26 de gen. 2022

El Partenó sota la neu amb una llum encara més pura

Aquests dies la neu ha tornat a col.lapsar Atenes, igual com l’any passat, quan vaig suposar que això faria tancar al públic la pujada fins el Partenó per evitar relliscades, caigudes, incidències. A mig matí va aparèixer un tímid raig de sol i vaig decidir provar-ho. El Partenó es recorre habitualment sota una llum solar crepitant i enlluernadora, de manera que fer-ho per una vegada sota l’atmosfera blana de la neu valia l’intent. Em vaig presentar sense gaire esperança a l’entrada, al peu del turó de l’Acròpolis. Estava obert, solitari, desertat pels grumolls de visitants diaris, recorregut per comptats atrevits que avançàvem a petits passos vacil.lants sobre l’empedrat llepat pels segles i per la gentada habitual. El premi no era només veure’l per un dia sota la capa nívea que el realça, sinó poder fer-ho en solitud i silenci. L’excepció trasbalsa, a unes ruïnes on l’emoció dels segles sembla garantida. Però perquè l’emoció i el lirisme siguin autèntics demanen una mica d’esperit crític i respecte de la realitat. El Partenó és com és avui, tal com el veiem amb els nostres ulls segons l’ànim del dia, amb els sentiments contradictoris derivats de cada moment. És un

24 de gen. 2022

La Fira de l’Oli d’Espolla ahir i els olivars abandonats

Ahir diumenge vaig anar a la concorreguda Fira de l’Oli d’Espolla per celebrar sobre el terreny el 25 aniversari d’aquesta iniciativa consolidada per l’Associació Fraternal Espollenca, amb ganes afegides després d’haver-la hagut de suspendre l’any passat per la pandèmia. Pels volts de la diada de Sant Sebastià hi paren el taulell artesans i productors d’oli de la comarca. L’oli d’Espolla prové d’oliveres centenàries de l’Albera, amb olives de les varietats corivell i argudell que el fan més dolç. També hi vaig anar perquè intuïa que hi trobaria col.legues del Rosselló com Bernat Rieu (foto adjunta), atès que Espolla fa frontera amb Banyuls i amb Argelers i se són amics. La fira va servir perquè mans anònimes locals enretiressin durant el cap de

21 de gen. 2022

Les minves de gener o l’hivern com estació en perill d’extinció

Passat festes arriben els miraculosos dies alciònics de les minves de gener. La mitologia grega anomenava  dies de l’alció o alciònics l’interval d’un parell de setmanes de calma que Zeus oferia a l’hivern i que aquest ocell marí de plomatge blau (en català blauet o martí pescaire) aprofitava per pondre els ous damunt la mar encalmada i incubar-los. En astronomia també assenyala l’estel més brillant de les Plèiades. L’expressió “dies alciònics” designa actualment les dates de bonança en plena hostilitat aparent de l'hhivern. El poema L’Atlàntida de Jacint Verdaguer diu a l’estrofa XIII de la Introducció, tot referint-se a l’ermità que se’n va a viure solitari vora el mar: “Deixat havia el món i ses corones, i nià com alció sobre les ones, de sa

20 de gen. 2022

Homenatge hivernal a la becada mig prohibida

Estem en temporada de plats de caça i la becada és l’au de ploma que disposa d’una reputació més alta i una literatura més senyorial. Josep M. de Sagarra escrivia que la becada “fa pensar en els braços de Madame Bovary quan estaven més afavorits de febre” (“L’Aperitiu”, revista Mirador, 7-11-1929). Es caracteritza pel bec allargat del qual pren el nom i que fa servir per burxar entre la fullaraca dels boscos humits els cucs que són el seu aliment preferit i un dels motius interns de la seva suculència. Un cop col.locada al plat, faisandée al seu punt, supera el faisà. La pràctica de la caça fa temps que cau en picat, hi ha poc relleu generacional, en conseqüència val més no preguntar d’on procedeixen les becades que assaborim avui. La incongruència legislativa permet caçar-les però no comercialitzar-les als restaurants. L'excel.lent “Gallineta de Guinea, després de 8 dies, rostida sobre canapé” que serveixen al Motel Empordà de Figueres s’assembla molt a la becada per poca imaginació que s’hi posi. Jo sóc un pobre caçador de mercat, un caçador de cassola a casa o a la fonda. A la primavera procuro cuinar l’ànec amb cireres, a la tardor les perdius al whisky o les guatlles al raïm. Quan arriba el fred corro

19 de gen. 2022

Visita oberta al refugi del “tresor de la República” a la mina de la Vajol

L’anunci de l’alcalde de la Vajol que la llegendària mina Canta de la localitat s’obrirà a partir d’aquest any a la visita pública també hauria de servir per desfer llegendes sobre la tèrbola sortida cap a l‘exili el febrer del 1939 del “tresor de la República” que acollia en secret des de l’any anterior. No es tractava de les reserves d’or del Banc d’Espanya sinó d’un cúmul d’objectes de valor requisats legalment i emmagatzemats per la Caixa de Reparacions creada pel govern republicà. Una altra part més voluminosa va ser dipositada al castell de Sant Ferran de Figueres,

18 de gen. 2022

Bernat Rieu dedica a la seva vila d’Argelers un gran llibre d’història

L’erudició local ha donat a l’Empordà i el Rosselló quatre autèntics savis orientals, per la paciència indagadora i també en el sentit geogràfic, atès que les dues comarques no deixen de ser l’extrem oriental de Catalunya. Es tracta d’Alexandre Deulofeu, Joan Badia i Homs, Arnald Plujà i Bernat Rieu. Aquest últim, filòleg i periodista al diari L’Indépendant del 1973 fins la jubilació el 2008, acaba de publicar a les Edicions Trabucaire de Perpinyà una "summa teològica" sobre la història de la vila natal d’Argelers de la Marenda. El llibre, molt ben il.lustrat fotogràficament, aplega tot allò que se sap per les fonts històriques i sobretot tot el que l’autor ha pogut perfilar com investigador, coneixedor pam a pam del terreny i regidor municipal. El terme d’Argelers llinda amb el d’Espolla, per tant la seva feina també s'aboca a la frontera compartida. A aquests savis orientals no els ha importat que els tractin de savis de poble, han fet una feina ingent que avui acumula coneixements a les lleixes de les biblioteques. Alguns hi trobem pistes de valor incalculable, tot sovint menystingudes per aquells que voldrien

17 de gen. 2022

La llum del Canigó els dies de tramuntana i de les minves de gener

L’aparició visual del Canigó com a teló de fons del paisatge depèn de si bufa tramuntana per esbandir el cel, aclarir l’ambient i donar profunditat al panorama, com aquests últims dies rutilants de les minves de gener. Cadascú té els seus miradors predilectes del fenomen, la foto adjunta és feta al peu del castell de Bellaguarda, al Pertús. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la muntanya, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu excitada pel sol li dóna un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó magnifica l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima. Actua com un reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments

15 de gen. 2022

El cèlebre campanar de Cotlliure tapat quatre anys per restauració

Literalment plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII que vigilava l’entrada del port medieval, posteriorment adossada a l’església parroquial, el campanar amfibi i fàl.lic de Cotlliure ostenta fama mundial des que el pintor Henri Matisse hi va fer néixer el fauvisme l'any 1905 amb quadres que avui es troben als millors museus del món i cotitzen amb xifres milionàries, però el cèlebre campanar pateix molt actualment de la corrosió del salobre. Des d’aquest mes de gener i durant quatre anys es veurà recobert per la bastida de les obres de restauració a fons. La torre de

13 de gen. 2022

S’aprenen coses als jaciments prehistòrics com el de Calafell

De tant en tant telefono el catedràtic de Prehistòria de la UB Josep M. Fullola Pericot per quedar i anar de jaciments arreu del país, com altres van de botigues a un eix comercial. Ahir vam visitar la ciutadella ibera de Calafell (foto adjunta), que té com a singularitat haver estat reconstruïda modernament tal com devia ser, per tal d'oferir una imatge real sobre la manera de viure dels nostres avantpassats locals del segle VI al segle III aC. A l’entrada vam topar amb un autocar escolar i el seu eixam brunzent de petits visitants, la qual cosa em va semblar la millor demostració de la utilitat reconstructora conduïda pels arqueòlegs Joan Sanmartí i Joan Santacana. La noció de “prehistòric”, “primitiu” o “civilitzat” és molt relativa, depèn de la mentalitat de

12 de gen. 2022

El millor lloc de París per celebrar el quart centenari de Molière

Aquest dissabte 15 de gener s’escau el quart centenari del naixement a París de Molière, l’autor que va establir les bases del teatre modern més enllà de la tradició italiana imperant de la commedia dell’arte i que avui continua sent representat a escenaris de mig món. Hi ha un lloc estratègic per commemorar l’efemèride, al peu del plafó mural que el recorda al Café du Théâtre, situat a la planta baixa del Théâtre du Palais-Royal encara en activitat. El dramaturg va morir després de patir un defalliment dalt d’aquest escenari durant la quarta representació d’El malalt imaginari en què ell encarnava el paper d’Argant. El teatre i el cafè s’aboquen a una de les places porxades i enjardinades més boniques de París, amb els seus quatre rengles de til.lers de

10 de gen. 2022

La bellesa anatòmica dels “guerrers de Riace” fa 50 anys que llueix

El mes d’agost farà cinquanta anys de la troballa submarina quasi intacta davant la localitat de Riace (prop de la ciutat de Reggio de Calàbria, a la punta de bota que dibuixa la península italiana) dels imponents “guerrers de Riace”. Les dues escultures gregues del segle V aC, en bronze de mida natural, figuren entre les millors i les poques originals arribades fins avui, comparables a l’Auriga de Delfos o al déu Posidó del Cap Artemision. Primer van ser restaurades a Florència, a continuació van emprendre una gira per Itàlia i finalment van quedar exposades al museu de Reggio de Calàbria, reobert el 2016 després d’una llarga reforma per acollir-les. Probablement el vaixell que les conduïa

7 de gen. 2022

Als peus de Luciano Pavarotti a la seva ciutat de Mòdena

El clixé proclama que Mòdena és la ciutat natal del vinagre balsàmic, del fabricant de cotxes Enzo Ferrari i del tenor Luciano Pavarotti. No sóc gaire adepte als dos primers, en canvi la veu i la carrera de “Big Luciano” sempre m’han atret. En arribar aquests dies a Mòdena m'he afanyat a saludar la seva estàtua en bronze, inaugurada el 2017 arran del desè aniversari de la mort del tenor sobrevinguda a la ciutat natal, concretament a la casa que també es visita. El monument es troba sota les voltes del Teatre Comunale, l’auditori que ara porta el seu nom. A aquest escenari va contraure l’any 2003 l’últim matrimoni civil amb la jove Nicoletta Mantovani, que el va acompanyar fins la mort i ha obert la casa comuna a la visita pública. L’estàtua de mida natural

5 de gen. 2022

El diari bolonyès “il Resto del Carlino” no té res de carlí

Per una declinant deformació professional, quan arribo a una ciutat m’agrada fullejar la premsa local. Encara més a Bolonya, on el diari de la ciutat ostenta el saborós nom d’il Resto del Carino i gaudeix d’una excel.lent salut comarcal malgrat la competència dels dos diaris nacionals, el milanès Corriere della Sera i el romà La Repubblica, que publiquen cada dia pàgines especials de les seves edicions bolonyeses. Dir-se il Resto del Carlino no deixa de ser un mèrit sense competència possible, una personalitat afegida a la qualitat periodística d’aquesta capçalera fundada el 1885, avui una de les més antigues i arrelades d’Itàlia. El nom no té res a veure amb els “carlins” d’aquí. El “carlino” era la moneda del que regia el segle XVIII, fins que la

4 de gen. 2022

El mambo del pintor Morandi a la seva ciutat de Bolonya

Va passar tota la vida a la ciutat natal de Bolonya, no es va apuntar a les avantguardes, va pintar amb obstinada repetició “senzilles” natures mortes de gerros i ampolles, per les quals és avui reconegut mundialment. Aquest 4 de febrer la barcelonina Fundació la Pedrera obre una nova retrospectiva d’un centenar d’obres de Giorgio Morandi (1890-1964). Es troba molt ben representat de manera permanent al Museu d’Art Modern de Bolonya, que s’anomena Mambo per coincidència juganera de les sigles. L’acabo de recórrer amb deteniment per fugir una estona del vel de boira hivernal, tènue però insidiós, que cobreix els carrers de la ciutat italiana. En la seva salsa original, silenciosa i esfumada, la pintura de Morandi cobra tot el sentit atmosfèric, de temps aturat, solitari,