14 d’ag. 2019

Ahir vaig passar un fred quasi orgàsmic dalt del Montseny

Imaginava que si el dia d’ahir s’ennuvolava en algun moment, podria fer fresca allà dalt. Vaig proveir-me amb un suèter de cotó a la motxilla, per si un cas. L’amfitrió em va rebre amb un jersei de llana posat, que no es va treure en tot el dia. Vaig entendre per què. Abans de dinar ens vam instal.lar a l’ombra acollidora d’un til.ler monumental. La capçada de fulles vibràtils arribava quasi a terra i formava una geoda vegetal fresquíssima. Mentre xerràvem, l’Amadeu Cuito es va botonar el suèter de llana i jo vaig pujar la cremallera del meu fins la nou del coll. La meva incredulitat m’impedia admetre que estava passant fred al migdia assolellat d’agost, però era fred autèntic en plena canícula. Em va semblar un plaer quasi orgàsmic. L’aroma excelsa que procedia

cada cop amb més intensitat de la cuina ens va fer passar a la taula de l’interior. L’Anna Ricart havia cuinat un gigot d’agneau que hi cantaven els àngels i un tiramisú de la casa corregit al plat de postres amb un rajolí de conyac. L’Amadeu no es va treure a cap moment el jersei de llana ni jo el meu, tot just els vam descordar per pudícia a l'hora de fer-nos la foto adjunta al porxo.
La caseta de fusta d’Amadeu Cuito i Anna Ricart, situada a 990 metres d'altitud del massís del Montseny, és una novel.la familiar en si mateixa i una mena de miracle de la voluntat de supervivència. El pare, Ferran Cuito, havia participat com enginyer al muntatge de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i, un cop acabat el certamen, va caçar al vol l’oferiment d’adquirir el pavelló de Noruega, una casa típica escandinava desmuntable que anava a ser desballestada. La va trasplantar a un punt idíl.lic i solitari del Montseny. Exiliat arran de la Guerra Civil, es va convertir en el seu somni perdut.
A la postguerra va ser ocupada per militars acampats a la zona. La família la va recuperar i rehabilitar gradualment amb el pas dels anys. Després de la mort de Ferran Cuito el 1973, el fill Amadeu l’ha volguda conservar i utilitzar intacta, tal com l’havia somniada el pare durant l’exili. Només hi va afegir al prat del davant un tronc gegantí com a pal de bandera, amb una senyera que es veu des de Sant Celoni, quan hi són. Mantenir la caseta intacta ha estat un treball herculi contra l’abrasió del temps, una qüestió de fe, tenacitat i manteniment constant.
A l’ombra dels seus til.lers i pi-avets, a la taula del gigot d’agneau o davant de la llar de foc, hi he après coses de primera importància de la vida, que la proverbial discreció de l’Amadeu i l’Anna no em deixarien exposar. L’hospitalitat i l’art de la conversa només en són la base.

0 comentaris:

Publica un comentari