El banc de seure a Ceret on no seu mai ningú, excepte ahir

Guardo una col.lecció de records de bancs de seure que he triat al llarg dels anys a espais públics de contrades molt diferents, per la seva capacitat d’acollida i comprensió. No necessito tenir-los en propietat, m’agrada compartir-los. El banc de la foto adjunta, feta ahir mateix, és als carrers de Ceret. Fa anys que l’utilitzo. Sota les capçades dels castanyers que filtren el miralleig de la llum solar, és un banc atrotinat, de fusta repintada de verd, construït amb dos taulons al seient i un altre al respatller damunt d’una ànima metàl.lica. Per a mi representa un setial, una butaca orellera, un observatori, un lloc al món al qual intento muntar un relat amb les peces disponibles, entendre l’experiència, trobar el gust de les coses i posar paraules al pensament, dintre d’un combat intern entre el desfici i l’ofici. A aquest banc no hi seu mai ningú. Ahir, diumenge a la tarda, vaig veure des d'una discreta distància que ho feia una parella gran. Vaig estar a punt d’abraçar-los. Qualsevol dia els serveis municipals renovaran el banc per un altre de modern i engegaran a rodar la seva saviesa acumulada. A la  primavera els castanyers presenten les branques florides, però la força del lloc serveix igualment durant l'estuba xafogosa de l'estiu o al ressol manyac de l’hivern. Potser el meu sentiment és pueril, una pulsió indulgent o tot just el

“nomen dulce libertatis”, el dolç nom de la llibertat que invoca l’estoic tardà Ciceró. Del mateix autor llatí podria invocar, assegut a aquest banc, una altra sentència: “Ubi patria, ibi bene”. La pàtria és allí on s’està bé.