Absort i poc quiet al Louvre davant del ballet de visitants

Als museus la decisió més recomanable és seure i mirar desfilar la fugacitat del món amb un posat absort que no s'ha de confondre amb la quietud. Sempre torno al Louvre, amb motiu precís o sense. Les peces ja les conec, però renovo l'itinerari. Remiro la Victòria de Samotràcia, i amb això en tindria gairebé prou. La glorieta amb claror natural que ocupa la Venus de Milo permet voltar la peça als mateixos nombrosos visitants que la Gioconda, i brinda els mateixos interrogants sobre la capacitat de seducció de l’art clàssic. De bon matí faig la cua d’entrada al Louvre, quan a l’estiu acaba de clarejar o a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre, inaugurada el 1989 com a vestíbul d’accés, ja s’ha convertit en insuficient per canalitzar el volum de visitants al museu més visitat del món (10 milions d'entrades anuals). Quan finalment hi entro, faig una ullada de passada a la Victòria de Samotràcia, la Venus de Milo i la Gioconda. Però més que l’estranya forma de vida de les obres d’art, em fixo sobretot en el ballet dels visitants fascinats.