4 d’abr. 2018

El temple de Venus no es veu a Cap Norfeu, però hi és

Quan vaig a Atenes allargo sempre la visita fins les ruïnes del temple de Posidó al Cap Súnion, abocat a les blavísimes aigües del Golf Sarònic, per contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les postes de sol més acreditades del Mediterrani i recitar a mitja veu l’elegia insuperada de Carles Riba: “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell”... Es tracta d’un temple de petites dimensions, mig enrunat, modest, bellíssim, un dels que mereixen més aquest nom entre els incomptables temples de tota mida i confessió escampats pel món. Aquest és el temple del meu món. Quan el rodejo lentament i
observo la terra i el mar, em sembla cada dia més que Cap Súnion és una rèplica conforme de Cap Norfeu (foto adjunta), una subpenínsula amb personalitat pròpia del gegantí misteri geològic que la tramuntana i el mar han llaurat a la roca del Cap de Creus.
Diversos autors romans van deixar escrit que aquests topants, de navegació obligada dintre de les rutes de l’època, posseïen un temple que es veia des dels vaixells. Parlaven d'un Afrodision o temple a Venus (la desea grega Afrodita era la romana Venus). 
A diferència del temple de Posidó a Cap Súnion, el d’aquí no ha estat localitzat. Ningú no s’hi ha esforçat gaire. Podria trobar-se sota l’emplaçament de Sant Pere de Rodes, de Sant Martí d’Empúries o de la localitat portuària rossellonesa de Portvendres (Portus Veneris). 
Com que no se’n sap res en concret, puc continuar pensant que l’Afrodision il.localitzat es trobava a Cap Norfeu. De vegades recorro el paratge a peu, però l’atractiu es troba més en la seva silueta alterosa des del mar que no sobre el terreny. 
Posats en terra, l’ample llom de Cap Norfeu és un altilplà d’observació, no pas un jardí de les delícies. Tot hi és avui garrigar sense misericòrdia, matollar d’argelaga, gatosa, romaní, farigola, coscoll i estepa blanca. A la primavera hi creix algun lliri rústec, a l’hivern algun narcís vivaç. 
Des de Punta Prima admiro de lluny la meravella robinsoniana de Cala Jóncols i la Punta de la Figuera, en l’altra direcció Cala Pelosa i Cala Montjoi fins Punta Falconera. En terra, però, tot és pelat.
A Cap Norfeu la veritable terra és el mar, juntament amb la idea irrenunciable d’aquell Afrodision que no es veu, però hi és: "Amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell".

0 comentaris:

Publica un comentari