8 d’oct. 2018

Brasil cau molt lluny, o potser és un efecte òptic

Mantinc un idil.li personal amb el Brasil i em dol que la primera volta de les eleccions presidencials d’ahir diumenge l'hagi guanyada el candidat de la ultradreta Jair Bolsonaro, qualificat sense embuts de violent, defensor de l’antiga dictadura militar, racista i masclista, fotocòpia viva i tropical de Donald Trump. “Ele não” (Ell no) ha estat el lema de les manifestacions contra el candidat favorit als sondeigs. L’onada de simpatia popular que va aixecar la presidència de Lula de Silva del 2003 al 2011 es va poder assentar damunt del creixement econòmic d’aquells anys, gràcies sobretot a l’augment del preu mundial de les exportacions
brasileres. Ara el cicle global ha canviat i el gegant es troba en liquidació, a preu de saldo.
Lula da Silva no s’ha pogut tornar a presentar, com era la seva intenció, empresonat en el marc de l’atapeïda trama de corrupció endèmica d'un “país-continent” que aplega el 70 % del territori de Sud-amèrica i el 80 % dels habitants del continent, amb la mateixa població que nou països veïns sumats. També ostenta el dubtós privilegi de ser el de renda més baixa en proporció a la població. 
Les enormes inversions a Rio de Janeiro del Mundial de Futbol del 2014 i dels Jocs Olímpics del 2016 no han canviat res. El flamant telefèric del Complexo de Favelas do Alemão (90 milions d’euros de construcció) no funciona des de dos mesos després dels Jocs. 
La dèria nacional de tenir-ho tot "o mais grande do mundo" no s'aplica només a la glòria de la geografia. També serveix per a la desigualtat, la violència, la inseguretat. Les autoritats qualifiquen d'injustificada la imatge de desesperació social i tenen una part de raó. La misèria i la violència coexisteixen amb la normalitat d’aquells que aconsegueix escapar-ne. 
Aquest gran país i jo mantenim el candor de creure en algun futur, sense amagar la crueltat de la batalla desencadenada entre l'alegria i el seu descrèdit. Ell i jo encara esperem que es produeixi a les nostres vides un cop de sort, un pleniluni estable, una actuació de João Gilberto com les d'abans. El candidat Jair Boljonaro representa tot el contrari. 
Tudo bem” és l'expressió que se sent repetir més al Brasil. Es pot pronunciar en moments, entonacions i significats variadíssims, però coincidents en definitiva. La desil.lusió existeix com a tot arreu, però aquí sembla insostenible, com si s'evaporés de manera espontània en el baf tropical. Les dissorts formen part del paisatge afortunat i cada pena creu trobar-hi el seu analgèsic. Donald Trump i Jair Bolsonaro passaran avall un dia o altre, segurament.

0 comentaris:

Publica un comentari