La veu solitària d’Antoni Puigevrd davant el déu del futbol

Quan es desferma l’eufòria col.lectiva per un gran èxit futbolístic, aleshores s’alça la solitària veu d’Antoni Puigverd al seu article d’opinió del diari La Vanguardia per matisar l’exaltació amb arguments. L’any 2022 l’equip de futbol de la seva ciutat va pujar a primera divisió i Puigverd va presenciar sota el balcó de casa la desfilada de joves que saltaven, ballaven i cridaven: “Girona, ciutat de primera!”. Ell escrivia l'endemà: “Vaig estar a punt de contestar-los: serà ciutat de primera si aconsegueix que els joves us pugueu formar com si Girona fos Oxford, si genera prou treball qualificat perquè us hi pugueu quedar, si els vostres sous estan a l’alçada del preu dels pisos”... Ahir dilluns va tornar-hi arran de la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i deia: “En poques dècades hem pasat de la 'fúria espanyola', un futbol mediocre, als èxits mundials de les nostres acadèmies de futbol. Espanya podria haver fet aquest mateix salt en camps com la cultura de l’aigua, la gestió dels boscos, la lectura, les noves tecnologies, la biologia i la ciència en general. Les nostres universitats, instituts i escoles són mediocres, però el nostre futbol és excel.lent.  Hem fet un salt enorme: som campions. Però només en futbol”. Per frases com aquestes m’agrada llegir els articles d’Antoni Puigverd. Segur que no sóc l'únic ni ell una veu solitària.