31 d’ag. 2019

La Venus de casa que comparteixo amb el museu del Louvre

Quan de jove vaig començar a viatjar a Itàlia, a una llibreria romana vaig comprar l’esplèndid cartell a tot color de l'aleshores recent exposició Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590, muntada a Venècia el 1981. El cartell reproduïa gairebé a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels nombrosos ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) igualment nuet li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). Tal com correspon al manierisme pictòric italià del segle XVI, Lambert Sustris es va entretenir igualment a pintar els detalls del luxós divan

28 d’ag. 2019

El vi de l’ermita a mil euros l'ampolla i la seva consolació

Un dels nous vins mítics del Priorat és l'anomenat Ermita. Porta el nom de l’ermita de la Mare de Déu de Consolació, enlairada dalt d’un turó del terme de Gratallops i voltada per les vinyes velles que el produeixen, al peu de les cingleres del massís del Montsant. L’anyada Ermita 2013 va assolir els 100 punts del rànquing mundial Parker i l’ampolla es va disparar de preu a 1.900€, tot i que de costum se situa “només” entre 800 i 1.000€, quasi totes venudes a l’estranger. Ignoro si se’m posaria bé a l’estómac beure una ampolla de vi d’aquest preu, imagino que sí, però de moment practico un plaer equivalent i comprovat. De tant en tant vaig a contemplar i acariciar les vinyes velles més cares del país al camí que puja a l’ermita de Consolació. És

26 d’ag. 2019

El privilegi incrèdul d’acariciar en secret la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba al museu de Siracusa, una ciutat siciliana sense aeroport ni aglomeracions, on va ser trobada. La Venus de Siracusa és capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol, la sensualitat de les formes que adopta la figura femenina a l'instant de sortir de l'aigua. Està col.locada a una cruïlla de passadissos del museu i permet ser rodejada per l’observador. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre encara permet una altra cosa més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni. La de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic perceptible, un mapa sinuós del flux limfàtic de l’obra d’art. Acariciar-la discretament ho demostra. Guy Maupassant no exagerava quan escrivia a la narració La vie errante: "És una de les Venus més belles del

23 d’ag. 2019

A mi Empúries encara em commou, no hi puc fer més

Ahir vam dinar amb amics a la casa del Pedró d’Empúries com a un temple grecoromà construït –i renovat— al punt més precís de la nostra història, just damunt les ruïnes de l’antiguitat i d’aquell mateix mar per on van venir a comerciar fenicis, grecs, romans i ara els turistes. Al puntet infinitesimal d’Empúries els autòctons vam començar a veure el món per un forat, a fer-nos amb els altres, a viure connectats en xarxa, també a plantar cara i a competir, a ser qui som, barrejats, hereus distants d’aquells ibers, fenicis, grecs, romans, visigots i potser alguns musulmans. Empúries és la proa exacta d’aquell món, del meu món. “Mirar el mar és mirar el tot”, va escriure Marguerite Duras a la platja normanda de Trouville, sense ignorar que l’indret

21 d’ag. 2019

El vi que van portar els fenicis, no els romans

La recent notícia sobre quatre jaciments ibers al Penedès i al Garraf amb vestigis de llavors de raïm del segle VII a.C. i copes de vi portades pels navegants fenicis reafirma que la civilització no va començar amb la colonització romana. Quan els romans van desembarcar per primer cop a Iberia a través del port grec d’Empúries l’any 218 a.C., ja feia quatre segles que els comerciants grecs s’hi trobaven instal.lats i cinc segles que els fenicis hi havien portat el vi, tal com torna a demostrar la recent troballa. Els navegants fenicis van escampar pel Mediterrani el vi, els navegants grecs el conreu de la vinya i els colonitzadors romans els nous mercats d'aquest producte. La seqüència històrica de la vinya no va pas començar amb els romans, tot i que

19 d’ag. 2019

Els exotismes remots solen tenir una rèplica aquí mateix

Alguns van de vacances a llocs remotíssims i tornen amb històries que consideren insòlites, com ara la del Bosc Petrificat de l’estat nord-americà d’Arizona, fruit de la lenta mineralització en clima desèrtic dels vestigis vegetals i animals de mil.lenis enrere, que aquests dies he vist exposat a tota pàgina a un diari d'aquí. En realitat l’exotisme atribuït a la llunyania acostuma a tenir rèpliques molt més pròximes que tot sovint el superen. En aquest cas, el bosc petrificat que sustenta tota la ciutat de Venècia, bastida materialment al damunt d’una jungla atapeïda de troncs enfonsats cap per avall a la llacuna per servir de fonaments i cimentació a cada edifici. Aquests troncs s’han petrificat amb el pas dels

17 d’ag. 2019

Alguns surten de l’armari, en Ramon i jo sortim del túnel

Fa temps que li repetia: “Ramon, hem de sortir del túnel”. Ell no trobava mai el moment. Ahir, finalment, ho vam complir. El periodista portbouenc Ramon Iglesias i jo vam recórrer a peu el túnel ferroviari fronterer que uneix Portbou amb Cervera de la Marenda i, de passada, dos mons diferents. Comprenc que a molts els pugui semblar una ximpleria, però a nosaltres també ens ho semblen tantes altres coses que mobilitzen multituds. A Ramon la iniciativa d’ahir li feia reviure l’aventura infantil d’anar pel dret amb la colla d’amics a les festes de Cervera (on les noies eren franceses) i tornar. A mi, el desig impetuós de palpar quasi de manera cutània un túnel que he travessat a bord de molts trens i que simbolitzava l’instant del clímax del

14 d’ag. 2019

Ahir vaig passar un fred quasi orgàsmic dalt del Montseny

Imaginava que si el dia d’ahir s’ennuvolava en algun moment, podria fer fresca allà dalt. Vaig proveir-me amb un suèter de cotó a la motxilla, per si un cas. L’amfitrió em va rebre amb un jersei de llana posat, que no es va treure en tot el dia. Vaig entendre per què. Abans de dinar ens vam instal.lar a l’ombra acollidora d’un til.ler monumental. La capçada de fulles vibràtils arribava quasi a terra i formava una geoda vegetal fresquíssima. Mentre xerràvem, l’Amadeu Cuito es va botonar el suèter de llana i jo vaig pujar la cremallera del meu fins la nou del coll. La meva incredulitat m’impedia admetre que estava passant fred al migdia assolellat d’agost, però era fred autèntic en plena canícula. Em va semblar un plaer quasi orgàsmic. L’aroma excelsa que procedia

13 d’ag. 2019

La història fantàstica del quadre retrobat al poble empordanès de Lladó

Ahir vaig anar amb el col.lega Josep Playà Maset i l’arquitecta Adela Geli Anticó a fer una visita intencionada i precisa al petit municipi de Lladó, a catorze km de Figueres. La majoria dels visitants, abans d’entrar a algun dels restaurants de la localitat que motiven el seu desplaçament, acostumen a fer una ullada a la portalada romànica de la canònica de Santa Maria i als vuit plàtans centenaris que ennobleixen la plaça major amb una de les ombres més distingides de la comarca. Jo em dirigeixo de dret a un altre angle de la plaça i quedo absort davant del casal amb badiu (balconada porxada) del qual encara sento com surt el crit esgarrifós del pintor Marià Llavanera al moment de morir el diumenge 6 de novembre del 1917, tal com ho

9 d’ag. 2019

L’aventura creixent de dir-nos que arribarem a octogenaris

Les estadístiques asseguren que molts, cada vegada més, arribarem a octogenaris. Ara es tracta que això es tradueixi en polítiques de tercera edat als pressupostos públics, en comptes de ser les primeres a veure’s retallades com passa avui. Però les estadístiques i els pressupostos no ho expliquen tot. Una altra certesa ens recorda que envellir no és embellir, que convé promoure la part excitant de la pèrdua gradual de bellesa oficial i posar l’accent en un altre tipus de bellesa menys aparent però més consolidada, provada i útil. El craquelat de la pintura antiga pot ser més valuós que el vernís lluent, tot i que el bombardeig mediàtic no ho reconegui gaire sovint. Madur no significa a punt de descompondre’s. No es tracta de sobreviure

7 d’ag. 2019

Les vares de nard acaben d’arribar al meu florista

Fa dies que rondava amb insistència el meu florista habitual per preguntar-li si havien arribat les vares de nard, ara que és temps. Em repetia que devien estar al caure i ahir, finalment, van comparèixer. A la sortida de la botiga arborava a la mà la meva vara com si fos un trofeu, un trofeu de la cultura d’ús quotidià i alhora extraordinari de les petites coses. Es tracta d’una de les flors més exquisides i fragants del repertori anual. No cal res més que una d’aquestes vares per ungir la taula de treball a casa amb un aire més fi, la passió d’un perfum, la vibració d’una presència, el lleu misteri i l’humil joia d’una flor. Estimar les flors predisposa a participar una mica del secret de la bellesa. El meu camí d’iniciació a la lírica de les flors es va produir fa temps al Keukenhof, el parc floral més extens d’Europa, entre Amsterdam i l’Haia, al qual un milió de devots desfilen

5 d’ag. 2019

La finca i els jardins de Cap Roig, un somni a mitges

Quan el 1969 la finca litoral del castell i els jardins de Cap Roig a Calella de Palafrugell va ser comprada amb diners públics per Caixa de Girona, l’escriptura estipulava per desig dels propietaris, el matrimoni Voevodski, que en endavant es dedicaria a l’ús públic. Caixa de Girona va ser absorbida per la Caixa. Des del 2001 s’hi organitza un festival musical d’estiu, amb graderies muntades als jardins per a més de 2.000 espectadors i les zones d’aparcament al perímetre. Ara la Caixa ha presentat un pla urbanístic per construir a l’interior de la finca dos edificis més de nova planta, aprovat pels serveis d’Urbanisme de la Generalitai pels dos ajuntaments implicats (Palafrugell i Mont-ras). L’entitat SOS Costa Brava ha presentat un recurs davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per al.legar que l’administració pública concedeix un

3 d’ag. 2019

Torno a la pinacoteca milanesa de Brera amb un sol objectiu

La ciutat de Milà és una de les que suma més connexions aèries i més barates. Cada cop que hi vaig entro a la Pinacoteca de Brera amb un sol objectiu. Els visitants de museus acostumen a recorre’ls de manera maratoniana, jo prefereixo reveure una obra determinada. M’encamino de dret al que m’interessa, em concentro en una limitació assumida i la trobo més gratificant que el generalisme. La bulímia i la novetat ja els vaig passar al seu moment. A la milanesa Pinacoteca de Brera (segon museu italià per la riquesa de les col.leccions després dels Ufizzi de Florència) la meva elecció és la Sala 24. Només conté tres quadres, tres grans obres mestres. La sala mateixa --les parets—n’és la quarta. La remodelació d’aquest espai va ser