27 d’oct. 2018

Una altra manera d’administrar i consumir turisme, sisplau per força

La postura més insensata seria pensar que podem continuar vivim sense canvis en la nostra manera d’administrar i consumir turisme, vaig argumentar ahir a les Jornades sobre Turisme i Societat organitzades per Fundació Jordi Comas Matamala al CaixaForum de Girona. Després de tots els booms turístics coneguts, el concepte de decreixement resulta crucial, encara que no vulgui dir per força disminució d’activitat o de clientela, sinó una reorientació intel.ligent dels fluxos principals, les rutines i les malformacions comprovades. Un comentari editorial del diari La Vanguardia parlava el 23 d’octubre últim del canvi climàtic al Mediterrani i reiterava l’evidència científica de l’augment de la temperatura mitjana i la consegüent pujada del nivell del

26 d’oct. 2018

L’eternitat de l’ànec amb naps a Can Bonay de Peratallada

Un restaurant que des de l’1 de maig de l’any 1936, el dia que va obrir les portes, ofereix a la carta ànec amb naps no és pas qualsevol cosa. Només conec un precedent, els famosos “canard au sang” del restaurant parisenc La Tour d’Argent, obert el 1582 amb vista sobre el riu Sena i Nôtre-Dame. Actualment el plat costa allí 260€ per comensal, mentre que a Can Bonay de Peratallada vaig menjar ahir el seu llegendari ànec amb naps per 15,50€. Quan Enric Bonay Carrera i la seva dona Montserrat Riembau van comprar la casa vella de la plaça de les Voltes per obrir-hi una fonda, la clientela estava formada sobretot per treballadors. Després van arribar els turistes, quan l’establiment ja era regentat amb nova empenta pels fills Maria Lluïsa Bonay

24 d’oct. 2018

No li sé veure la malenconia a la tardor

Un any em trobava a Nova York pels volts de Halloween i em va sorprendre la fal.lera dels meus parents que hi resideixen per portar-me a dinar i contemplar la caiguda de la fulla als boscos de Bear Mountain, baldament fos dia festiu i calgués suportar cues de carretera i llargues esperes als restaurants del concorregut parc. Amb el màxim respecte per l'entusiasme dels altres, vaig observar que la caiguda de la fulla i l'explosió de colors tardorals a aquells boscos resulten igual d'atractius com a tants altres boscos, parcs i jardins del meu país, fins i tot al reduït parc urbà de prop de casa, que és on segueixo el fenomen cada any. Els parents nord-americans s'obstinaven a considerar que m'havien conduït a un espectacle

22 d’oct. 2018

Els xuixos de Girona, una manera d’entrar a la ciutat

Una de les primeres coses que m’agrada fer quan arribo a Girona és entrar a alguna de les pastisseries del meu recorregut, comprar un xuixo barroc, voluptuós i lluent acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre camino xino-xano tot mirant aparadors i saludant algun amic o conegut que passa. Un cop menjat, em recomponc amb el tovallonet de paper els llavis ensucrats, faig un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i dono gràcies als gloriosos artesans pastissers de “les dulces” en general i del xuixo en particular. Observo durant uns instants els mil matisos de la manera de viure i m’entretinc a discernir els colors del cel i a fer-me confidències. Els famosos xuixos de crema de Girona perden gràcia i sabor fora d’aquesta ciutat (excepte en el cas de la pastisseria Girbal de Palafrugell o a Can Batlle de Torroella de Montgrí). Encara afegiria que hi guanyen si es mengen

19 d’oct. 2018

Sota la pluja encara s’esmorza més bé a Can Met de Mieres

Entre un xàfec i el següent, ahir vam anar a esmorzar a Can Met de Mieres. Va ser una excel.lent decisió. La Fina ens va preparar a la cuina unes botifarres de perol acompanyades amb primoroses mongetes seques de Santa Pau, un porronet de vi i els cafès corresponents. Plovia. Plovia bé, com cal, amb decisió i alguna intermitència. Els boscos i els sembrats d’aquesta part de la Garrotxa lluïen, quasi espurnejaven sota la pluja amb una eufòria visible. La riera de Merdançà baixava tèrbola pel mig del poble, molt per sota de la murada de pedra que la canalitza. Dels tres-cents habitants de Mieres, només en vam veure pel carrer un o dos. Vam saludar la jove cartera de Correus que repartia a corre-cuita en cotxe des de Banyoles als domicilis de diferents

17 d’oct. 2018

La saga intel.lectual francesa no sap baixar del miler de pàgines

Imaginava que el mercat de lectors havia quedat saturat del tema després de l’aparició el 1997 del llibre-totxo de l’historiador Michel Vinock Le siècle des intellectuels (referit als francesos, és clar), el qual tenia 900 pàgines fins i tot en l’edició de butxaca. Doncs no, ara acaba de publicar-se al país veí el nou treball de l’historiador François Dosse La saga des intellectuels français, en dos volums de 624 i 704 pàgines cadascun. Separats per només vint anys, tots dos títols ofereixen una panoràmica documentadíssima, mancada ostensiblement de l’alta virtut de la capacitat de síntesi. És cert que els filòsofs francesos –avui en diríem els intel.lectuals-- van convertir-se des del segle XVIII en un nou clergat, encarregat de renovar les cèl.lules de la

15 d’oct. 2018

Ningú no recorda la Guinea Equatorial, però alguns encara en viuen

Conec famílies catalanes que encara viuen còmodament gràcies a la fortuna acumulada pels seus avis a la Guinea Equatorial durant les dècades del 1940 al 1960 i a les rendes que se’n continuen derivant. A diferència de les possessions militars del Sàhara o d’Ifni, la petita colònia espanyola de Guinea, a l’Àfrica Negra, va ser objecte d’una forta colonització econòmica per part d’industrials i inversors catalans. Es basava en les finques de cacau i cafè, i l’explotació forestal de fusta noble. De la selva guineana va arribar al zoo de Barcelona el 1966 Floquet de Neu, gràcies al primatòleg Jordi Sabater Pi, que treballava des del 1940

10 d’oct. 2018

El Citroën 2CV compleix 70 anys, desnonat sense contemplacions

El meu primer cotxe, fa moltíssims anys, va ser un Citroën 2CV. Ara penso, després d’haver conduït tantes altres marques, que potser m’agradaria que un altre 2CV fos l’últim de la meva propietat. L’economia de mitjans d’aquell vehicle, avui quasi risible, es combinava a la perfecció amb un rendiment sense fissures, malgrat les nombroses escletxes. D’entre tots els utilitaris llançats durant la postguerra europea a cada país per democratitzar-ne l’adquisició i consagrar l’imperi del vehicle privat, el Citroën 2CV ha deixat el record més singular. Alemanya va popularitzar el Volkswagen Escarabat, Itàlia el Fiat 500, Espanya el Seat 600 (la provatura del Biscúter va fer curt). A França mateix li va sortir una dura competència amb el Renault 4L, que

8 d’oct. 2018

Brasil cau molt lluny, o potser és un efecte òptic

Mantinc un idil.li personal amb el Brasil i em dol que la primera volta de les eleccions presidencials d’ahir diumenge l'hagi guanyada el candidat de la ultradreta Jair Bolsonaro, qualificat sense embuts de violent, defensor de l’antiga dictadura militar, racista i masclista, fotocòpia viva i tropical de Donald Trump. “Ele não” (Ell no) ha estat el lema de les manifestacions contra el candidat favorit als sondeigs. L’onada de simpatia popular que va aixecar la presidència de Lula de Silva del 2003 al 2011 es va poder assentar damunt del creixement econòmic d’aquells anys, gràcies sobretot a l’augment del preu mundial de les exportacions

5 d’oct. 2018

Narcís Serra és una goteta d’aigua en l’oceà bancari

Després de cinc anys d’instrucció judicial, ahir va arrencar finalment a Barcelona el procés per administració deslleial contra els directius de Catalunya Caixa, encapçalats per Narcís Serra. Els acusats al.legaran la innocència més pura, com ja va avançar Serra a l’entrada al Palau de Justícia: “No me’n penedeixo perquè vaig fer el que havia de fer”. En realitat, això depèn de com es miri. L’entitat Catalunya Banc (nascuda el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa) va ser declarada en fallida i intervinguda el 2011 mitjançant una aportació de diners públics de 13.221 milions