18 de febr. 2016

La incòmoda lliçó d’un rètol metàl.lic al fronterer Coll de Banyuls

L’actual carretera que tramunta el Coll de Banyuls no ofereix només des l’accessible cim fronterer l’espectacle dels dos vessants del Pirineu mediterrani units en un sol cop d’ull meravellat: l’horitzó del golf de Roses per un cantó i del mar de Banyuls per l’altre. Ofereix també una altra visió més interrogant, fins i tot més incòmoda. El vessant rossellonès de la vall es veu cal.ligrafiat pel parcel.lari minifundista de les vinyes, repartides en centenars de retalls. En canvi el vessant empordanès és una extensió infinita de matollar improductiu. Es troba senyalitzat, sobre la ratlla mateixa de la frontera, per un rètol metàl.lic que avisa: “Mas Pils. Finca Nouvilas. Propietat privada”. El Mas Pils es troba en runes, la finca no s’aprecia enlloc, l’esterilitat d’una determinada
concepció de la propietat privada salta a la vista.
El primorós vinyer d’un cantó i l’ús merament forestal de l’altre es xifra en el codi civil de França i d’Espanya. El Codi Napoleònic va abolir des del 1804 el dret de primogenitura, per obligar a repartir la successió familiar entre cadascun dels fills, de manera a afavorir l’egalité en l’accés a la propietat. Per contra, pràcticament tot el vessant d’aquest cantó diguem-ne peninsular s’ha mantingut a mans de tres famílies latifundistes. Es deu a l’ancestral figura de l’hereu al dret civil català, el primogènit i receptor únic de la propietat indivisa (només en rares ocasions se'n segregava alguna parcel.la per als altres germans), aquí dedicada aquí a la invasió de l’estepa improductiva, només clenxinada per les franges rasurades dels tallafocs que intenten impedir la periòdica devastació dels incendis. 
Els descendents del comte de Perelada, del marqués de Camps i dels Nouvilas, les tres famílies afavorides per les vendes de grans extensions al moment de la Desamortització, continuen posseint 2.000 hectàrees cadascuna de bosc i màquia a aquesta contrada, de la ratlla de França fins a la plana empordanesa. La frontera del Tractat dels Pirineus del 1659 no només va implantar una divisòria allí on no n’hi havia. Ha modelat dos ordres civils diferents malgrat el passat comú, la llengua i la cultura compartides fins aleshores. 
La Desamortització, tímidament iniciada per Manuel Godoy el 1798 i impulsada el 1836 pel primer ministre Juan Álvarez Mendizábal a imatge del Codi Napoleònic, havia de ser l’instrument de les forces liberals espanyoles per estendre el règim de propietat, dintre del nou Estat burgès del segle XIX. La gestió de Mendizábal al capdavant del consell de ministres va ser curtíssima i els seus successors van fer el necessari per avortar la reforma. El resultat salta avui a la vista als dos vessants del Coll de Banyuls, amb aquella sola ullada meravellada i alhora incòmoda. 
El 1841 el liberal Baldomero Espartero va remetre en vigor les lleis desamortitzadores, les quals van tornar a durar els únics tres anys del seu mandat com a regent. Durant el segon govern Espartero, el ministre d'Hisenda, Pascual Madoz, duria a terme el 1855 un últim episodi de desamortització més ampli que el de Mendizábal. 
Consistia a posar a subhasta pública les terres no productives de les anomenades "mans mortes" dels ordes religiosos que no les conreaven, acumulades al llarg de segles de domini, donacions i testaments (més aviat absència de testament o abintestats). La mesura havia de fomentar una classe mitjana rural d’agricultors propietaris, així com el desenvolupament econòmic del país. 
Desvirtuar de la intenció inicial va ser molt fàcil, a base de confeccionar al moment de les subhastes grans lots de terres, inaccessibles a petits propietaris i favorables al reforçament de l’oligarquia i als amics del govern de torn. La Desamortització acabaria sent un canvi de naips en el joc entre velles i noves oligarquies, no un canvi d’estructura de la propietat com al cantó francès. 
El monestir de Sant Quirze de Colera i els extensos terrenys circumdants, fins al Coll de Banyuls, va ser adquirits a la Desamortització del 1835 pel jove general liberal Ramon de Nouvilas i de Ràfols (Castelló d'Empúries 1812-Madrid 1880), procedent d’una família empordanesa d’hisendats i situat al costat d’Espartero. En canvi, segons l'historiador Joan Badia i Homs, que ha pogut consultar els arxius familiars, la vasta hisenda Nouvilas ja estava formada abans de la Desamortització i només es va ampliar en aquesta ocasió amb el convent de la Merce de Castelló d'Empúries.
La ramificada família Nouvilas té avui cases pairals a Castelló d’Empúries, Figueres (comprada el 2008 per l’Ajuntament i el Consell Comarcal per 3,8 milions d’euros als quatre germans de l’actual generació) i a la Bisbal d’Empordà (la casa Fina-Nouvilas, caracteritzada per la monumental magnòlia abocada al transitat carrer Major. L’advocat Ramon Fina de Nouvilas va ser alcalde la Bisbal del 1971 fins les primeres eleccions democràtiques, així com vicepresident de la Diputació de Girona). 
Els descendents Nouvilas van vendre el monestir de San Quirze de Colera l’any 1994 a l’ajuntament de Rabós per la quantitat simbòlica de 1.000 pessetes. L’actual finca Nouvilas, de Rabós fins la ratlla de frontera, té 2.190 hectàrees i pertany a Josep M. Fina de Nouvilas, rètol metàl.lic inclòs. 
Pel que fa al marquès de Camps, la família procedeix de Salt (Girona) i les seves propietats s’estenien i s’estenen encara al llarg de tot Catalunya. El segon marquès de Camps, Carles de Camps i d'Olzinelles (Girona 1860-Sant Sebastià 1939) va ser membre del Partit Conservador de Cánovas del Castillo i a continuació de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, diputat i senador fins el 1923, igual com ho havia estat el seu pare i primer marquès, Pelai de Camps i de Matas. 
El títol nobiliari els va ser concedit pel Papa Pius IX l'any 1878 en reconeixement al seu treball en defensa dels interessos de l'Església. L’actual marquès de Camps, Jorge de Camps y Galobart, presideix el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya. 
Finalment, l’herència dels comtes de Peralada resulta més envitricollada. El 1888 va morir sense fills l’últim comte de Peralada, Tomàs de Rocabertí, i l’any següent la seva germana Joana Adelaida, també sense descendència, propietaris de nombroses terres. El títol de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí va passar a al nét de la tia-àvia materna de Joana Adelaida, Joan Miquel Sureda i de Verí, posteriorment a la seva filla Josepa Sureda Fortuny, al fill d’aquesta, Pere de Montaner Sureda, i, a partir del 2005, al fill Pere de Montaner Alonso, que l’ostenta actualment.
La propietat del castell de Peralada va recaure en Fernando Truyols y Despuig, marquès de la Torre (que se’l va vendre el 1923 a Miquel Mateu), succeït les propietats pel fill Francesc Truyols i Villalonga i després pel nét Jordi Truyols i Descallar. A la seva mort el 1981, els títols i les propietats van passar a mans de les germanes, sobre la gestió patrimonial de les quals a les seves 2.000 hectàrees d’aquesta comarca lamento no tenir notícia.
El rètol metàl.lic que acull només trepitjar la ratlla de frontera del Coll de Banyuls és, d'aquesta manera, un compendi d’història una mica incòmode. He tingut ocasió de preguntar sobre la utilitat del rètol a l'actual propietari del Mas Pils i de tota la Finca Nouvilas, Ramon Fina Figueras. Diu que és a efectes de prevenció de responsabilitats en cas d'entrar-hi.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada