El Citroën 2CV compleix 70 anys, desnonat sense contemplacions

El meu primer cotxe, fa moltíssims anys, va ser un Citroën 2CV. Ara penso, després d’haver conduït tantes altres marques, que potser m’agradaria que un altre 2CV fos l’últim de la meva propietat. L’economia de mitjans d’aquell vehicle, avui quasi risible, es combinava a la perfecció amb un rendiment sense fissures, malgrat les nombroses escletxes. D’entre tots els utilitaris llançats durant la postguerra europea a cada país per democratitzar-ne l’adquisició i consagrar l’imperi del vehicle privat, el Citroën 2CV ha deixat el record més singular. Alemanya va popularitzar el Volkswagen Escarabat, Itàlia el Fiat 500, Espanya el Seat 600 (la provatura del Biscúter va fer curt). A França mateix li va sortir una dura competència amb el Renault 4L, que
no va destronar el Dos Cavalls malgrat l’extrema austeritat que aquest suposava.

Vaig fer llargs viatges internacionals amb el meu 2CV i en recordo les incomoditats, però les recordo amb simpatia, amb una mena de fidelitat corresposta. El model s'havia presentat per primer cop al Saló de l’Automòbil de París el 1948, ara fa setanta anys.

Se’n van arribar a fabricar 5,1 milions d’unitats, inclosos els de la factoria Citroën de Vigo a partir del 1959, tant en la versió de cotxe com de furgoneta. Posteriorment se’n derivarien models germans com el Dyane 6 o el Mehari. La producció es va aturar a França el 1988 i, definitivament, el 1990 a Portugal. A partir d’aleshores són peces de col.leccionista.

La suspensió convertia el 2 CV en un tot terreny pioner i modest, atès que els responsables de la marca havien demanat als seus enginyers que dissenyessin “quatre rodes amb un paraigües (el sostre de lona descapotable), capaces de travessar un camp llaurat amb un cistell d’ous sense trencar-ne cap”. Tot i així, no va ser pas un cotxe eminentment rural, sinó també plenament urbà.

Més endavant la modèstia va deixar de ser una virtut atractiva, en aquest sector i en molts altres.