Els devastadors focs previstos de cada estiu, i seguim

Abans cada generació guardava memòria del gran foc que havia cremat algun sector de la seva comarca, ara el termini s’ha escurçat. El foc de 1928 a les Gavarres ha passat als annals per la narració de Joaquin Ruyra “Entre flames”. Vint anys després, les flames van tornar el 1947 entre Romanyà i la Bisbal. Recordo la visió personal del foc de 1968 a les Costes de l’Alou, entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro. El juliol de 1983 tornava cremar el massís de les Gavarres. El 1986 van ser 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà (40% de la superfície de la comarca). El 2013 les flames van arrasar 30.000 hectàrees de l’Albera i va convertir en cendra més del 50% dels termes municipals de Rabós, Cantallops, Capmany, Sant Climent Sescebes, Biure, Vilamaniscle, Mollet de Peralada i Espolla. El 2021 vaig veure cremar en viu i en directe l’antiga “selva” de la serra de Roda. La llista és repetitiva, interminable, coneguda. Molta gent es commou davant l’espectacle destructiu de les flames, però cap administració no escomet una política eficaç de manteniment del bosc, fins el següent incendi. Caminar per una superfície forestal carbonitzada, amb el sutge adherit a la pell i la roba, és una de les experiències més fúnebres que es poden viure cada estiu, una experiència perfectament prevista i deixada a la seva sort.