27 de maig 2017

La Costa Brava té un templet a flor d’aigua, ahir hi vaig levitar

La Costa Brava té molts punts privilegiats, coneguts o amagats, massius o particulars. Però de templet a flor d’aigua només en té un. Ahir vaig tornar-hi amb amics, per col.locar-me sota la seva ombra amb una vella i commoguda devoció laica. El templet és una figura arquitectònica definida, no s’ha de confondre amb una glorieta o una lògia. El motllo insuperat del templet el va construir l’arquitecte renaixentista Bramante a San Pietro in Montorio, al turó romà de Janícul. Des d’allí, recalcat a la barana panoràmica, Stendhal escrivia al primer paràgraf de la seva obra Vie de Henry Brulard: “Avui al matí, 16 d’octubre del 1832, em trobava a San Pietro in Montorio, al Janícul de Roma. Lluïa un sol magnífic, un lleuger vent de xaloc quasi insensible feia

26 de maig 2017

Es parla molt poc del que està passant a Grècia


L’escassa atenció mediàtica a l’ofec econòmic que la Unió Europea i els organismes financers internacionals imposen a Grècia és una peça més del pla de càstig contra un petit país del sud que va gosar desviar-se del recte camí del liberalisme. El silenci habitual sobre el patiment infligit a la població grega per l’operació de rescat financer en curs s’ha convertit en una penalitat afegida. La duresa del pla d’austeritat de la cancellera Merkel imposat al conjunt de països de la Unió Europea, de la qual Grècia forma part des del 1981, cinc anys

25 de maig 2017

Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la bellesa

Assegut a la sala de l’aeroport amb un col.lega de viatge, mirem passar la gent durant les hores lentes d’espera. Avorrits a la butaca, divaguem sobre la bellesa, aplicada a les dones que veiem desfilar. Amb els ulls mig clucs, ens sembla entreveure que algunes transporten damunt del seu pas cadenciós autèntiques Venus, enriquides amb el buf de la matèria viva que sempre mancarà a les millors estàtues. Concloem que la realitat, entre moltes altres manifestacions contradictòries seves, ofereix de vegades imatges més evocadores que les obres exposades als museus. El meu col.lega intenta reprimir l’entusiasme amb un escepticisme fatigat. Li al.lego que l’excepcionalitat admet imperfeccions, fins i tot les recomana com a

24 de maig 2017

L’estació central de Florència, el primer compàs d’una sintonia

Santa Maria Novella no és només l'església que reconeixem com a emblema de Florència per la policromia del marbre zebrat verd-i-blanc de la façana, les pilastres corínties i les monumentals volutes renaixentistes a cada costat. L’adjacent estació ferroviària central també es diu Florència-Santa Maria Novella. Va ser construïda el 1935, durant el període de l’anomenat feixisme arquitectònic mussolinià, dintre d’un repte de l’estil racionalista que volia dialogar sense complexos amb l’elegància històrica. L’arquitecte Giovanni Michellucci ho va aconseguir amb un mèrit admirable. És una de les estacions ferroviàries centrals més agraciades que conec. L’església veïna de Santa Maria Novella, amb la qual havia de compartir espai

23 de maig 2017

Avui fa 25 anys de l'inici del “Sí que es pot!” contra la màfia

Aquesta foto l’he feta a Pisa (Toscana), lluny de Palerm (Sicília). Avui s’escau el 25 aniversari de l’assassinat a la capital siciliana a mans de la màfia del jutge Paolo Borsellino. El seu adjunt, el jutge Giovanni Falcone, a l’esquerra de la foto, va ser abatut a la mateixa ciutat i pels mateixos autors 57 dies més tard. Eren els dos magistrats que dirigien la investigació contra la màfia, després de la detenció dels primers penedits. Borsellino i Falcone no van ser, ni de lluny, els primers ni els últims assassinats de la Cosa Nostra, la Camorra o la Ndrangheta. Però van marcar un tombant, es van convertir en un símbol encara avui molt present a Itàlia de revolta contra les màfies --les grosses i les petites--, l’inici d’una mena de “Sí que es pot!” enfront de les

21 de maig 2017

La figura del coronel Frederic Escofet reapareix en una novel.la d’amor

La jove periodista madrilenya Sonsoles Ónega acaba de guanyar el premi de novel.la Fernando Lara, d’editorial Planeta, amb una història d'amor basada en la vida real del coronel Frederic Escofet i la seva segona dona Carmen Trilla Cabeza (a la foto). Ambientada en la Guerra Civil, la novel.la retrata una dona lliure que s’atreveix a divorciar-se i abandonar els fills per seguir el seu estimat cap a l’exili a Bèlgica, on trobarà la mort en un bombardeig alemany. La novel.la Después del amor todo son palabras es publicarà a finals d’aquest mes de juny. Des del primer dia em va agradar el projecte de Sonsoles Ónega. Li vaig proporcionar tota la

19 de maig 2017

Algunes tardes el sol encén la Punta d’es Plom, a la clova de Sa Tuna

Algunes tardes enfilo la carretera de Begur i baixo fins la cala de Sa Tuna només per contemplar des de la platja de còdols com l'últim raig de sol ponent tensa, imanta i encén la Punta d’es Plom, la roca que tanca pel cantó de garbí la cassola de la petita badia, la cala closa com una petxina. Ho fa amb una llum cruixent, d’una puresa que no sembla d’aquest món, amb una eficàcia narrativa que no necessita muses ni correlats simbòlics damunt del rocam hirsut i familiar. El diccionari Alcover-Moll defineix la paraula “tuna” com a sitja o cova de forma ovalada. A aquesta hora la roca de Sa Tuna, oferta lànguidament al sol, fulgeix amb un esclat de plata vella. Compon un espectacle lumínic de preciosisme simple i fabulós alhora, d’una vivacitat

18 de maig 2017

Gavarres: el bosc ja no és el bosc, però continua sent-hi

Ahir amb l’amic Quim vam anar a bosc, concretament fins l’església romànica de Santa Coloma de Fitor, en ple massís de les Gavarres. Primer vam passar pel forn-pastisseria de Can Xapa a Bordils i vam fer el toc a Can Sipi. Després ens vam endinsar a la Gavarra. El poble dispers de Fitor, integrat al municipi que des del 1977 s’anomena Forallac (per la fusió dels tres ajuntaments de Fonteta, Peratallada i Vulpellac) es va acabar abandonant per manca de rendibilitat de les feines del bosc i la petita ramaderia. “La màquina ha desplaçat l’home, el capital al treball i l’estiuejant al pagès”, escriu l’historiador Enric Sagué al llibre Els

17 de maig 2017

El llimoner com a record decoratiu i les llimones per terra

Ahir la lectura del diari em va alegrar el dia, per un article sobre el jove emprenedor lleidatà Gerard Barsalà. Acaba d’obrir fa un any el seu obrador de licors artesanals Elixirs de Ponent i ja ven 6.000 ampolles, el 85% de les quals corresponen al limoncello que anomena Llimonetti, amb una graduació alcohòlica de 25 graus, sense colorants ni aromes que no vinguin de les llimones ecològiques que utilitza. Espanya havia estat el primer país europeu productor i exportador de llimones, però la industrialització de l’agricultura i la recerca del “valor afegit” amb productes més cars ha portat a disminuir radicalment el conreu dels

15 de maig 2017

Elogi quotidià de la primera llum del dia, projectada de cop

No sempre he estat matiner, últimament sí. La primera claror em desvetlla l’avidesa de mirar el món. La mateixa atmosfera que el vespre anterior semblava esgotada, compareix plena de promeses, acollidora com un llençol net, vernissada amb colors nous que s’ofereixen a ser compartits. Em produeix una sensació de petit prodigi i em fa esbossar un somriure, avivar el pas, acollir la carícia del sol amb una salutació celebratòria i sentir l’esperança activa de no arribar al vespre defraudat. La primera llum del dia m’inspira confiança, com una garantia de continuïtat regulada de més amunt que les vel.leitats de les regles humanes. Cap altra hora no té aquesta mateixa llum projectada de cop. L’escenari passa en pocs instants d’un estat visual

12 de maig 2017

Retorn a la incompresa “tebaida” del Coll de Banyuls

En una ocasió el reconegut escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus famosos amics pintors de París a la vall del Coll de Banyuls, al confí de la ratlla de frontera pirinenca quan es troba amb el Mediterrani, on l’escultor havia nascut i on li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No estan acostumats a aquesta naturalesa d’aquí, no l’entenen. Aquí és Sicília, és Grècia"...  Val a dir que la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos

10 de maig 2017

Quatre personatges populars reals, mites literaris i perfectes desconeguts

També publicat a Revista de Girona, maig-juny 2017.

Per la pèrdua d’un fill i la traïció de la muller, l’humil sabater pegot del poblet d’Ordis, prop de Figueres, es va lliurar a la vida errant i, amb una canya als dits com a batuta, dirigia l’orquestra de la tramuntana al llarg de la comarca. El poeta Carles Fages de Climent el va convertir en mite poètic i heroi de llegenda. El llarg poema Balada del sabater d’Ordis, una de les millors obres de tota la producció de Fages, va ser publicat el 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i il.lustracions de Salvador Dalí. La vida real de Fages de Climent també

9 de maig 2017

Goteres a la flamant reconstrucció de la Zona Zero de Nova York

Quinze anys després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York que va costar prop de 3.000 vides, la Zona Zero de la catàstrofe es troba reconstruïda. Fa dos anys va obrir les portes el nou gratacels de 104 pisos que ocupa el lloc de les torres abatudes. No van fer cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Els primers 500 empleats van estrenar les oficines. Volia simbolitzar la capacitat de superació de la barbàrie terrorista, el repte del retorn a la normalitat, una mirada al futur. Fa un any obria al subsòl de la Zona Zero el nou hub o intercanviador de transport públic (onze línies de metro, trens de rodalies i terminal del ferri) dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava amb dues enormes ales d’acer a la superfície emergida del

8 de maig 2017

Antonio López, insigne marquès de Comillas, no va ser l’únic negrer

L’home de negocis Antonio López y López, primer marquès de Comillas, va obtenir una part de la seva immensa fortuna amb el tràfic d’esclaus entre Àfrica i la colònia espanyola de Cuba. Mereix que sigui suprimit el monument aixecat el 1884 en honor seu a la plaça barcelonina situada al capdavall de la Via Laietana, al costat de l’edifici de Correus. L’Ajuntament ha anunciat que ho farà abans de finals d’any, dintre de les actuacions urbanístiques que du a terme al llarg d’aquesta artèria urbana. L’estàtua ja va ser retirada durant la Guerra Civil, després d’una campanya del setmanari La Campana de Gràcia, però es va veure

6 de maig 2017

França pot ser pitjor que Trump i el Brèxit


Quasi tothom dóna per fet que a la segona volta de les eleccions presidencials franceses de diumenge vinent el financer Macron guanyarà la neofeixista Le Pen, igual com donaven per fet que Hillary Clinton s’imposaria a Donald Trump i el seny prevaldria al referèndum anglès del Brèxit. Cada dia que passa es disparen noves alarmes sobre les possibilitats de Marine Le Pen i la portada del Libé l'endemà podria ser com la simulació adjunta, si la unió sagrada del “front republicà”, tots contra ella, deixa d’actuar per cansament i l’abstenció arriba al 30%. Per cansament i per alguns motius més. La globalització no ha provocat només la crisi econòmica de les retallades, l’atur i la corrupció. Ha avariat la confiança en la versió del sistema democràtic que ha regit els últims temps. El centre-dreta patrimonial s’ha vist desacreditat amb insistència, els socialistes s’han volatilitzat per mèrits propis. El jove Emmanuel Macron és un producte improvisat de l’alta costura financera, la seva gestió com a ministre d’Economia del 2014 al

5 de maig 2017

Begurencs: obriu d’una vegada la reixa de Puig Son Ric!

Begur és un poble de turons que s’aboquen sobtadament al mar i formen, en l’estremiment del capbussó, algunes de les cales de roca més afortunades de la Costa Brava: Sa Riera, Sa Tuna, Fornells, Aiguablava, Aiguafreda... El més alt d’aquests turons és Puig Son Ric (325 m). Ahir vaig pujar-hi en un acte expiatori, acompanyat per l’autor de l’article “He tornat a Son Ric”, escrit l’any 2003 a la revista begurenca Es pedrís llarg. Es tracta d’un dels miradors més emotius del sentit melòdic, de l’aura i el fulgor d’aquest paisatge del mar i la cassola de Begur. Ofereix una cosmovisió precisa, un borbolleig fervorós del dret innat a la bellesa, el qual s’hauria de veure garantit a la

4 de maig 2017

L'afer del mosaic romà d'Ifigènia a Empúries, ilegalitats i entrebancs

Arrencar i comercialitzar privadament qualsevol peça arqueològica no constituïa delicte fins la Llei d'Excavacions i Antiguitats del 1911. Només era un fet denunciat per historiadors i grups dotats d'esperit cívic. L'anomalia va arribar a extrems molt acusats a Empúries. Alguns erudits més desaprensius, vinculats a la Comissió de Monuments gironina i a les autoritats provincials, van constituir l'1 de desembre de 1848 davant notari a l'Escala una societat privada destinada a adquirir un terreny d'Empúries al qual acabaven de trobar el cèlebre mosaic romà del segle I aC amb una representació del mite del sacrifici d’Ifigènia a Àulida. La peça, d’uns 55 cm d'ample per 60 cm de llarg, és una de les més importants i més completes trobades al jaciment emporità. L'objectiu de la compra del solar era considerar el mosaic propietat particular i posar-lo a la venda com a tal. Un dels signants de la nova societat era Gabriel de Molina, secretari de l'ajuntament escalenc i autor del capítol dedicat a Empúries al Dicccionario

2 de maig 2017

Els homes no sabem desxifrar la música dels ocells

Quan arrenca el mes de maig i surto de la ciutat, em fa il.lusió parar l’oïda al cant del rossinyol. Cada any ho tinc més difícil. La reducció dels espais oberts de pastures i prats de cereals, així com l’ús de pesticides, ha incidit en la disminució de múltiples espècies. Avui la més abundant a Catalunya és la dels pinsans (11 milions d’exemplars), seguida pels pardals (6 milions) i els estornells (4 milions). Però no canten com el rossinyol, ni de bon tros. El diari The Times anuncia tradicionalment la notícia de la primera nit de gala del rossinyol, del nightingale. Algunes localitats rurals del sud-est anglès en convoquen audicions als seus

1 de maig 2017

Pepet i Xicu Florian, tan lluny de la seva platja de Sa Riera

Alguns estius, de jove, baixava a la platja de Sa Riera per saludar i escoltar les històries salabroses d’en Pepet Florian (a la foto) i el seu germà petit Xicu Florian. Josep “Pepet” Pi Amat, de can Florian, fill de Florian i Reparada, havia vingut al món el 20 de novembre del 1900 a Begur. El germà petit, Francesc “Xicu” Pi Amat, tenia a gala ser l’únic begurenc nascut a Sa Riera mateix, “a sa llongada de l’aiga”, el 23 de febrer del 1922. Tres anys més tard Pepet posava el primer motor a la barca de la família, de manera que ja no va caldre remar tant. Als 12 anys Xicu començava a treballar de pescador en el sentit professional, tot i que ja s’embarcava als sardinals dels pescadors de l’Estartit des dels 6 anys. Als 23 es va casar amb Maria Romaní Tarragó, que va morir el 1996, el mateix any que Pepet Florian. El 26 d’octubre del 1990 Pepet va publicar una carta al director al diari gironí El Punt, signada conjuntament amb dos altres vells pescadors de Sa Riera, el seu cosí Florian “Floris” Pi Ferriol i Joan “Lill” Deulofeu Ferriol (alhora fundador de l’Hotel Sa Riera). Es

29 d’abr. 2017

La bellesa imbatible de dues simples tórtores contemplades a Atenes

Prop de l’entrada del modern Museu Arqueològic d’Atenes, construït de nova planta al peu de l’Acròpolis, es troba aquest pi retort, a un costat de l’ampla avinguda peatonal de Dionís Areopagita. Arran de la meva última visita vaig sorprendre aturades damunt d’aquest tronc dues tórtores en ple festeig nupcial, diminutes i alhora pomposes, esveltes, momentàniament sospirants i ximpletes. Estaven enamorades. S’aparellaven amb una satisfacció juganera. Compartien amb una efusió tentinejant l'estat d’ànim coincident. Havien decidit que s’avenien amb aquell altre exemplar concret de l’espècie, temptades pels al.licients de la vida en comú malgrat la volatilitat de la relació sentimental, aliena a tota tota pretensió

27 d’abr. 2017

Ahir vaig descobrir els miravinyes al mar de ceps del Penedès

Ahir vaig anar a descobrir el nou invent dels miravinyes, els miradors de vinyes construïts des de fa dos anys a diversos punts de la comarca del Penedès. El primer de tots va ser el Mirador del Circell a les Gunyoles, un dels nuclis del terme municipal disgregat d'Avinyonet del Penedès (1.650 hab), a 8 km de Vilafranca. El nom del Mirador del Circell no és pas innocent, està molt ben trobat. Fa referència a la forma espiral que els dissenyadors han donat a aquesta miranda, habilitada al puig de la Mireta, sobre la pauta de l’elegant òrgan filamentós i prènsil, la tija molt prima que permet cada primavera a les branques de la vinya d’enfilar-se, emparrar-se, cargolar-se com un hèlix al voltant dels suports disposats amb aquesta finalitat perquè els

25 d’abr. 2017

Els bombardeigs de la guerra civil sobre Barcelona, pitjors que Gernika

El 26 d’abril del 1937, demà fa vuitanta anys, es produïa el bombardeig de la població civil de Gernika per part de l’aviació alemanya aliada amb Franco. Seixanta avions van llançar 40 tones de bombes en tres hores i van causar 2.000 morts. Gernika es va convertir en símbol de la barbàrie, quan encara tothom ignorava que la salvatjada estava cridada a pujar de molts graus. El quadre encarregat pel govern de la República a Picasso per al Pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de París de l’estiu del 1937 simbolitzaria aquell horror encara incipient. El sanguinari assaig de Gernika es va reproduir sobre Barcelona per part de l’aviació italiana, també aliada amb Franco. No es va concentrar en un sol dia com a la localitat basca, sinó al llarg de mesos seguits, amb un balanç de 2.500 morts, dels 4.000

24 d’abr. 2017

D’una consolació a l’altra, amb algunes descobertes encadenades

El concepte de consolació s'associa avui a no sé quins artefactes consoladors. En canvi jo guardo el gloriós record d’haver-me consolat molt bé a l'hostatgeria de l’ermita de la Mare de Deu de la Consolació, als afores de Cotlliure, situada en una acollidora situació boscosa a escassa distància del mar, que des d’aquí s’ofereix en panorama. És tracta de l'ermita on els autòctons celebren tradicionalment, quan la bogeria de la temporada turística els ho permet, els aplecs i repeixos de festa, especialment a les dates assenyalades del 1r de maig, el diumenge següent del 15 d’agost i la festa patronal del 8 de setembre. Aquest lloc de refugi

22 d’abr. 2017

La felicitat, de vegades, no sap el que es perd

La malenconia, la nostàlgia, la llangor, l’esplín, el marriment sempre m’han semblat un posat que no arregla res. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions de l’esperit, també quan n’he tingut motius. La meva actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. No m’atrau el prestigi atribuït al desmenjament, al tedi. Més d’una vegada he passejat pels Jardins del Luxemburg parisencs amb l’ànima als peus, però hi he tornat per fer-ho com si tot anés bé, convençut que les coses podien tornar a millorar. Joan Manuel Serrat escrivia a l’article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el suplement d’estiu d’El Periódico l’agost del 2008.“No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara

21 d’abr. 2017

Guerra contra les cotorres per estrangeres, una altra xenofòbia

Algunes mentalitats tendeixen al fonamentalisme amb permanent facilitat, inclús en matèria de fauna i flora. Ara li ha tocat el rebre a la petita cotorra, assenyalada per l’espasa flamígera del Comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona. En el llenguatge funcionarial d’avui, diu a propòsit d’aquestes aus: “Hem de treballar de manera preventiva i ètica perquè la seva presència sigui compatible amb la biodiversitat urbana i la seguretat a la via pública, i evitar que espècies invasores prosperin en perjudici de les autòctones”. És cert que l’anomenada Myopsitta monachus, cotorra

19 d’abr. 2017

El plagi ben entès del Pirellone milanès al gratacels del Banc de Sabadell

El problema no ha estat mai imitar, copiar o plagiar, sinó fer-ho malament. Saber copiar bé, en canvi, ha estat sempre una pràctica recomanable, fins i tot un art major. L’emblemàtic gratacels milanès de 127 metres d’altitud i 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli i convertit des d’aleshores en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia, es va veure plagiat l’any 1969 per l’arquitecte Francesc Mitjans (juntament amb Santiago Balcells) a la seu barcelonina del Banc Atlàntic (ara

18 d’abr. 2017

La guerra de Síria? Quina guerra de Síria?


Cada dia els mitjans de comunicació ens parlen de l’actual guerra de Síria. El problema és que en parlen sense explicar-la. La gent acaba per desinteressar-se d’un conflicte que no entén, fins a semblar-li allunyat, endèmic, quasi rutinari. El martiritzat Pròxim Orient mediterrani no ens resulta gens pròxim, malgrat formar part de la mateixa conca que nosaltres, a menys de 5.000 km de distància. La setmana passada el president Trump va ordenar llançar 56 míssils Tomahawk, des de dos destructors nord-americans amb base a Rota (Cadis) que solcaven el Golf

16 d’abr. 2017

La glòria dels pèsols tendres d’ahir, menjats a l’aire lliure

Ahir em van invitar a dinar pèsols primaverals acabats de collir. La trobada tenia lloc al jardí dels amfitrions i l’aire lliure posava damunt la dolçor, la tendresa i la fragància dels pèsols un escreix de felicitat terrenal. Comprenc que situar en un plat de pèsols tendres la màxima delícia pot semblar una rebaixa de la infinita varietat de goigs i delits que ofereix la vida. No estic gens segur que sigui cap rebaixa. Jo votaria a favor de la preeminència d’un plat de pèsols acabats de collir per damunt de moltes altres coses. Em va fer il.lusió que la mestressa de casa m’invités a dinar pèsols, expressat en llengua catalana, quan en realitat ella els anomena habitualment arvejas o bé grüne erbsen, donats els orígens geogràfics del matrimoni. En aquesta ocasió

14 d’abr. 2017

El Divendres Sant incògnit d’Atahualpa Yupanqui al poble empordanès de Monells

El mes vinent fa 25 anys de la mort d’Atahualpa Yupanqui. De tant en tant encara escolto la seva veu terrosa a Las coplas del payador perseguido o demano a algun amic que torni a cantar-les al voltant d’una sobretaula propícia i el trobo un mestre plenament vigent, un clàssic sense temps ni mort, un gegant alçat des de baix. Vaig veure’l actuar en diverses ocasions i la meva addicció no existiria amb la mateixa intensitat sense aquella percepció directa de la solemne senzillesa d’un geni. A més a més, vaig contribuir a relatar un capítol empordanès poc conegut de la seva biografia. Va passar la Setmana Santa del 1978 al poble de Monells, sense que ningú no ho sabés, com ell

12 d’abr. 2017

Elogi d’un núvol al lluminós cel pasqual del monestir de Pedralbes

Ahir vaig anar de passeig al monestir barceloní de Pedralbes i, un cop situat al claustre, vaig quedar embadalit davant d’un magnífic núvol cotonós quasi aturat al cel victoriós de primavera, com si esperés mossegar el Déu sever de les altures. Em vaig entretenir amb aquesta visió espontània fins a oblidar tota la monumentalitat restant, els visitants i les vuit monges clarisses que l'habiten. M’hi vaig entretenir una llarga estona, recalcat a la barana del claustre. El contorn perfectament dibuixat del núvol, d’un perfil pictòric impressionista sense perífrasis, em va semblar dotat de més contundència poètica, commoció imaginativa, potència evocadora, energia formal, densitat emotiva, rellevància simbòlica, intrepidesa

10 d’abr. 2017

El museu de Perpinyà fa bugada: hi perdré un llençol

Aquesta foto adjunta ja no es podrà repetir, i em sap greu. Quan volto els carrers del cèntric barri vell de Perpinyà i acabo cansat de caminar, em refugio en aquest racó i, assegut al banc, faig petar la xerrada en silenci amb el bust de Jacint Rigau. És el pati interior d’accés al Museu d’Art de Perpinyà, que porta el nom del fill il.lustre representat al bust. El museu Rigau conté una col.lecció heterogènia de gran valor, però des de fa dècades s’havia vist superat en dinamisme i atracció pel Museu d’Art Modern de la petita vila veïna de Ceret, amb el flamant edifici inaugurat el 1993, convertit des d’aleshores en l’establiment públic més visitat de tot el Rosselló. La capital rossellonesa ha trigat a reaccionar. La directora Josefina Matamoros es va jubilar el 2012,

7 d’abr. 2017

Les platges també és llauren, ara és el temps

L’arribada de la Setmana Santa dicta l’operació anual de llaurar  les platges barcelonines amb tractors, fins a mig metre de fondària per tal que la sorra s’airegi i que la penetració dels raigs de sol tingui un efecte higiènic. Malgrat l’aparatositat de l’operació, aquesta neteja només equival a rentar-se la cara com els gats. El principal problema és la contínua pèrdua de l’amplada de sorra practicable a les platges, fins a uns quinze metres i un 28% de superfície en mitjana a Barcelona. Culpar-ne els temporals de tardor i d’hivern és massa fàcil i enganyós. La responsabilitat és dels ports esportius i dels espigons mal construïts en benefici

6 d’abr. 2017

La llegenda dels templers reviu malament al Museu d’Història de Catalunya

Visitar l‘exposició que acaba d’inaugurar el Museu d’Història de Catalunya sobre els templers no aclareix l’enigma. No el suposat enigma, tan explotat pels escriptors de novel.les històriques esotèriques com El codi Da Vinci. L’enigma principal és quin interès pot tenir, si no es presenta amb mentalitat d’avui, una exposició sobre l’orde militar fundat arran de la primera croada l’any 1118 i dissolt pel papa l’any l’any 1311. La història dels templers, inclosa la seva presència a Catalunya, ja havia estat explicada del dret i del revés, amb reiteració i amb detall. L’exposició evoca un mite medieval, convertit posteriorment en pastura de llegendes. Allò que no aclareix és el paper nefast de l’orde del Temple ni de les croades que el van fer

4 d’abr. 2017

Els peatges de les autopistes no s’acabaran mai, si seguim així

També publicat a Eldiario.es

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid acaba d’obligar l’Estat a indemnitzar amb 1.494 milions d’euros la companyia d’autopistes Abertis. La resolució judicial destapa un cop més el mecanisme pervers pel qual les grans empreses privades concessionàries de serveis públics no assumeixen el risc inherent a qualsevol negoci i obliguen per contracte previ l’administració a indemnitzar-les en cas de no assolir les expectatives previstes de rendiment de les seves inversions. Si aquestes expectatives augmenten, negoci rodó per al concessionari. Si disminueixen, els seus interessos es veuen igualment coberts per l’erari públic. La sentència ha revelat l’existència d’un informe del Consell d’Estat que l’any 2006 alertava sobre la l’aparició d’una arriscada clàusula de compensació en el conveni amb la concessionària d’autopistes per

3 d’abr. 2017

Qualsevol “gipsy king” pretén eclipsar la rumba catalana

El festival d’estiu barceloní Jardins de Pedralbes acaba de presentar el cartell i anuncia el 30 de juny el concert d’uns Gipsy Kings que en realitat no ho semblen. En lletra petita precisa: “Chico Castillo, Mario Reyes i André Reyes”, i en lletra grossa: “Gipsy Kings”. Només André Reyes formava part de l’octet original, creat fa més de trenta anys per dues famílies gitanes catalanes assentades entre Arle i Montpeller. Van popularitzar la rumba catalana arreu del món. Siguin quins siguin els integrants del grup que es presenta amb el nom de ressonància internacional de Gipsy Kings (premi

31 de març 2017

L’últim personatge de Bertrana encara amagat a la novel.la “Josafat”

L’Any Bertrana acaba de reeditar per enèsima vegada la novel.la Josafat, aquest cop en una acurada revisió del text a càrrec del professor Xavier Pla. No deixa de ser un acte de justícia envers la gran narració ambientada per Prudenci Bertrana a la catedral de Girona, malgrat que els impetuosos amors en recinte sagrat entre el campaner Josafat i la barjaula Fineta fossin tractats al moment d’aparèixer l’any 1906 d’immorals, sacrílegs, bàrbars, d’un sensualisme infecte i profanador. Des d’aleshores la vida i l’obra de Prudenci Bertrana han estat estudiats i reivindicats per tots cantons. Allò menys reconegut és que la novel.la no es va publicar a Girona, tampoc a Barcelona. La primera edició d’aquell llibre de forçós impacte va ser publicada a Palafrugell, dintre de la col.lecció Publicacions Emporium, lligada a la revista quinzenal del mateix nom, totes dues fundades i pagades per l’industrial surer i mecenes palagrugellenc Joan Vergés i Barris (foto Fons Ferrer, Arxiu Municipal de Palafrugell). També va finançar la revista modernista i editorial barcelonina Joventut. Avui és un nom desdibuixat, amb un reconeixement injustament minvant. Els dos

29 de març 2017

Despullar Aristides Maillol en el nomenclàtor per vestir Johan Cruyff seria un error

Arran del primer aniversari de la mort de Johann Cruyff, la directiva del FC Barcelona acaba d’anunciar que el nou miniestadi en construcció portarà el seu nom i que demanarà a l’Ajuntament que canviï el nom de l’avinguda Aristides Maillol on es troba situat pel d’Avinguda Johann Cruyff. Crec que la directiva del club s’equivoca. És clar que Cruyff és immensament més popular que Maillol i que aquest no té relació directa amb el futbol, però perpetuar la memòria de l’extraordinari jugador i entrenador holandès del Barça no té perquè anar en detriment del gran escultor nord-català de Banyuls, consagrat a França com el

27 de març 2017

Passadís d’enllaç de Passeig de Gràcia, escarni del transport públic


El passadís més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec i discutible del metro de Barcelona restarà intacte després de les obres en curs fins el mes de setembre a l’estació de metro Passeig de Gràcia, dotades amb un pressupost de 2,6 milions d’euros de l’empresa pública Transports Municipals de Barcelona. Serviran per rehabilitar el vestíbul més acostat a la Casa Batlló visitada pels turistes, restaurar les rajoles de ceràmica originals de l’estació oberta el 1924, construir un nou centre de control, canviar els torns d’entrada i posar al dia la instal.lació elèctrica, sense intervenir per res al

25 de març 2017

A favor del dret de fer manetes amb comoditat al cinema

Les sales de cinema s’han modernitzat i la implantació dels multisales ha afavorit la renovació tècnica de les instal.lacions, incloses les butaques. L’altre dia vaig anar a la sala gran, històrica, del cinema Aribau barceloní i em va semblar una relíquia, sens dubte majestuosa, però anacrònica i incòmoda. Els multisales han guanyat en tots els terrenys, excepte en un. Quan l’any 1998 van inaugurar la remodelació del multisales Albéniz a Girona, hi van implantar per primer cop arreu d’Espanya la innovació dels anomenats love seats o butaques dobles per a parelles, sense reposabraços intermedi. L'antic, elegant i concorregut teatre-cinema Albéniz va

23 de març 2017

Els xuixos de Girona vistos i menjats com un ritu d'entrada a la ciutat

Una de les primeres coses que faig quan arribo a Girona és passar pel Forn de Sant Daniel del carrer Nou, comprar un xuixo barroc, daurat, lluent, acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre camino xino-xano fins el Pont de Pedra tot mirant aparadors distretament i saludant algun amic o conegut que passa. Un cop arribat al pont, recalcat per un instant a la llotja de prosceni de la barana, em recomponc amb el tovallonet de paper els llavis ensucrats, faig un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i dono gràcies internament als gloriosos artesans pastissers de les dulces en general i del xuixo en particular mentre observo els mil matisos de la manera de viure, ordeno mentalment el pugil.lat dels perquès que poblen l’ànima i m’entretinc a discernir els colors del cel i a fer-me confidències. Estic d’acord que els famosos xuixos de crema de Girona perden gràcia i sabor si se’ls transporta fora d’aquesta

22 de març 2017

El Cadaqués de Josep Pla, una excepció literària intocada

El llibre que Josep Pla va dedicar el 1947 a Cadaqués és un dels més característics de la seva extensa obra i alhora un dels més anòmals. No va poder sotmetre’l als seus constants canvis, refoses i afegits al moment de les reedicions, per desavinences amb l’editorial que li havia encarregat i que en posseeix els drets fins avui. El text de Cadaqués és com una papallona atrapada en una gota d’ambre, una foto fixa de l’estil literari de Pla tal com el va plasmar d’entrada. El propietari del segell editorial barceloní Joventut i estiuejant de Cadaqués, Josep Zendrera, va encarregar-li el llibre al moment en què l’escriptor traslladava l’any 1945 el domicili a Cadaqués, en companyia de la seva parella cadaquesenca Consuelo Robles. El va publicar per

20 de març 2017

El moment de la primavera a Holanda: les tulipes no arriben mai soles

Holanda és una terra baixa atlàntica i deltaica que té la humitat enfonsada en el caràcter. En canvi quan arriba el bon temps protagonitza un esclat vital sense comparació. Un milió de devots desfilaran enguany del 23 de març al 21 de maig per presenciar un dels grans espectacles del món al Keukenhof, el parc floral més extens d’Europa, entre Amsterdam i l’Haia (els autobusos hi porten directes des de l’aeroport internacional de Schipol). Hi floreixen de cop set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos), plantats cada any de forma diferent al llarg de 32 hectàrees de parterres. El cop de sang de les liliàcies en el seu instant de plenitud,

17 de març 2017

El catedràtic de Prehistòria i la prehistòria sobre el terreny, ahir a Palamós

Ahir vaig tornar a recórrer, amb perill de la integritat física, el poblat iber situat al turó rocós de Sa Cobertera (o Sa Corbatera) abocat a la platja del Castell de Palamós, després de demanar al catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona Josep M. Fullola Pericot si m’hi volia acompanyar. La seva resposta va ser entusiasta, entre d’altres motius perquè l’avi i també catedràtic de Prehistòria Lluís Pericot va ser-ne un dels primers excavadors. Fa molts anys que m’agrada voltar Sa Cobertera, ja sigui per terra o per mar, a l’estiu o a l’hivern. És un indret bellíssim i aparentment anònim, només aparentment. De fet constitueix el nucli d’una colla de fets històrics eloqüents. A més a més, posseeix la gràcia

15 de març 2017

Explicació del magnetisme inexplicable del restaurant sirià Ugarit

No he acabat mai d’entendre racionalment la telefonia sense fils, l’electricitat de consum i ja no diguem la base operativa de les tecnologies digitals, tot i saber que tenen una explicació absolutament raonada per part dels especialistes. Encara hi ha un prodigi molt més antic que se’m resisteix, com un autèntic misteri, malgrat pertànyer a la meva pròpia especialitat: que la combinatòria de les comptades 26 lletres de l’alfabet o abecedari puguin donar peu a una quantitat infinita de milions i remilions de paraules diferents. Em sembla un fet portentós, quasi sobrenatural i per tant paranormal, per més científic i explicat que vulgui aparèixer. M’he passat la vida jugant amb només 26 lletres, i no me les acabaré ni de lluny. Deu ser per això que amb una

13 de març 2017

La versió “bolivariana” de les simfonies de Beethoven, ahir al Palau

Ahir diumenge al migdia vaig anar a escoltar al Palau de la Música el primer dels concerts de la marató de les nou simfonies de Beethoven, aplegades d’una tirada en cinc audicions durant tres dies pel director veneçolà Gustavo Dudamel i la seva Orquestra Simfònica Simón Bolívar, amb totes les entrades venudes. Sé que els entesos consideren massa comercials, per no dir populistes, els ingredients de la convocatòria: Beethoven, Dudamel, l’Orquestra Simón Bolívar... El meu crític musical de capçalera, Jorge de Persia, escrivia el 3 de gener últim al diari La Vanguardia: “Pot ser que Dudamel arribi a ser un gran director, no ho crec, tot i que la maduresa i l’estudi ho diran. Al març el veurem al Palau amb la seva host bolivariana”. Ignoro

11 de març 2017

Tots els altres Millet que encara potinegen


Els judicis per corrupció acostumen a convertir-se en una llista d’acusats, còmplices, beneficiaris, amics i familiars dels acusats que coincideixen a al.legar que la culpa la tenia l’altre, que ells només seguien instruccions o que ignoraven el caràcter delictiu de l’activitat jutjada. En algunes ocasions els acusats eren tinguts fins aquest moment per persones respectabilíssimes. Fèlix Millet utilitzava el prestigi social atribuït al seu cognom i a la institució musical que presidia per gestionar-la com un cortijo dels d’abans. No

9 de març 2017

Periodistes “huertamaros” i esmorzar de forquilla al mercat, ahir al bar Yolanda

Acostumo a fer-me el dinar cada dia a casa. M’agrada anar a comprar i cuinar. M’entreté enllefiscar la cuina i netejar-la. Això no treu que el corcó inclement de l’ànsia de conèixer m’arrossegui a explorar la cuina dels altres. Com que els restaurants han pujat de preu més de pressa que el meu pressupost, he buscat un recurs de substitució. Em dedico a rastrejar els bars dels mercats de Barcelona a la recerca de la joia artesana, la cuina més assequible i directa. Ho faig a l’hora d’esmorzar, perquè és l’àpat del dia que em ve més de gust. Potser també perquè sóc matiner i defujo les aglomeracions de les hores més fetes i generals. Parlo d’esmorzar de forquilla, és clar. La vella dita sempre ha recomanat esmorzar com un rei, dinar com un membre de la

8 de març 2017

Fundacions pel medi ambient que pleguen i altres sensacions intrauterines

Un final traumàtic amenaça dues de les tres fundacions nascudes a Catalunya els anys 90 per defensar el medi ambient mitjançant la compra de terrenys privats i la rehabilitació per a l’ús públic. La Fundació Natura es troba en preconcurs de creditors, després d’haver recuperat l’Estany de Sils i creat la Casa de l’Ós del Pirineu a Isil, entre d’altres accions (va arribar a tenir 19 empleats i delegacions a Barcelona, Madrid i Lleida). La Fundació Terra, pel seu cantó, ha plegat per manca de recursos, després d’impulsar múltiples iniciatives. Només subsisteix en aquest terreny la Fundació Territori i Paisatge, adscrita a la Fundació Catalunya-La Pedrera. Els intents per fusionar-les no han prosperat. Contrasta poderosament amb l’equivalent francès del Conservatori del Litoral, el qual disposa des del 1975 d’un pressupost estatal de 50 milions d’euros anuals. Ha preservat

7 de març 2017

El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina, però encara l’adoren

Ahir es van reunir al palau parisenc de Versalles els presidents o caps de govern d’Alemanya, Espanya, França i Itàlia, els quatre països més poblats de la zona euro. Allò xocant no és la reunió, sinó l’escenari, el fet que la República francesa i el seu president socialista encara utilitzin per muntar les recepcions internacionals el luxe delirant de l’antic palau reial, símbol dels excessos de la monarquia que va acabar a la guillotina. La megalomania versallesca simbolitza el deliri del poder. Lluís XVI, el Rei Sol embafat de glòria, va fer construir a Versalles un palau mai no vist, una mise en scène megalòmana de la majestat del monarca,

5 de març 2017

L’orgue de la tramuntana al castell de Quermançó continua esperant

Ahir Josep M. Dacosta i jo vam entrar al castell roquer de Quermançó, generalment tancat al públic, acompanyats pel propietari Josep M. Martorell Pastoret. La petita fortalesa despunta al cim d'una cinglera que s'alça a mig camí de la transitada carretera entre Figueres i Llançà, al terme municipal de Vilajuïga. Salvador Dalí va expressar la idea aparentment surrealista de construir un monumental orgue accionat per la tramuntana al castell de Quermançó. La idea no era descabellada, els estudis realitzats l’han demostrada tècnicament viable, però encara pendent de materialitzar. El 28 d’octubre del 1958 Salvador Dalí va rebre a la seva residència de Portlligat una delegació municipal de Vilajuïga, encapçalada per l’alcalde Manuel Viñas, per plantejar la idea de muntar un centre dalinià a Quermançó. L'última reconstrucció del castell havia estat obra de les forces napoleòniques el 1808, com també l'últim enderrocament al moment de la seva retirada el 1814. El mariscal Suchet va ordenar volar el polvorí de la fortalesa i li va donar l'actual aspecte escarbotat. Les restes del castell havien revertit a propietat municipal, però de la proposta de Dalí no se’n va parlar més. La propietat del castell va ser permutada per