16 d’abr. 2018

La llàgrima de cada matí, sense més importància que la natural

Al moment de sortir de casa de bon matí m’acostuma a aparèixer una tímida llàgrima a la comissura dels ulls. La pel.lícula lacrimal s’irrita pel fet d’entrar en contacte amb la fresca de l’exterior i reacciona. Em molesta, sempre havia d’anar amb kleenex a la butxaca. Em fa mitja vergonya que em vegin llagrimejar o que em prenguin per un ploricó. He visitat l’oculista. No li ha donat importància ni remei. M'ha informat que en oftalmologia el fenomen s’anomena epífora i que, entre els diferents canals excretors dels humans, el lacrimal és un misteriós i delicat sistema hidràulic. La glàndula lacrimal manté la producció interna constant, vessa ocasionalment a l’exterior per una reacció reflexa atmosfèrica, de dolor, lumínica o emocional. La hipersecreció supera la capacitat de drenatge de les fosses nassals i rodola per la galta en forma de
làgrima aquosa, lleugerament salada. Tots els mamífers plorem: gats, gossos, vaques, cavalls, etc.
La seva explicació m'ha deixar força insatisfet, però m'ha agradat que del meu mal se'n digui epífora, una paraula composta pel prefix grec “epi” (a sobre, al damunt) i el sufix “phorö” (jo porto). He sortit orgullós de la consulta com a portador de la meva epífora, que fins aleshores m’importunava tant.
 Li he trobat el cantó positiu: es tracta d’una reacció beneficiosa per mantenir l’ull humectat, despert i en estat de rendiment. No cal fer-ne un drama.
A l’hivern llagrimejo una mica més al moment de sortir al carrer. La sensació humida al rostre reclama el dret a plorar per causes naturals, quotidianes, rutinàries. Si no hi poso prompte remei amb el mocador, la llagrimeta comença a rodolar per la galta i l’he d’atrapar al vol, a mig recorregut, abans que no s’embali. 
Potser m’hi he acostumat massa. Ara trobo a faltar la llàgrima, l’epífora, si algun matí de clima més propici no m’apareix a la comissura dels ulls. S’ha convertit en un indici de la capacitat de reaccionar per adaptar-me al món exterior. La mirada té els seus fluids i no sempre són de tristor ni de desesperació. 
No cal dramatitzar amb les llàgrimes. Al contrari, aquestes meves de bon matí deuen ser una mena de salutació, de lubricant, de benvinguda a l’aire lliure, de minúscul peatge pel contacte amb la realitat i les seves variacions de temperatura. 
De vegades rebo la llàgrima amb alguna cançó que murmuro per al coll de la meva camisa mentre faig les primeres passes al carrer. Procuro que la lletra o la melodia tinguin alguna relació amb el fenomen, tot i que qualsevol al.lusió a les llàgrimes acostuma a ser dramàtica en la versió tradicional i pràcticament inevitable. La intenció és saludar discretament la meva llàgrima, no mitificar-la. 
Em ve al pensament el fado “Lágrima”, una de les lletres més belles del món, escrita per Amália Rodrigues sobre una música del guitarrista Carlos Gonçalves:

Se eu soubesse que morrendo
tu me havias de chorar,
por uma lagrima, que alegría,
me deixaria matar.


N’hi ha moltes versions enregistrades, incomptables cantants de diferents gèneres i països s’han considerat obligats a versionar l'exquisit tema, com si fos una mena d’apoteosi. Aquest és el problema. Ningú com Amália no ha sabut interpretar-lo amb l’apoteosi de la llàgrima justa i natural com la meva.

0 comentaris:

Publica un comentari