30 de gen. 2025

En la mort del guitarrista, cantant i poeta Julián Córdoba

Acaba de morir el guitarrista, cantant i poeta argentí Julián Córdoba, residenciat a Barcelona des de 1975. Vaig escriure un pròleg biogràfic al seu llibre-disc La endecha sudaca y otros poemas, editat el 2015 pels amics. El vam presentar amb actuació seva al Tradicionarius de Barcelona i al Shelabi de Cadaqués, i vam celebrar alguna guitarrejada a casa meva (foto adjunta, amb Rabito Vélez i Jorge Sarraute). Havia format part del grup Los Nocheros de Anta, que actuava sobretot al Pub 240 del carrer Aribau i altres locals de moda amb música sud-americana en viu. Va formar un tercet amb Marjo Vidal-Rivas i Santi Loren al Cafetín Musiquero del carrer Santaló. Quan va decaure la moda, va muntar amb la dona Cristina Valenzuela i el fill

27 de gen. 2025

Mantenen i engiponen l'escarni al passadís de metro de Passeig de Gràcia

L’any 2023 TMB va decorar amb fotos murals només 23 metres dels 253 de llargada que té el passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona, a l’estació de Passeig de Gràcia. Ara ha llançat un concurs d’idees per posar-li música a un tram de només 25 metres, amb pressupost de 50.000 euros per una prova pilot a partir del novembre vinent. Ho fan en comptes d’enfrontar el problema del traçat instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat, construït en concessió de terreny públic. La llargada del

24 de gen. 2025

Una estada de luxe amb l’empresari Jordi Serra al seu hotel d'Andorra

Quan viatjo no acostumo a allotjar-me a hotels de 5 estrelles anunciats com a “Luxury Boutique Resort&Spa”, però aquest cop m’hi invitava el propietari de l’establiment, Jordi Serra, per tancar-nos uns dies a enllestir la redacció de les seves memòries amb més temps i concentració mental del que li permeten habitualment els negocis. Sóc bastant insensible o fins i tot refractari al luxe, per principi i per manca de costum, de manera que el principal luxe que hi he apreciat és la proximitat humana de l’amfitrió per damunt de l’abisme econòmic que ens separa i també la seva explicació sobre els valors que ha aplicat a la llarga trajectòria personal. No sempre és fàcil relatar una vida en extensió i en detall. L’empresa tecnològica de Jordi Serra va arribar a ocupar un miler d’empleats a vint

20 de gen. 2025

Elogi del fred de l'hivern amb les seves calideses

Alguns pretenen adjudicar a l’hivern una imatge melangiosa, quan en realitat ofereix molts moments de vitalitat envernissats per la llum licorosa que filtren els arbres despullats. A les platges redossades s’hi està més bé que mai, els dies propicis. No sento la suposada malenconia de l’hivern com un decandiment ni un presagi cendrós i refredat. M’estimula igual que les altres estacions a fer i sentir les coses pròpies del moment. No li veig cap metàfora de decadència, sinó més aviat del gaudi de la maduració. Ja ho sé que les rebrotades són característiques de la primavera, però a l’hivern també rebroten coses. L’hivern no és un fred moral ni representa cap desgràcia. És l’estació del solet més suau i les llunes més clares, que s’arrauleix per alimentar una nova

17 de gen. 2025

Les “senzilles” suites per a cello de Bach no s’acaben mai

Compro la revista mensual francesa de música clàssica Diapason pels reportatges sobre autors i orquestres, però també per l’ampli espai que dedica a la crítica argumentada i no sempre complaent de les novetats discogràfiques, prop d’un centenar cada mes. Em sorprèn la freqüència amb què apareixen noves versions de les "Sis suites per a violoncel sol" de Johann Sebastian Bach, a l’últim número de la revista a càrrec de la cellista Sonia Wieder-Atherton (foto adjunta). Una de les peces suposadament més “senzilles” del gran repertori clàssic figura avui  entre les més versionades i admirades. Les “Sis suites per a cello

13 de gen. 2025

Abandonar superficie de vinya no sempre és una trista decisió

Cobrar un subsidi per arrancar vinyes i abandonar aquest conreu excedentari és una pràctica consolidada des de fa llargs anys, a Catalunya i arreu d’Europa, tot i que continuï semblant dolorós. Durant els últims vuit anys s’han perdut per aquest sistema 1.000 hectàrees de vinya a Catalunya, d’un total de 56.000. L’any 2024 el departament d’Agricultura de la Generalitat ha pagat 4,4 milions d’euros en primes a l’arrancada de ceps, sobretot a la Conca de Barberà, l'Alt Camp, el Pallars Jussà, la Terra Alta, la Ribera d'Ebre o el Penedès. Al Rosselló nord-català, antigament dedicat al monoconreu de la vinya, se n'arrancaran 2.500 hectàrees el 2025 i no en quedarà ni una a municipis com Alenyà, Sant Joan Pla de Corts. Cornellà de Bercol i Vinçà. El conjunt

7 de gen. 2025

L’aire lliure deixa respirar la gran estàtua eqüestre de Marc Aureli

L’escultura eqüestre de l’emperador Marc Aureli, nascut a Roma de família bètica de Còrdova, presideix el centre de la plaça del Capitoli romà, una plaça dissenyada per Miquel Àngel, inclòs el paviment. Es tracta d’una extraordinària escultura en bronze del segle II, l’única eqüestre de l’època clàssica que ha arribat intacta fins avui. La peça situada al mig de la plaça és una còpia, però per contemplar l’original no cal anar gaire lluny, es troba als Museus Capitolins que ara comparteixen la mateixa plaça amb les dependències de l’Ajuntament de Roma, on també es celebren els casaments civils. L’original de l’interior del museu sembla engabiada, escanyada, malgrat que li hagin habilitat una àmplia sala amb claror natural. En canvi la

2 de gen. 2025

Patrimoni salvat, el cas del cementiri mariner de l’Escala

L’antic cementiri mariner de l’Escala, voltat de blocs d’apartaments turístics, és avui un anacronisme feliç, obert a la visita pública si es demana la clau de la reixa a la comissaria dels mossos d’esquadra situada just al costat. Com molts cementiris que van heretar els anteriors enterraments al voltant de les parròquies, va ser construït a corre-cuita el 1837 als afores del poble per la quantitat de defuncions provocades per la malària. Aquí ho van fer en un estil neoclàssic de fileres baixes de nínxols emblanquinats, coronats per petits timpans triangulars, a segona línia immediata del mar. El 1963 l’Ajuntament va considerar que el cementiri “entorpece completamente el desarrollo del plan normal de edificaciones”, de manera que hauria estat traslladat