6 de nov. 2017

El Pallars, un paradís mig despoblat, un desequilibri, una injustícia

Un matrimoni amic m’ha invitat aquest últim cap de setmana a la seva residència secundària d’Aramunt, al Pallars Jussà. Dècades enrere havia estat la casa familiar del marit, abans d’anar a estudiar a Barcelona i quedar-s’hi. Voltat ara de les comoditats interiors modernes i d’un paisatge meravellós, hi hem pogut amortir per un parell de dies el molinet de la inquietud, la suggestió esvalotada de l’acció, l’espiral expansiva de la novetat, la indigència avivada de les circumstàncies col.lectives. Hem intentat tenir, per un parell de dies, apetències tranquil.les, escoltar la música atenuada del fil de la llunyania, assaborir la petita poesia del bon sentit, acollir amb cordialitat el primer fred, recordar, esperar, somniar el somni de la vida, trobar-li el gust... i
després tornar.
Entre dues passejades pel bosc i dues sobretaules, he palpat sobre el terreny les crues estadístiques que es llegeixen sobre el paper amb tanta indiferència. Prop del 95% de la població de Catalunya viu en una tercera part del territori, al llarg del litoral i l’autopista AP-7. Les altres dues terceres parts del país s’han despoblat, i encara sort de les segones residències de cap de setmana i del turisme. 
Poc nuclis rurals urbans, dinàmics i potents econòmicament han pogut consolidar-se. L’equilibri territorial és una quimera, amb escasses polítiques que no siguin la del turisme. La Catalunya interior i especialment el Pirineu són un epicentre d’aquest fenomen. 
Pallars Jussà vol dir Pallars de baix, per contrast amb el Pallars Sobirà o d’alta muntanya. La comarca suma amb prou feines 13.500 habitants, menys de la meitat que l’any 1850. 
Encara s’aprofita de l’accessibilitat de dos nuclis urbans com són la Pobla de Segur (3.000 habitants) i Tremp (6.000, el tancament de l’acadèmia militar de Talarn seria aquí com si a Barcelona plegués la Seat). El veí Pallars Sobirà només té 7.000 habitants pelats (el municipi més important és Sort, amb 2.000 habitants) i tots somniem en alguna futura unió amb el domini esquiable aranès de Baqueira com a taula de salvació. 
La casa dels meus amics i el seu entorn són d’una bellesa accentuada, una bellesa que no ha donat de menjar a la meitat dels seus fills. La població d’Aramunt va començar a emigrar cap a la plana, al raval de les Eres, a començaments del segle XX. La penúria de la postguerra i la mecanització de l’agricultura van rematar la tendència la dècada dels 1960. Vint anys més tard el municipi es trobava completament deshabitat i les cases ensorrades. El nou Aramunt de la plana suma 60 habitants. 
El govern tripartit de la Generalitat va impulsar l’any 2005 –sobretot el director general d’Arquitectura i Habitatge, Joan Ganyet, alcalde la Seu d’Urgell— un projecte turístic publico-privat de reconstrucció d’Aramunt que pogués servir de model als 200 pobles abandonats de les comarques de Lleida. No va prosperar. 
La comarca del Pallars és un paradís despoblat, una contradicció, un desequilibri, una injustícia. És com un estofat de llebre amb poca llebre. Això sí, conserva en aquest moment de la tardor l’or de les fulles mortes, l’ocre torrat dels camps llaurats, el blanc cotonós dels núvols, el roig acarminat de les teulades, el miralleig platejat de les oliveres, el groc esclatant dels codonyers de branques carregades, el gris sever i escorredís dels camins asfaltats del retorn.

0 comentaris:

Publica un comentari