17 d’ag. 2019

Alguns surten de l’armari, en Ramon i jo sortim del túnel

Fa temps que li repetia: “Ramon, hem de sortir del túnel”. Ell no trobava mai el moment. Ahir, finalment, ho vam complir. El periodista portbouenc Ramon Iglesias i jo vam recórrer a peu el túnel ferroviari fronterer que uneix Portbou amb Cervera de la Marenda i, de passada, dos mons diferents. Comprenc que a molts els pugui semblar una ximpleria, però a nosaltres també ens ho semblen tantes altres coses que mobilitzen multituds. A Ramon la iniciativa d’ahir li feia reviure l’aventura infantil d’anar pel dret amb la colla d’amics a les festes de Cervera (on les noies eren franceses) i tornar. A mi, el desig impetuós de palpar quasi de manera cutània un túnel que he travessat a bord de molts trens i que simbolitzava l’instant del clímax del
canvi de país, més concretament d’Estat. Un túnel també pot tenir vida sentimental, a més de molta història.
Aquest budell fosc, excavat l'any 1876 sota el Coll dels Belitres fronterer, té 1.064 metres de llarg, 591 dels quals a la part sud. Es manté en activitat de circulació, però molt escassa. Actualment la majoria de trens passen a una altra velocitat pel modern túnel del Pertús sense cap altra sensació física per al viatger que l’obturació momentània de l’oïda ni cap altra impressió visual que la d’una foto moguda.
En canvi aquest de Portbou reservava a trenc d’alba, després de passar la nit a les lliteres de l’exprés de París, l’espectacle inoblidable de les vinyes del Rosselló i les lluminoses cales del nord de la Costa Brava. Era un túnel amb pel.lícula panoràmica de colors vius, d’escenaris naturals palpitants. Representava l’arribada al país o bé la satisfacció del desig irreprimible de marxar-ne. La gendarmeria i la guàrdia civil hi posaven una pinzellada de costumisme, els cafès d’en Simó Granollers al bar de l’estació de Portbou un gust matinal d’autèntica resurrecció dels morts.
Al llarg de la vida he estat feliç moltes vegades al moment de travessar el túnel fronterer de Portbou. Ahir també, de nou. Per celebrar-ho vam dinar uns seitons i uns calamars fresquíssims a Can David, preparats per Moisès Rodríguez (en Moi) i la Maria Jesús Garrido (la Xus). La sobretaula la vam fer a l’ombra acollidora dels plàtans de la plaça, en companyia de l’Enric Milà.

0 comentaris:

Publica un comentari