Periodista i escriptor, una vocació de ruïna personal i col.lectiva

Sempre m’he definit com a periodista i escriptor, en aquest ordre. Després de llargs anys d’exercici, comprovo que tots dos oficis s’han devaluat. La revista Capçalera del Col.legi de Periodistes de Catalunya dedica l’última edició a fer un balanç molt franc dels seus primers 200 números, un recorregut de l’ofici des que va començar a editar-se el 1989. “És la professió amb pitjor situació a Espanya, amb condicions laborals del segle XIX”, hi llegeixo a propòsit de la precarietat convertida en estructural. També afirma: “El prestigi dels periodistes durant la Transició ha anat desapareixent fins a arribar a ser una de les professions menys valorades”, tot i que les Facultats de Ciències de la Informació continuen segregant cada any centenars de nous llicenciats. Els canvis tecnològics “han posat en qüestió no només la qualitat del contingut, sinó directament el rol del periodista”, afegeix la revista del col.legi professional. Pel que fa a l’ofici d’escriptor, deu ser l’únic que des de fa més de cinquanta anys s’hi continua cobrant el mateix --10% del preu d’exemplars venuts—, quan es cobra. Un país sense periodistes i escriptors vocacionals dignament pagats es converteix en encara més pobre que els periodistes i escriptors devaluats.