29 de febr. 2016

El nom del pintor Annibale Carracci i la peripècia que amaga

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acaba d’anunciar que l’any vinent presentarà en col.laboració amb el Museo del Prado una àmplia exposició del pintor bolonyès del segle XVI Annibale Carracci, gràcies als destacats frescos murals que posseeixen totes dues institucions. Provenen de la tristíssima peripècia de l’església de San Giacomo degli Spagnuoli o Santiago dels Espanyols de Roma. Confio que l’exposició servirà per recordar la desídia que va portar a la desaparició del temple titular de la corona de Castella a Roma, en plena Piazza Navona, i l'usdefruit des d’aleshores --per no dir-ne apropiació-- de l’església de la corona d’Aragó a la veïna Via Montserrato. Durant el ressorgiment

28 de febr. 2016

Una visita incòmoda al nou memorial de l’exili republicà del 1939 a Ribesaltes

Ahir dissabte, en un acte de desobediència a la recomanació indiscriminada del director general de Protecció Civil de quedar-se a casa per por de la neu, ens vam acostar per l’autopista amb una colla d’amics a visitar el nou memorial de l’exili obert al camp militar francès de Ribesaltes, al nord de Perpinyà, a la plana de la Salanca que actua de piemont de les grises Corberes narboneses. Feia sens dubte un dia de cel embetumat, plomís, desafiant, però transitable, sense ni un borrall de neu en tot aquest trajecte. Al camp de Rivesaltes vaig confirmar la sensació incòmoda que em provoca la iniciativa d’obrir aquest centre expositiu, i no pas pels motius oficials ni pel magnífic disseny de les instal.lacions. El govern francès ha trigat 75 anys

25 de febr. 2016

A favor de l’ús regenerador de la dinamita


El Tribunal Suprem acaba de confirmar que el gran hotel de l’Algarrobico a Carboneras (Almeria) va ser aixecat en una àrea no urbanitzable i podrà de ser demolit, dintre d’una llarga batalla legal que va paralitzar-ne les obres fa deu anys. El mastodòntic edifici inacabat s’ha convertit en símbol de moltes altres reparacions pendents dels excessos urbanístics, al litoral i no només al litoral. A Catalunya, el programa Life de la Comissió Europea ha atorgat una subvenció de 2 milions d’euros per la desurbanització del passeig

24 de febr. 2016

Acaben de repintar el campanar d’Espolla i ara sembla que glateix

Des de la carretera que hi porta, el poble d’Espolla (Alt Empordà) apareix clarament retallat contra el teló de fons de la serra de l’Albera, com en una postal afortunada. Del perfil del poble en sobresurt, lògicament, el campanar alt i vistent. El teló de fons de la muntanya fosca i la cúpula rosada li donen des de certs angles d’observació un aspecte fàl.lic, al qual alguns hi sumen el topònim mateix del municipi. A d’altres no se’ls acudiria trobar-li o confessar aquest aspecte, això també és cert. Sigui com sigui, el revestiment extern del campanar d’Espolla muta de tonalitat amb el pas abrasiu del temps, tendeix a agrisar-se. De tant en tant el repinten, com acaben de fer ara a càrrec pressupost del Bisbat de Girona i d’un

23 de febr. 2016

El forat buit de l’orgue i de la música del cel

Els assistents als concerts de la sala simfònica de l’Auditori barceloní observem al fons de l’escenari, des de la seva inauguració l’any 1999, una cavitat de grans proporcions buida. És l’espai reservat als tubs de l’orgue que no s’ha construït mai per qüestions pressupostàries, a diferència del paper atorgat a aquest rei dels instruments a qualsevol altre sala de concerts de música clàssica. És una absència reveladora de l’equivocat paper declinant concedit a la grandesa d’un instrument de geologia montuosa que en altres èpoques havia jugat un paper central en la composició i l’execució de la música del cel, a l’ímpetu fabulós de

22 de febr. 2016

Les campanes de Cantallops sonen més fort que abans, em pregunto per què

L’altre dia passejava pels carrers del poble de Cantallops (Alt Empordà) i em va semblar que les campanes de l’església ressonaven entre les façanes de les cases amb una sonoritat més estentòria que abans. Em va estranyar i li vaig buscar una explicació. De cop hi vaig caure: ha plegat l’última botiga del poble, la Fina de Can Salellas ha penjat el davantal i s’ha jubilat. El buit que ha deixat ressona. Havia subministrat durant cent anys els queviures bàsics als 300 habitants i als visitants de les segones residències. Cantallops és

21 de febr. 2016

Tot el que gravitava ahir dissabte al voltant de la plaça Major de Lladó

Ahir vaig esmorzar de forquilla amb total satisfacció al restaurant Carles Antoner de la plaça Major de Lladó. A la sortida del municipi, Josep M. Dacosta em va voler fer aquesta foto provatòria amb el Puig dels Tretzevents en primer terme i el Canigó com a esplendorós teló de fons patriarcal --o matriarcal, no ho sé-- de l’esmorzar, de la caminada posterior i del país en general. La plaça Major del petit poble de Lladó, a catorze quilòmetres de Figueres en direcció a Olot, és l’epicentre d’una colla de coses. Desplega vuit monumentals plàtans centenaris i orgullosos (fins fa vint anys eren nou), els quals procuren una de les ombres més distingides de la comarca a l’estiu i una de les abraçades més acollidores per a les nostres caminades sabatines al ressol càlid de

19 de febr. 2016

Trencar una llança i el que calgui a favor d’aprendre francès

També publicat a Eldiario.es

S'acaba de posar a la venda als quioscos un curs multimèdia de francès en vint fascicles setmanals. Potser indica que la caiguda en picat del coneixement del francès al nostre país ha tocat fons i es comença a entendre la contradicció d’ignorar la llengua del veí geogràfic i primer client econòmic. El lideratge de l’anglès tampoc no ha garantit un domini gaire brillant de l’idioma imprescindible, i no per això excloent. La conselleria d’Ensenyament de la Generalitat reconeix que el 23,7 % dels alumnes que acaben l’ESO a Catalunya no assoleixen les competències mínimes previstes en anglès i que aquest percentatge puja

18 de febr. 2016

La incòmoda lliçó d’un rètol metàl.lic al fronterer Coll de Banyuls

L’actual carretera que tramunta el Coll de Banyuls no ofereix només des l’accessible cim fronterer l’espectacle dels dos vessants del Pirineu mediterrani units en un sol cop d’ull meravellat: l’horitzó del golf de Roses per un cantó i del mar de Banyuls per l’altre. Ofereix també una altra visió més interrogant, fins i tot més incòmoda. El vessant rossellonès de la vall es veu cal.ligrafiat pel parcel.lari minifundista de les vinyes, repartides en centenars de retalls. En canvi el vessant empordanès és una extensió infinita de matollar improductiu. Es troba senyalitzat, sobre la ratlla mateixa de la frontera, per un rètol metàl.lic que avisa: “Mas Pils. Finca Nouvilas. Propietat privada”. El Mas Pils es troba en runes, la finca no s’aprecia enlloc, l’esterilitat d’una determinada

15 de febr. 2016

Les entrades a l’estadi del Barça valen un ull de la cara


El dissabte 6 de febrer d’enguany 10.000 seguidors del Liverpool –els que no caminaran mai sols, com proclama el seu himne "You'll never walk alone"-- es van aixecar del seient i van abandonar l’estadi d’Anfield al minut 77 del partit de la Premier League contra el Sunderland per protestar contra l’augment del preu de les entrades de tribuna fins a 77 lliures (98 €). El seu equip anava guanyant 2 a 0 en aquell moment i va acabar empatant. La protesta va costar dos punts

13 de febr. 2016

A Sant Climent Sescebes encara hi xiulen les bales

El 1946 l’exèrcit va comprar els primers terrenys per als campaments de maniobres al municipi empordanès de Sant Climent Sescebes, prop de la frontera francesa. El 1964 va ampliar la compra fins a 15 km2, el 62 % del terme municipal. El campament es va convertir en Centre d’Instrucció de Reclutes (CIR) núm. 9, amb una rotació de 3.000 joves quintos del servei militar obligatori per períodes de tres mesos. Sant Climent Sescebes es va abocar al “negoci dels soldats”: lloguer d’habitacions, fondes, bars, botigues, sala de cinema. Per contra l’exèrcit no pagava impostos municipals i el “poble dels militars” resultava poc atractiu per al turisme de segones residències, tan generalitzat als pobles veïns. El CIR va plegar l’any 1986, la “mili” va deixar

10 de febr. 2016

Solemnitat del tros de vinya heretat per l'amic al poble de Venus

Michel Goday ha viscut llargs anys a París i Barcelona, però al moment de la jubilació ha decidit tornar al poble natal de Portvendres amb la dona i les filles per ocupar-se del tros de vinya d’un terç d’hectàrea i 2.600 ceps heretat del pare. Ahir vaig anar a visitar-los --ell, la família i la vinya--, perquè un amic i un tros de vinya a Portvendres mereixen sempre la visita. La parcel.la es troba a la vall de Pintes, sota el Fort de Sant Elm, ja en territori municipal de Cotlliure. El tresor és concretament aquí. Michel diu que no és necessari brandar les arrels familiars com si fossin una bandera, però que li agrada aquest tros de món perquè de petit se'n va empeltar i n’hi ha quedat l’olor, i perquè aquí sap què hi ha sota de cada pedra. Ja té els permisos administratius per

9 de febr. 2016

El punt que no va quedar prou clar a l’entrega dels premis Goya

També publicat a Eldiario.es

Mentre feia zapping al voltant de la retransmissió dels premis Goya no podia deixar de pensar en un punt bàsic i escruixidor. El cinema espanyol té actualment un 19% de quota de mercat a les pantalles del país (17,8 milions d’entrades venudes el 2015) i el cinema francès un 46% a les del país veí (amb 206 milions d’entrades venudes el mateix any per les pel.lícules nacionals). La diferència és tremenda i es deu a la política cultural de cadascun dels dos governs. La política d’Estat en matèria cultural va ser impulsada pel general De Gaulle, amb un Ministeri de la Cultura confiat a l’escriptor André Malraux, que es va mantenir al càrrec durant

7 de febr. 2016

L'enhorabona a la pel.lícula de l'any: "Truman"

El 31 d'octubre publicava en aquest blog el següent article, que celebro repetir
Vaig assistir a la presentació de la pel.lícula Truman, del director Cesc Gay, que s’estrena aquest cap de setmana, i vaig sortir de la sala fascinat per diversos motius sumats. Alguns els podia preveure, altres no gens. L’exhibició actoral dels protagonistes Ricardo Darín i Javier Cámara forma part dels primers, per la brillant trajectòria anterior i perquè han rebut el premi ex aequo al millor actor a l’últim Festival de Sant Sebastià. També donava per descomptada la progressió de la carrera artística del director Cesc Gay des dels seus primers films Krampack, En la ciudad o Una pistola en cada mano, afavorit per una envejable estabilitat dels mitjans de producció de la seva obra. El duet de guionistes que el director forma des de sempre amb Tomàs Aragay ha donat proves sobrades de talent. Podia intuir que el paper d’un gos bulldog com

5 de febr. 2016

Un canvi en la mirada creuada amb els sense sostre del meu barri

El portal de casa meva inclou una entrada de pàrquing de veïns que deixa una franja d’espai lateral lliure. A aquesta exigua franja sota cobert s’hi instal.laven anys enrere successius sense sostre, que hi dormien cada dia damunt de cartrons, parapetats amb les seves escasses pertinences. Alguns eren més resignats, altres més tocats pel desequilibri o la còlera. No demanaven res, més enllà del que la seva sola presència demanava a crits. Creuàvem la mirada, d’esquitllentes, més d’una vegada cada dia. De cop el sense sostre resident a l’entrada del pàrquing de casa s’evaporava i al cap de poc l’espai era ocupat per un altre. Ara fa temps que

4 de febr. 2016

La persistent mania de treure a passejar les mòmies, enteres o a trossets

De petit els hermanos del meu col.legi religiós em va fer anar a besar l’urna del braç incorrupte de Santa Teresa, que es passejava per les esglésies del país en una mena de gira expiatòria del franquisme. El reliquiari de vidre òpal, en forma de gran lletra “V”, deixava entreveure alguna cosa informe, resseca i momificada que havíem d’adorar. Vaig quedar curat per sempre més de l’interès pels reliquiaris i les mòmies, ja siguin senceres o a trossets. Des d’aleshores observo, emperò, que la meva actitud no és gaire compartida per la religiositat popular i que aquesta mena de restes santificades continuen gaudint d’un predicament

2 de febr. 2016

Una línia de metro nova no només per al Mobile World Congress


El nou tram de la Línia 9 del metro barceloní entre Zona Universitària i l’aeroport s’obrirà al públic aquest mes de febrer, pocs dies abans de l’edició anual de World Mobile Congress. És probable que sense la celebració d’aquest concorregut i influent congrés la inauguració de la línia de metro pendent s’hauria ajornat encara més. Tot i així el nou tram en servei no és només el del Mobile World Congress, la Fira Gran Via, el parc logístic de la Zona Franca, Mercabarna, el polígon Mas Blau i l’aeroport. De les quinze noves estacions, cinc es troben

1 de febr. 2016

La part immaterial i l’altra d’un "asado" argentí en viu

Fa temps em van ensenyar, sobre el terreny, que un asado argentí no és exactament el mateix que una barbacoa ni una costellada. No és ni tan sols només un àpat. He pogut confirmar amb reiteració aquell ensenyament, per exemple ahir diumenge a casa d’Horacio i Isabel, amb Rodolfo al “piano” de la graella. Un asado argentí és, primer de tot, un ritual de trobada entre amics. Conté una part immaterial que li dóna atmosfera i sentit, un tracte fàustic entre la solidesa de principis i la feblesa de la carn, un reflex de la vida i la seva celebració. Un asado és, fonamentalment, una qüestió sentimental. Hi ha bons restaurants especialitzats, però menjar un asado a un restaurant, per més amabilitat i qualitat que hi posi l’establiment, no