dels nombrosos vaixells-cisternes que descarreguen als ports habilitats. El primer jaciment petrolier explotat comercialment arreu d’Espanya ja va ser submarí. L’Amposta, malgrat el nom

25 de febr. 2017

La frontera tan viva, i tan ignorada, de la Jonquera i el Pertús

Qualsevol frontera terrestre entre dos països, contemplada sobre el terreny, acostuma a ser un focus d’activitats, incidències, friccions o distàncies mútues. Tot sovint fomenten una població de transfronterers, que viuen d’un cantó i treballen de l’altre. La frontera terrestre més transitada d’Europa occidental des de la implantació del turisme és la catalana del Pertús i la Jonquera. Tot i així el seu dia a dia no acostuma a despertar gaire atenció mediàtica, més enllà de l’esporàdica crònica de successos. Separa des del Tractat dels Pirineus del 1659 comarques igualment catalanes d’un cantó i de l’altre. Tampoc això no trenca el vel de silenci que recobreix habitualment aquesta concorreguda ratlla. És una frontera viva, però

23 de febr. 2017

Ahir vam tornar a la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure

Ahir era 22 de febrer i feia 76 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Amb els amics figuerencs Eduard Puig Vayreda (a la foto), Enric Oliva Papiol, Teresa Gelis i M. Àngels Perxas vam anar a recollir-nos davant la seva tomba i portar-li una branquilló florit de l’ametller bord del Coll de Banyuls. Avui es fa còmodament en cotxe un trajecte transfronterer que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. Li vam demanar a Puig Vayreda que llegís un poema de Machado. En la seva veu va sonar, dintre de la serenor del cementiri, com sona un sentiment sincer i experimentat, que és la màxima dignitat que s’ha

21 de febr. 2017

No li sé veure la santedat a Jerusalem, més aviat el contrari

Encara no m’ha vagat visitar Jerusalem. Això no vol dir que no m’atragui i que no li dediqui més interès que a altres capitals que he visitat, però és una ciutat massa santa i massa hipòcrita per a mi, el bressol de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme, islam) que durant llargs segles s’han combatut sanguinàriament. La feina bruta la fa avui l’Estat d’Israel, amb butlla per infringir durant dècades les resolucions de l’ONU que l’impliquen. Encara no ha gosat col.locar a Jerusalem la seva capital de iure, però ho ha fet de facto. Terra santa? Més aviat tot el contrari. Terra d’odis desmembrada i llatzerada, caixa negra

20 de febr. 2017

Queda demostrat que també ens roben el futbol


Només he trobat una manera de consolar-me del desastre del FC Barcelona davant del París Saint Germain a la Champions: recordar que el futbol en general s’ha vist saquejat els últims anys per les grans potències del mercantilisme, convertit en un producte d’alta rendibilitat (publicitària, immobiliària, televisiva) i amputat de la condició de referent sentimental que sempre havia tingut per a cada massa de seguidors. El consol potser és magre, però a algun clau roent ens

19 de febr. 2017

La primavera també vol acollir i es manifesta

Al començament de la “mani” d’ahir, al xamfrà dels Jesuïtes del carrer Casp, em va sorprendre sentir als porus de la galta un incipient airet de primavera. Poca cosa, una sensació tènue però clara, incipient però sense confusió, un pressentiment tebi, un tomb atmosfèric sobtat i complidor. També fugisser, volàtil, com un rubor fugaç i reticent. Em vaig aturar un instant, embadalit i perplex. Hi ha detalls que mereixen una pausa i eleven l'esperit. Vaig respirar fondo per confirmar que no era una pulsió lírica meva, una predisposició personal, una suggestió entusiasta i àvida,

17 de febr. 2017

No tindràs pis assequible en ta vida, si no fas com la cooperativa la Borda

Ahir vaig assistir a la col.locació de la “primera fusta” d’un model alternatiu d’edifici de 6 plantes i 28 habitatges, promogut per la cooperativa la Borda, entre els impulsors de la qual s’hi compta la meva filla gran Helena Febrés Fraylich (a la foto). Està situat al carrer Constitució de la Bordeta, a un angle del solar de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, que va ser el vaixell insígnia de l’evasiu magnat Julio Muñoz Ramonet. El caràcter alternatiu no deriva només de l’estructura de fusta massissa de pi contralaminat, fabricat per l’empresa Egoin de Gernika, que substitueix els materials clàssics. Deriva sobretot de la manera inèdita de finançar, projectar, construir i gestionar l’edifici per part de la cooperativa de futurs usuaris. No es tracta de

16 de febr. 2017

Que no ens tornin a matar les oliveres

El bacteri mortífer Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia, de manera que la producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell ja ha estat detectat a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Encara no hi ha cap tractament fitosanitari conegut contra aquest flagell, anomenat l’ebola de les oliveres. Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu va anar recuperant terreny lentament.

15 de febr. 2017

Record, cada cop més vague, d’una de les amants del rei

Mentre escrivíem a quatre mans el llibre Roma, passejar i civilitzar-se, Rossend Domènech em va portar a casa d’una dama de l’alta societat romana, als afores de la capital, sense explicar-me per què. Era la comtessa Olghina di Robilant, la qual ens va conduir en el seu cotxe a la residència d'un altre membre de la noblesa romana. Allí vam participar a un distès però enigmàtic dinar, al costat d'un dels cosins italians del rei Joan Carles, Marco Torlonia i de Borbó, que no parava d'anomenar-lo Juanito. La comtessa no s'hi esplaiava tant, però assentia amb interès. La sobretaula va resultar llarguíssima, fins fer-se fosc. Cap element d'aquell dinar no va servir per a la redacció en curs del nostre llibre sobre Roma, malgrat l'interès que Rossend Domènech atribuïa a la trobada. Amb el pas dels anys vaig començar a entendre alguna cosa. El setmanari italià Oggi va divulgar extractes literals de les cartes d'amor de l'any 1957 entre Olghina di Robilant i Joan Carles de Borbó. Tot seguit van aparèixer més cartes dels mateixos protagonistes, algunes en to

14 de febr. 2017

L’energia eòlica es queda sense bufera a Catalunya

Ahir sortien fotografiats somrients al diari els quatre tècnics que han dissenyat a un taller de Cerdanyola del Vallès una nova generació de turbines eòliques més lleugeres i eficients. Pobrissons, no sé pas on pensen aplicar-ho. A Catalunya el sector es troba paralitzat des de la suspensió de primes a l’energia renovable el 2012. L’any passat no se’n va instal.lar ni un sol megawat nou. Els plans oficials de la Generalitat preveuen que l’any 2020 Catalunya cobreixi el 20% de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica, però la realitat es troba molt lluny de l’objectiu. El paper ho aguanta tot, és clar, sobretot el paper mullat. De moment Catalunya només és la sisena comunitat autònoma per potència

12 de febr. 2017

Elogi de la lluna plena d’ahir des de la casa del Pedró d’Empúries

Amablement invitat aquest cap de setmana de lluna plena a la casa dels Rubert de Ventós al Pedró d’Empúries, m’ha semblat més que mai una d’aquelles vil.les que l’arquitecte renaixentista italià Andrea Palladio dissenyava en estil grecoromà a l’afortunada comarca del Vèneto, salvant totes les distàncies que es vulgui. El punt d’observació de la lluna plena és important i cadascú té les pròpies predileccions. Durant molts anys he cregut que el clar de lluna a la platja de Tamariu lluïa com enlloc més i encara penso que no anava desencaminat, però vista des del Pedró d’Empúries, damunt del mar arrissat i les ruïnes gregues i romanes, m’ha meravellat igual. Per a mi sempre havia estat la casa de Juanín Rubert i Xita Ventós, tot i

10 de febr. 2017

Ikea també vol acollir i dissenya un barracó de refugiats


El Design Museum de Londres acaba de concedir el seu premi d’arquitectura 2016 al model Better Shelter de barracó desmuntable de refugiats, dissenyat per un equip d’arquitectes suecs per a Ikea. Té 17,5 m2 de superfície i arriba en un paquet pla amb les peces, les eines i les instruccions per muntar-lo en quatre hores. Les parets són de polipropilè o plàstic rígid, amb plafons solars per generar llum elèctrica i la base sobreelevada uns centímetres per damunt del terra per evitar humitats i infeccions. L’estructura modular permet ajuntar-los en

L’últim llibre de Quim Curbet sobre el riu Ter, amb escudella i carn d’olla

Després de Josep Pla, un dels escriptors més fins que han donat les comarques gironines és Quim Curbet, autor d’aquella petita delícia de l’any 2013 titulada El viatge del gironauta, on descrivia cadascun dels 207 municipis de la demarcació que havia recorregut. Ara n’acaba de publicar una altra, tallada sobre el mateix patró. El Ter, crònica d’un riu ressegueix tots els pobles, de la naixença fins la desembocadura. La seva literatura sempre sedueix, però continua presentant dos inconvenients greus: Curbet no té set de poder dins dels cenacles que reparteixen el prestigi literari i, a diferència del coetani gironí Miquel Pairolí, encara no s’ha mort i per tant no rep la quota habitual de reconeixement post-mortem. Escriptor, articulista, editor i fotògraf, és

8 de febr. 2017

Els grans clàssics grecollatins reclamen nous traductors d'avui

La venerable col.lecció Bernat Metge de traduccions dels clàssics grecollatins al català, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó i mantinguda fins avui pels descendents, acaba de traspassar el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta els feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la revista Sàpiens. Publicarà quatre novetats per any, les primeres de les quals seran la Metafísica d’Aristòtil i les tragèdies de Sèneca. Els 417 títols publicats al llarg dels últims 94 anys per la col.lecció Bernat Metge la converteixen en un autèntic monument des de molts punts de vista, però els monuments també s’han de renovar, i les traduccions encara més. Les obres mestres dels clàssics grecs i llatins ho són precisament per la seva capacitat d’atraure noves generacions de lectors. La col.lecció Bernat Metge es venia sobretot per subscripció. El meu pare va ser un d’aquells devots subscriptors. Durant la meva infantesa vaig veure arribar puntualment a casa cada nou volum, que ell

7 de febr. 2017

De vegades penso en Portbou, els dies de vent furiós

Els dies de vent molt fort, com aquests últims, penso en Portbou. És on bufa de manera més brutal. Per això el poble no havia existit mai, era una badia deshabitada del terme municipal de Colera. El va inventar la ignorància moderna dels enginyers de ferrocarrils, a un indret de tramuntana especialment acanalada. Els butlletins meteorològics acostumen a esmentar l’observatori de Portbou per donar les velocitats del vent més tremendes. Aquest municipi va ser un fet contra natura. Va néixer amb la línia fèrria internacional inaugurada el 1878 i hauria mort amb la seva actual decadència, si no fos perquè el turisme li allarga l’agonia. Tot plegat no impedeix que m’hi deixi caure de tant en tant i, a la meva manera, l’estimi. Conté un

4 de febr. 2017

Afrodita i Venus no formen part de l’olimp oficial, llàstima

Quatre autors grecs i romans van deixar escrit que, quan la ruta de navegació mediterrània habitual passava per davant del Mont Pirineu, es veia a la costa un Afrodision o temple de Venus. Ho diuen Estrabó al tractat Geografia, Pomponi Mela a De chorografia, Plini el Vell a Història natural i Claudi Ptolomeu a Geografia. No van especificar el nom de l’indret. Podria ser al turó de la colònia greco-romana de Sant Martí d’Empúries, a l’extrem prominent del Cap Norfeu, a les envistes de Sant Pere de Rodes o al cap de Biarra a Portvendres (nom que deriva de Portus Veneris). Malgrat les fonts escrites, l’arqueologia moderna no s’ha amoïnat ni mica durant els dos últims segles, amb un desdeny fenomenal, per localitzar les restes del temple a la

3 de febr. 2017

L’Any Blasco Ibáñez, per reparar una injustícia

El 29 de gener es va escaure el 150 aniversari de la naixença de l'escriptor a València i la Generalitat valenciana, l’Ajuntament de la ciutat i altres institucions han convocat un Any Blasco Ibáñez per reivindicar amb reedicions, congressos, documentals i activitats diverses la figura incòmoda del desmesurat autor oblidat. L’insòlit ressò mundial, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del seu llegat immobiliari (a València i a Menton, on va morir) no li han servit de res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no se’l veu de cap manera. Es va trobar fora de lloc a tot arreu, excepte en el favor dels lectors d'una època. Era una figura gegantina,

1 de febr. 2017

L’ametller bord del Coll de Banyuls ha florit com una proclama

El camí mil.lenari del Coll de Banyuls existeix des que el món és món, ben abans que els romans posessin el peu a Hispània per la platja d’Empúries l’any 218 abans de la nostra era. Enllaça les dues planes bessones de l’Empordà i el Rosselló per damunt del suau canvi de rasant que forma el Pirineu en aquest punt, molt endolcit just abans de capbussar-se al Mediterrani. Avui asfaltat, el camí surt del poble d’Espolla i arriba 20 km després a la platja de Banyuls. Damunt l’esquena d’ase del Coll de Banyuls, els governs de París i de Madrid hi van col.locar la seva frontera estatal arran del Tractat dels Pirineus del 1659. Els mapes s’han fet i refet moltes vegades, són més recents que els camins. Estimo el Coll de Banyuls, trobo que simbolitza un grapat de

31 de gen. 2017

L’atracció dels nostres avions estavellats, potser macabra

A la muntanya del terme de Cantallops (Alt Empordà)  encara hi queda un vestigi gegantí del paorós incendi forestal que el juliol del 1986 va calcinar 30.000 hectàrees durant tres dies i tres nits de tramuntana a la ratlla de frontera del Pertús i la Jonquera, a la serra de l’Albera. La vegetació s’ha anat refent com ha pogut, però enmig del bosc hi continua, trenta anys després, la carcassa de l’avió francès que s’hi va estavellar mentre participava a l’extinció de les flames, amb un balanç de quatre tripulants morts. La ferralla no l’ha volguda ningú. S’ha convertit en la “Ruta de l‘avió” per a senderistes, boletaires, ciclistes de muntanya i practicants del joc de geocerca amb GPS, que s’hi fan la foto. El grinyol del timó de direcció, a la cua de l’avió, trenca el silenci del