La mala sort de Barcelona amb l'elegància dels obeliscos

Des de l’Antiguitat egípcia l’obelisc és un dels monuments urbans més elegants a moltes ciutats del món, excepte a Barcelona. L’únic de la capital catalana, a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal, és desgraciat en la seva factura i la seva història, i porta amb resignació el sobrenom del “Llàpis”. Erigit el 1932 en homenatge al president de la I República, Francesc Pi i Margall, es veia coronat per la bella figura femenina de l’escultor Josep Viladomat. El franquisme va suprimir el nom de Pi Margall, el medalló amb la seva efígie i l’escultura, reemplaçada per un succedani de l’escultor Frederic Marés dedicat a la Victòria, retirat el 2011. L’Ajuntament democràtic no es va atrevir a restituir l’escultura original de Viladomat al seu lloc, un nu femení al.legòric, una madonna laica que ara llueix a la Plaça de la República (abans plaça Llucmajor), a la cruïlla del Passeig de Valldaura amb la Via Júlia i el Passeig de Verdum. De vegades agafo de bon matí la Línia Groga del metro i surto a la parada Llucmajor perquè el sol matinal imprimeix al bronze de la República un esclat encara més viu. Contemplo l’estàtua i li dedico una jaculatòria. Tot seguit enfilo el bulevard arbrat del Passeig de Valldaura i esmorzo de forquilla al bar Yolanda del mercat de la Guineueta. De tornada torno a mirar l’estàtua i diria que esbossa un somriure.