Just al peu del rètol que indica l’entrada a la comarca del Vallespir, acostumo a baixar del cotxe a la rotonda del Voló en direcció a Ceret per contemplar amb deteniment durant uns instants l’aspecte del dia que ofereix el massís del Canigó a l’horitzó. L’atmosfera de cada dia és diferent i només el vent de tramuntana dibuixa al burell la silueta de la muntanya, que la majoria de cops apareix velada o lleugerament enteranyinada, com ahir dissabte. Tant se val, la meva mirada li reserva el mateix afecte inexplicable. M’han fet aquesta foto moltes vegades i espero repetir-la encara unes quantes més. A ple estiu els colors grisosos,
blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. Al pic de hivern, la lluor de la neu excitada pel sol imprimeix al massís un fulgor diamantí. L'aparició del Canigó incentiva com una vitalitat anímica, un reactiu contra els sentiments boirosos i els cels curts, fa revenir les fonts del desig i invita a palpar la turgència de les formes de la vida. Aquests dies de llum excepcional el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs possible d'un quadre de Tiepolo. (foto Carme Huerta)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada