Elogi de les cadires metàl.liques gratuïtes als parcs de París

Les cadires metàl·liques de color verd que des del 1923 es troben a disposició del públic als Jardins del Luxemburg i altres espais verds del centre de París, com els jardins del Palais Royal, s’han convertit en un símbol, potser perquè aquí no abunden els dies de clima benigne que permet gaudir-les. Cada usuari pot desplaçar-les al seu gust, amb una llibertat difícil d’imaginar a altres latituds. Ofereixen tres variants: sense braços, amb braços o de respatller reclinat. Només d’arribar a París procuro seure-hi una estona, encara que estiguin perlades per la rosada o pel plugim. Ve a ser com el pròleg de l’estada, l’epígraf al començament del relat, el ritu d’iniciació joiós, sintètic i depurat, potser el preludi d’una migdiada afortunada o d’una nit de justícia poètica. Fins el 1974 la figura de la “chaissière” passava a cobrar vint cèntims de franc per usuari. Aquestes cadires assalten la meva memòria afectiva, condensen experiències en imatges senzilles, provoquen una idea de reconfort, compensen les natures mortes de la quincalleria electrònica, comuniquen una suma de matisos, donen forma al pas del temps i a una línia intencionada de la mirada. El seu ús s’ha convertit en un acte de fe ciutadana, una il.lusió, un instant de vida. Marguerite Yourcenar li fa dir a l’emperador Adrià: “Cada moment de felicitat és una obra mestra”. Per exemple, aposentats una estona a les cadires gratuïtes dels parcs parisencs.