28 d’abr. 2018

Qualsevol motiu va bé per retornar Napoleó a la portada

A França la figura de Napoleó rep una adoració inconsumible. Aquests dies s’edita el volum número 15 i últim de la seva Correspondència general (1.500 pàgines, 55 euros), amb honors de portada al setmanari Le Nouvel Observateur. L’edició és un tour de force, si tenim en compte que el rabassut emperador va arribar a escriure o dictar 40.000 cartes al llarg dels seus 51 anys de vida. Cap altre epistolari o correspondència no arriba a aquesta desmesura, ni tan sols la de Gustave Flaubert (4.400 cartes), considerades tot sovint com la seva millor obra, editades en quatre volums a la col.lecció antològica de la Pléiade, també en butxaca i actualment llegibles gratuïtament en línia. No hi ha exemples comparables al cas de Napoleó. L’Epistolari català dels Borja, considerat “el més important de tot Europa al temps de l’humanisme, en llengua vulgar”, suma 200 cartes i informes. L’epistolari de Jacint Verdaguer, editat en onze volums per l’editorial Barcino, inclou 1.529 cartes. En llengua castellana el major
epistològraf va ser el novel.lista Juan Valera, autor de 1.700 cartes recopilades en nou volums.
La febre napoleònica persistent no es limita als documents. Les cases de subhastes continuen oferint a preus astronòmics tota mena d’objectes de la seva propietat: un del seus bicornis va ser venut el 2014 per 1,5 milions d’euros a un comprador sudcoreà, un dels seus sabres per 4,8 milions. 
Després de guillotinar el rei Lluís XVI, un jove general de 30 anys amb prou feines francès (Còrsega, cedida pels genovesos, havia estat annexionada a França un any abans de la seva naixença), va empunyar les regnes de la situació. Durant setze anys, autoproclamat emperador, va intentar donar un nou lideratge a França, abans de ser vençut pels anglo-prussians a Waterloo. 
Mentre van durar les desenfrenades conquestes territorials de la seva Grande Armée, els somnis de glòria bastits sobre el domini d’altres pobles encobrien les contradiccions del règim. El cesarisme napoleònic afalagava les oïdes de França amb la musiqueta imperial. Les estructures socials, malgrat la fragmentació d’algunes grans propietats de l’Església i l’antiga noblesa, van continuar essencialment igual que abans. 
Els quinze anys de regnat meteòric de Napoleó marcarien més el paper de França a l’exterior que no el desenvolupament intern, malgrat la consolidació de l’administració estatal i les reformes legislatives. L’ambiciós i dotat general havia aparegut d’entrada com a portador d’idees d’una Revolució que podia canviar la relació de forces entre classes socials i entre països dominats per monarquies reaccionàries. 
L’ex primer ministre socialista Lionel Jospin va oferir-ne una insospitada revisió l’any 2014 al llibre Le mal napoléonien. El títol ja constituïa una proclama contra la llegenda. Es preguntava si els quinze anys fulgurants de l’emperador havien servit de res a França i a Europa: “Si mesurem la distància entre les ambicions proclamades, els mitjans desplegats, els sacrificis exigits i els resultats obtinguts, la resposta és no”. 
El nacionalisme alemany, que conduiria a la unificació el país i a l’actual hegemonia dintre d’Europa, es va formar al llarg del segle XIX en contraposició precisament amb les idees franceses. A Espanya la invasió napoleònica desembocaria en el retorn de l’absolutisme borbònic. Napoleó va donar com a resultat la restauració borbònica també a França en la persona de l’arxireaccionari Lluís XVIII, germà del Lluís XVI guillotinat vint anys abans. 
En realitat la conducta napoleònica va frustrar a tot arreu els partidaris de les noves idees de la Il.lustració francesa: “Napoleó no va sostenir a Europa –afegia Jospin-- les forces de transformació que existien a tot arreu amb intensitats diverses. Tampoc no va saber donar a la seva potència objectius realistes capaços de ser tolerats pels altres i consolidats. Va aixecar contra seu les forces del canvi i alhora les del conservadorisme, finalment a benefici de les segones. Va trasbalsar Europa més que no la va canviar”. 
Les campanyes napoleòniques van costar un milió de morts francesos i dos milions més a la resta d’Europa.

0 comentaris:

Publica un comentari