17 d’abr. 2018

En la mort sobtada de l’amic figuerenc Eduard Puig Vayreda

El 21 de març vaig saludar-lo efusivament a la presentació del seu últim llibre, El jardí de Dionís, a l’Institut d’Estudis Catalans. L’endemà ell es va desplaçar des de Figueres per assistir a la presentació del meu Breu història de França a la Llibreria 22 de Girona. Ahir moria sobtadament Eduard Puig Vayreda, als 76 anys. Per a mi era un goig ressenyar cada llibre que publicava i reivindicar la seva talla d’escriptor. De vegades ho celebràvem al temple laic del Motel Empordà al costat de Jaume Subirós, com el dia de la foto adjunta, amb una gloriosa Llebre a la royale i un vi de bordeus Croix de Beaucaillou 2005. Eduard Puig Vayreda ha estat moltes coses: enòleg, alcalde,
professor. A mi m’interessava especialment la seva condició de periodista i escriptor, que ell rebaixava d’immediat amb el bromur d’una exagerada modèstia. Vaig dedicar per escrit reiterats esforços a desactivar aquella exagerada modèstia.
El 1990 va publicar una joia titulada Tres bodegons amb ampolla de vi. Ja m'havia agradat el seu treball anterior Vins i cellers: 19 diàlegs apassionats amb els pàmpols de l'Empordà, pel lúcid verb narratiu i l'estil finíssim, amè i documentat. 
El 2011 va aparèixer el seu recull d’articles Escrits incidentals. Em va tornar a semblar un dels escriptors més estimulants de l’Empordà actual. L’afirmació incomodava l’interessat i contradeia les llistes de best-sellers i les jerarquies literàries convencionals. Ell feia tots els esforços possibles per treure’s importància, per presentar-se com un escriptor incidental. 
El 2012 va reincidir amb la recopilació Des del banc del general: 33 anys mirant l’Empordà, a la qual reafirmava la noblesa literària de la columna periodística. Els temes que abordava m’atreien, però encara em seduïa més el seu estil, les frases construïdes amb una netedat i un domini esplèndid del ritme, com si les cal.ligrafiés en comptes d’escriure-les de bursada. Posteriorment va reeditar el llibre del 1978 Platillos de l’Empordà, amb una nova introducció que era tot un balanç d’època. 
Fa tot just tres mesos, el 18 de gener, vaig publicar això que segueix: “L’últim llibre acabat d'editar per Eduard Puig Vayreda amb el títol El jardí de Dionís (L'entorn cultural del vi) m’ha fet caure d’esquena, embriac i feliç. No és només un llibre sobre la cultura del vi. En realitat és una historia enciclopèdica i escumosa de Catalunya i del Mediterrani en general, que m'ha recordat les obres de referència de Pierre Vilar o de Fernand Braudel. Una panoràmica exhaustiva i molt ben escrita sobre la nostra civilització, explicada a través del fil conductor de la vinya.
Un cop demostrada amb escreix la seva erudició i l’enorme capacitat d’expressar-la de manera comprensible, Puig Vayreda ens queda a deure un altre llibre amb la mateixa ambició i la mateixa altura. Un altre llibre al qual es permeti deixar volar lliurement la seva acerada ironia i afluixar la brida dels convencionalismes, amb aquell toc elegant d’irreverència que només dominen alguns vells republicans federals figuerencs (i també algun palafrugellenc, val a dir-ho). 
Coneixia bé els clàssics i triava la millor cita de Josep Pla: "El que el vi ha fet per crear coses de qualitat, per produir espurnes d'intel.ligència, per afinar els sentits i el gust, per evitar el ridícul, per suscitar l'amor, per enriquir la comprensió, per avivar la vida de l'esperit, per fomentar la bondat, per enriquir la sensibilitat, és inenarrable per la seva mateixa desorbitada extensió. El vi constitueix un element inseparable de la vida". 
Un cop inclinat davant Pla, Puig Vayreda postil.lava: "Sensatament us hauria d'afegir: doncs ja està tot dit!". A partir d'aquí construïa les seves 350 pàgines, com qui acarona la vinya predilecta al llarg de tota una vida. Un grandíssim i espurnejant treball".
Avui afegeixo: Un grandíssim i espurnejant amic.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada