13 d’ag. 2019

La història fantàstica del quadre retrobat al poble empordanès de Lladó

Ahir vaig anar amb el col.lega Josep Playà Maset i l’arquitecta Adela Geli Anticó a fer una visita intencionada i precisa al petit municipi de Lladó, a catorze km de Figueres. La majoria dels visitants, abans d’entrar a algun dels restaurants de la localitat que motiven el seu desplaçament, acostumen a fer una ullada a la portalada romànica de la canònica de Santa Maria i als vuit plàtans centenaris que ennobleixen la plaça major amb una de les ombres més distingides de la comarca. Jo em dirigeixo de dret a un altre angle de la plaça i quedo absort davant del casal amb badiu (balconada porxada) del qual encara sento com surt el crit esgarrifós del pintor Marià Llavanera al moment de morir el diumenge 6 de novembre del 1917, tal com ho
va descriure el testimoni presencial Josep Pla a l’article necrològic del diari La Publicitat i a l’Homenot que va dedicar al seu amic.
Marià Llavanera va néixer, viure i morir a aquest casal, enfront de la portalada romànica del segle XII. Malgrat que el traspàs per malaltia es va produir quan només tenia 37 anys, era un pintor reconegut que exposava dos cops per any a les Galeries Laietanes de Barcelona. Amb l’ímpetu dionisíac que marcava els seus reptes, va dedicar els dos últims anys a pintar un quadre excepcional, inspirat en Les noces de Canà, de Paolo Veronese, que havia contemplat al Louvre.
L’original, pintat el 1563 a la basílica veneciana de Santa Giorgio Maggiore, té unes mides monumentals de deu metres de llarg per set d’alt, el de Llavanera cinc metres per dos i mig. Per muntar-ne el bastidor i pintar-lo, va enderrocar parets al segon pis d’aquesta casa de Lladó. Abans d’acabar-lo, el va exposar l’abril del 1927 a una de les seves exposicions de Barcelona, a la qual va acudir en cadira de rodes per la malaltia que set mesos després se l’enduria.
El quadre va restar inacabat i oblidat durant llargues dècades, plegat com un llençol a les golfes, en un estat de conservació deplorable. Vuitanta anys després, la donació familiar a l’Ajuntament de Lladó l’any 2005 va fer possible la restauració i actualment llueix de manera permanent a la casa consistorial.
Josep Pla reporta que Llavanera “només tingué una passió: les dones. Fou un eròtic important, gelós, ombradís (…) Ja li venia de lluny. Les dones foren l’obsessió de la seva família. En la seva persona aquesta passió familiar feu el ple i contribuí segurament no sols a la seva prematura extinció, sinó a la creació d’una situació que impossibilità la continuïtat de la branca masculina de la família”.
El capellà del poble que l’assistia en la seva agonia va acceptar de casar-lo in articulo mortis amb Maria Guilleumas Daunis, del poble veí d’Espinavessa, una de les dues germanes que convivien amb ell i que li feien de models. Maria la Xupeta, com l’anomenaven al poble, es troba retratada al quadre, amb brusa verda. Ahir ens la vam mirar de prop llarga estona.

0 comentaris:

Publica un comentari