Descoberta dels bancs de seure a la Piazza San Carlo de Torí

He passat uns dies a Torí i m’he encantat amb els bancs de seure de la cèntrica Piazza San Carlo. Els bancs del carrer poden arribar a ser una de les peces més eminents i civilitzades del mobiliari urbà, una element d’afecte i alfabetisme de la vida en societat. Aquests han estat el meu setial, el meu observatori, el meu lloc al món per uns dies. Els delits del mapa mental i els somnis de reparació hi han trobat un encaix just amb la realitat. El plaer de seure-hi ha estat més fondo que el simple fet de reposar i els pensaments s’hi han harmonitzat en un misteriós estat de pau. No sempre valorem prou la grandesa d’aquests taulons a la intempèrie de l’espai públic. El meu soliloqui s’hi ha sentit condecorat per la vida de cada dia. Si tancava els ulls, veia sota les parpelles tot un calidoscopi, però m’agradava més mirar. L’opció de seure-hi no era de passivitat, ben al contrari. Hi he satisfet el deure moral de ser feliç sempre que es pugui. La felicitat és un estat d’ànim, una disposició de l’esperit, una voluntat, una actitud, una il.lusió d’un mateix, una alegria petita i essencial. L’airet de la Piazza San Carlo es convertia aleshores, de cop, en una melodiosa aria di furore.