30 d’abr. 2018

De vegades surto a caminar pels voltants de Pals

Per celebrar el temps que té temps, de vegades surto a caminar pels voltants de Pals a ventilar les muses pàl.lides. Ho faig al trot curt dels cavalls vells i miro de col.locar-me al punt intermedi entre l'harmonia de l’indret i la trivialitat del món. Els sembrats han begut la pluja davant dels horitzons familiars i les velles pedres de la contrada, al minifundi empordanès pròdig en perspectives. A Sant Feliu de Boada descanso una estona, abans de reprendre la marxa. El paisatge que cadascú sent com a propi és aquell que mostra capacitat d’adreçar-se al cor i d’entrar-hi. Recórre’l en solitari o bé en companyia canvia una part del fenomen.

28 d’abr. 2018

Qualsevol motiu va bé per retornar Napoleó a la portada

A França la figura de Napoleó rep una adoració inconsumible. Aquests dies s’edita el volum número 15 i últim de la seva Correspondència general (1.500 pàgines, 55 euros), amb honors de portada al setmanari Le Nouvel Observateur. L’edició és un tour de force, si tenim en compte que el rabassut emperador va arribar a escriure o dictar 40.000 cartes al llarg dels seus 51 anys de vida. Cap altre epistolari o correspondència no arriba a aquesta desmesura, ni tan sols la de Gustave Flaubert (4.400 cartes), considerades tot sovint com la seva millor obra, editades en quatre volums a la col.lecció antològica de la Pléiade, també en butxaca i actualment llegibles gratuïtament en línia. No hi ha exemples comparables al cas de Napoleó. L’Epistolari català dels Borja, considerat “el més important de tot Europa al temps de l’humanisme, en llengua vulgar”, suma 200 cartes i informes. L’epistolari de Jacint Verdaguer, editat en onze volums per l’editorial Barcino, inclou 1.529 cartes. En llengua castellana el major

26 d’abr. 2018

El tabernacle federal a la rebotiga de can Canet, a la Rambla de Figueres

Sempre que passo per davant de can Canet, a la Rambla de Figueres, dic en silenci una jaculatòria laica i personal. A mi em serveix. La llibreria havia estat situada al capdamunt de la Rambla, a la cantonada de la pujada del Castell. El 1934 es va traslladar al núm. 7, on continua oberta en avançat estat de conservació. El propietari Ramon Canet Cordomí (1906-1982) acollia de jove a la rebotiga una tertúlia informal que es consolidaria com a institució espontània i el convertiria a ell mateix en un sant laic del vell republicanisme federal. «És potser l'únic empordanès que no ha tingut cap enemic. Sobre la seva figura s'ha fet una espècie d'unanimitat cívica total i completa. Tothom l'estima, fins i tot els forasters. És un gran bon home, el símbol més

24 d’abr. 2018

Els cop amagats, els racons predilectes de les carreteres secundàries

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà. Les conec una mica, les estimo molt. Tot sovint m’hi sorprenc a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent. Per exemple durant la curta estona de recórrer la que uneix el petit municipi de Torrent amb el veïnat de Torrentí i amb Sant Feliu de Boada. Semblen vies aparentment molt secundàries. Per a mi són essencialíssimes, pura i autèntica essència. Quan circulo tot sol en cotxe pels voltants de la Bisbal, Palafrugell, Pals o Torroella de Montgrí, acostumo a desviar-me secretament un parell de quilòmetres per satisfer un ritu privat: recórrer a marxa

23 d’abr. 2018

Avui també podeu comprar el meu llibre “Breu història de França”

S’acaba de publicar el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, a Arpa Editors. El llibre no vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de les modes. L’afrancesament no és només una qüestió subjectiva. S’alimenta o es desnodreix amb les condicions de cada època. Tot sovint deixa un pòsit, ja sigui de llegenda o de fets viscuts. Als catalans la geografia i la història ens han fet hispànics i, alhora, veïns de replà dels francesos, en un joc de contrastos. Ara que una proporció de catalans gira l’esquena a Espanya, s’adona que el nostre únic veí a escala internacional és França, la il.lusió o la desil.lusió de França. Amb un pròleg escrit per Josep M. Bricall, el llibre està estructurat en cinc capítols: Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa, Napoleó encara es pren per Napoleó, La neurona bloquejada del centralisme, La dèria de les fronteres naturals i, finalment, La Catalunya francesa i l’afrancesada. A casa meva, de petit, sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara

20 d’abr. 2018

Versos de fulla perenne : “Veles e vents han mos desigs complir”

Des d’una postura renovadora dirigida a una nova generació de públic, Paco Ibáñez acabava de demostrar a París amb el seu primer disc del 1964 que es podia posar música als versos de grans poetes clàssics com Góngora, Quevedo o Garcilaso, igual com Georges Brassens havia fet amb François de Villon o Léo Ferré a Guillaume Apollinaire. El cantant Raimon va fer el mateix el 1969 amb Ausiàs March, Anselm Turmeda o Jordi de Sant Jordi. I va convertir el poema “Veles e vents” d’Ausiàs March en una de les melodies més conegudes de tota la seva obra, enriquida amb l’orquestració cambrística dels arranjadors Lleó Borrell, Enric Gispert i Josep Soler.  L’esforç de comprensió que demana la llengua utilitzada sis segles enrere no va

18 d’abr. 2018

El claustre del monestir de Santa Maria de Lluçà com a excusa d’ahir

Ahir ens vam escapar amb Joan Anguera fins el monestir de Santa Maria de Lluçà perquè diu que un dia es va sentir feliç al seu petit i recollit claustre romànic. L’historiador i conservador que hi viu, Joan Vila, ens va ensenyar l’interior fil per randa, incloses les pintures murals narratives del segle XIV, que eren com el You Tube de l’època. A mi m'acostumen a agradar més els exteriors, sobretot a Lluçà, topònim que deriva del genitiu llatí lux-lucis (de la llum) perquè aquí dalt no hi domina la boira de la plana de Vic. En efecte, ahir el sol hi lluïa encara més que el Pantocràtor romànic, igual

17 d’abr. 2018

En la mort sobtada de l’amic figuerenc Eduard Puig Vayreda

El 21 de març vaig saludar-lo efusivament a la presentació del seu últim llibre, El jardí de Dionís, a l’Institut d’Estudis Catalans. L’endemà ell es va desplaçar des de Figueres per assistir a la presentació del meu Breu història de França a la Llibreria 22 de Girona. Ahir moria sobtadament Eduard Puig Vayreda, als 76 anys. Per a mi era un goig ressenyar cada llibre que publicava i reivindicar la seva talla d’escriptor. De vegades ho celebràvem al temple laic del Motel Empordà al costat de Jaume Subirós, com el dia de la foto adjunta, amb una gloriosa Llebre a la royale i un vi de bordeus Croix de Beaucaillou 2005. Eduard Puig Vayreda ha estat moltes coses: enòleg, alcalde,

16 d’abr. 2018

La llàgrima de cada matí, sense més importància que la natural

Al moment de sortir de casa de bon matí m’acostuma a aparèixer una tímida llàgrima a la comissura dels ulls. La pel.lícula lacrimal s’irrita pel fet d’entrar en contacte amb la fresca de l’exterior i reacciona. Em molesta, sempre havia d’anar amb kleenex a la butxaca. Em fa mitja vergonya que em vegin llagrimejar o que em prenguin per un ploricó. He visitat l’oculista. No li ha donat importància ni remei. M'ha informat que en oftalmologia el fenomen s’anomena epífora i que, entre els diferents canals excretors dels humans, el lacrimal és un misteriós i delicat sistema hidràulic. La glàndula lacrimal manté la producció interna constant, vessa ocasionalment a l’exterior per una reacció reflexa atmosfèrica, de dolor, lumínica o emocional. La hipersecreció supera la capacitat de drenatge de les fosses nassals i rodola per la galta en forma de

13 d’abr. 2018

La muralla de Barcelona no hauria de ser muda com és

La plaça de Ramon Berenguer el Gran, alliberada de l’estacionament d’autocars turístics i pavimentada de nou, no està presidida com podria semblar per l’escarransida estàtua eqüestre del comte que li dóna nom, obra de l’escultor Josep Llimona quan encara era estudiant de l’especialitat. El monument important és la muralla que actua de teló de fons. No són unes pedres velles qualsevols, sinó la raó de ser d’aquest país, encara que es trobi tan mal explicat in situ. Catalunya (7,5 milions d’habitants) seria com Galícia (2,8 milions) si no hagués disposat durant els vint segles que van dels ibers i els romans fins avui d’una destacada metròpoli portuària i mercantil com Barcelona, en comptes d’una xarxa de ciutats mitjanes de

11 d’abr. 2018

A l’ombra restaurada de la torre de l’Amstrong, a Palafrugell

L’Ajuntament de Palafrugell acaba d’adjudicar per 168.000 € la restauració del revestiment metàl.lic de la torre de l’Amstrong, tancada des del setembre pel deteriorament sofert. El dipòsit d’aigua de l’antiga fàbrica surera, construït en l’estil d’Eiffel el 1905, és l’emblema de la vila. Es troba a pocs metres del campanar inacabat de l’església i competeixen visiblement en allò que els cursis anomenen l’sky line, la silueta aèria del municipi, com un reflex històric del laicisme propi del republicanisme federal imperant a les viles sureres. El meu primer domicili palafrugellenc es trobava a l’ombra d’aquesta torre metàl.lica i no en vaig

9 d’abr. 2018

La Bàrcino romana emergeix a cada ocasió: era un país de vinyes

La publicació dels resultats de l’excavació arqueològica realitzada sota les obres de reforma del Mercat de Sant Antoni no ha descobert grans novetats: un tram de 50 metres de la Via Augusta i la necròpolis romana als dos costats de la carretera, amb enterraments de la primera i segona generació d’habitants de Bàrcino. Va resultar més eloqüent l’excavació a la Sagrera amb motiu de les obres de l’AVE: una extensa vil.la o finca romana de dotze hectàrees, amb celler d’onze premses de vi. Demostrava que la Bàrcino romana del segle I era un país recobert de vinyes que comercialitzava 1.800 àmfores de 25 litres per mes, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos de terrissa de Baetulo (Badalona). Però cal posar les coses en el seu context, perquè Barcelona només va adquirir amb posterioritat la importància territorial que no tenia ni de lluny a l’època romana. Va ser fundada fins l’any 15 aC, dos segles després que els romans desembarquessin a través del

7 d’abr. 2018

Les coses tal com les barreja el riu entre Sobrànigues i Colomers

Ahir vam anar a recórrer el petit univers del riu Ter entre Sobràniques i Colomers. L’etimologia grega de la paraula kósmos no significa només univers, també ordre i bellesa (d’aquí “cosmètic”). Sobrànigues és un petit nucli empordanès de 37 habitants agregat al municipi de Sant Jordi Desvalls, prop de Flaçà. La carretera secundària travessa el passallís de Sobrànigues (a la foto), una passarel.la de ciment bastida el 1985 pocs metres per damunt de l’aigua del riu sobre l’antiga passera de carros. L’indret és un flascó de les essències de la civilització de ribera, a l’últim tram del Ter quan penetra a l’Empordà. Aquí queda més embassat, gràcies a la resclosa de Colomers situada set quilòmetres en amunt, de manera que les regolfades

6 d’abr. 2018

Els onze mesos de guerra d’Antonio Machado a Barcelona

Just al costat de la pensió de Cotlliure on va morir el febrer del 1939 acaba d’obrir les portes la nova Mediateca o biblioteca pública que porta el seu nom i que acollirà igualment la seu de la Fundació Machado local. A la localitat valenciana de Rocafort, la Generalitat valenciana i l’Ajuntament negocien la compra del xalet Villa Amparo, on Machado va residir durant una part de la Guerra Civil. A Barcelona hi va viure els onze mesos finals, a la Torre Castañer del Passeig de Sant Gervasi, on cap placa no ho recorda. Al moment d'esclatar de la Guerra Civil Machado tenia el domicili familiar a Madrid, al costat de la mare i alguns dels germans. Va decidir quedar-se a la capital assetjada pels facciosos com a gest  de suport a la legalitat republicana. Va costar llargs

5 d’abr. 2018

La història l’ha feta igual –o més-- l’amor que la guerra

Durant molt temps se’ns ha explicat la història com una encadenament de batalles i reis. Aquesta mitja veritat oculta l’altra mitja: al costat del protagonisme dels monarques hi havia el de la majoria social i entre cada batalla també es produïen esforços de pau, més importants i fructífers que no les guerres. Caldria adoptar una nova mirada històrica sobre la base dels períodes de pau cooperativa, igual que últimament s’ha reinterpretat a través de la vida privada de cada època, de la mirada de les dones, de les emocions, etc. (s’acaba de publicar a França el tercer volum de l’Histoire des émotions, dirigida per Alain Corbin). Dos

4 d’abr. 2018

El temple de Venus no es veu a Cap Norfeu, però hi és

Quan vaig a Atenes allargo sempre la visita fins les ruïnes del temple de Posidó al Cap Súnion, abocat a les blavísimes aigües del Golf Sarònic, per contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les postes de sol més acreditades del Mediterrani i recitar a mitja veu l’elegia insuperada de Carles Riba: “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell”... Es tracta d’un temple de petites dimensions, mig enrunat, modest, bellíssim, un dels que mereixen més aquest nom entre els incomptables temples de tota mida i confessió escampats pel món. Aquest és el temple del meu món. Quan el rodejo lentament i

3 d’abr. 2018

Presentat a l’Ateneu el meu llibre “Breu historia de França”

El 3 d’abril es va presentar a l’Ateneu Barcelonès el meu nou llibre Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt, publicat per Arpa Editors. La presentació va anar a càrrec de Josep M. Bricall, Amadeu Cuito, Joan Safont i l’autor. El llibre no vol ser un pamflet, sinó un intent de conèixer el veí i el nostre propi afrancesament intermitent, amb els seus aspectes envejables, contradictoris o ridículs. El fil de la història, els encavallaments de la història de França amb la nostra, dibuixa un retrat molt més eloqüent que no el vaivé de