10 de febr. 2016

Solemnitat del tros de vinya heretat per l'amic al poble de Venus

Michel Goday ha viscut llargs anys a París i Barcelona, però al moment de la jubilació ha decidit tornar al poble natal de Portvendres amb la dona i les filles per ocupar-se del tros de vinya d’un terç d’hectàrea i 2.600 ceps heretat del pare. Ahir vaig anar a visitar-los --ell, la família i la vinya--, perquè un amic i un tros de vinya a Portvendres mereixen sempre la visita. La parcel.la es troba a la vall de Pintes, sota el Fort de Sant Elm, ja en territori municipal de Cotlliure. El tresor és concretament aquí. Michel diu que no és necessari brandar les arrels familiars com si fossin una bandera, però que li agrada aquest tros de món perquè de petit se'n va empeltar i n’hi ha quedat l’olor, i perquè aquí sap què hi ha sota de cada pedra. Ja té els permisos administratius per
reconstruir un “casot” a la vinya, una caseta d’eines amb parra, a la qual ell, la família i els amics esperem celebrar-hi cargolades dionisíaques.
El tros de vinya engloba un pi pinyoner que fa més nosa que servei (l’ombra perjudica els pàmpols i les agulles que cauen de l'arbre impermeabilitzen el sòl), però Michel va veure de petit com el seu pare el plantava i prefereix perdre uns litres de vi que no pas tallar-lo. Va voler que el fotografiés amb el pi. 
A l’hora de sopar vam tastar el prodigiós fruit de la seva vinya i del seu esforç per obtenir-lo, després de treballar-lo tot l’any sobre el terreny i vinificar-lo amb “tecnologia de garatge”. N’extreu uns 600 litres per verema. La major part els porta a la cooperativa. Se’n queda 250 litres per al seu consum i el dels amics, que embotella i posa les etiquetes que dissenya ell mateix. Al sopar d’ahir vam destapar un 20 Dieux Qu’il est Bon 2015 i un Santa Peronella 2008 de la seva vinya, i per postres un vi dolç natural Vell Banyuls que va aportar de la seva collita Jean Baills, un dels vinyaters més savis per experiència de la contrada. 
La cotitzada denominació d’origen del vi de Banyuls inclou igualment els termes veïns de Cervera de la Marenda, Portvendres i Cotlliure. Portvendres porta el nom de Portus Veneris, el port del temple romà de Venus, al.ludit pels testimonis escrits de l’Antiguitat però mai localitzat fins avui. Els topònims posseeixen tot sovint més capacitat de permanència que la història documentada.
La dàrsena de Portvendres, resguardada de vents, ha estat utilitzada per les naus de totes les èpoques. Formava part del port reial Cotlliure, el municipi veí del qual no es va independitzar fins el 1823. 
Emparat por la mola muntanyosa del cap de Biarra, Portvendres ofereix un port angost i profund, com un fiord, incrustat a la retallada Costa Vermella rossellonesa, els vint quilòmetres que abracen de la frontera de Cervera de la Marenda fins a Cotlliure, passant per Banyuls i Portvendres, abans de l'arenal obert –un altre món molt diferent-- que comença a Argelers. 
A partir de la colonització francesa d’Algèria de l’any 1830, Portvendres es va convertir en el principal port de comunicació de passatgers i mercaderies de la metròpoli amb Alger i Orà, més pròxim a aquelles destinacions que Marsella. L’arribada del tren el 1867 i la comunicació directa que això suposava amb París va representar l’edat d’or de la localitat. La independència d’Algèria invertiria la tendència a partir del 1962. 
La construcció de les instal.lacions portuàries modernes va eliminar les platges del nucli urbà, a diferència de Banyuls o de Cotlliure. Segurament Portvendres hi va sortir guanyant. Avui té la millor platja de totes, la de Paulilles, preservada als afores com un botí amagat. 
Encara arriben vaixells mercants a Portvendres, pocs. La pesca ha decandit igualment, però s’hi pot menjar peix del dia tot l’any com un autèntic luxe natural, una altra delícia heretada. Una rascassa o uns rogers de Portvendres a la brasa de sarments o en bullinada (suquet), amb un rajolí daurat d’oli dels olivars veïns i un polsim de sal gruixuda, representa un manifest poètic més que un menjar. Ho vaig tornar a comprovar ahir a casa de Michel Goday i Sabina Monza.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada