21 de nov. 2017

Els plaers més intensos poden ser inexplicables: la tòfona

Procuro trobar el pretext per acudir alguns anys al Mercato Mondiale del Tartufo Bianco que se celebra cada dissabte i diumenge dels mesos d’octubre i novembre a la ciutat piemontesa d’Alba, entre les boirines tardorals de l’interior de la comarca i el penetrant aroma d’entranya de la terra que exhala el tubercle, estranyament identificable amb l’olor del gas. La cotitzada tòfona actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar, és una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. Els senders humits de la comarca es veuen transitats a aquesta època per homes solitaris, precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori d’una terra que ells ausculten com
la palpitació d’una víscera viva. Les tòfones creixen en simbiosi parasitària amb les arrels dels roures, àlbers, til.lers i avellaners. Només el musell dels gossos és capaç de detectar-les amb un instint molt antic, fruit també de la gana que els fan passar en el procés d’ensinistrament.
Els avellaners són abundants al voltant de la ciutat d’Alba. A part de criar trufes, han donat peu a la primera fortuna d’Itàlia, a mans de l’hereva de la indústria xocolatera Ferrero, que engloba la crema d’avellanes Nutella i els ous Kinder. 
L’efecte de la tòfona és molt diferent al de les llaminadures de xocolata. Es menja en forma de raspadura quasi inconsútil, ratllada a l’instant sobre amanides, pastes, risottos, carns crues, foie-gras o purés. Dóna l’autèntic do de pit damunt de dos ous ferrats, que encara que no ho sembli són una peça mestra de l’art de cuinar.
Un parell d’ous ferrats poden ser una emoció fastuosa i, tocats per les volves de trufa acabades de ratllar, convertir-se en una fulguració sublim. Argumentar-ho seria inútil. El fet d’escriure no ho pot descriure tot. Els sentits també són una noble via de coneixement i, en alguns moments escollits, la millor via. 
Dos ous ferrats coronats amb unes volves quasi ingràvides de trufa contenen el paisatge de la terra, l’aurèola del bé i del mal, la veritat i l’astúcia, l’amor i el desconsol, la glòria i la humilitat, la vida i la mort d’un fet i d’un instant esplendorosos, un rar equilibri momentani entre el desig i la seva satisfacció. Per entendre-ho cal posar-s’ho a la boca com es menja alguna cosa molt desitjada, fins i tot en els moments més inconfessables. 
El sentit últim dels sentiments, de les emocions i els plaers val més no preguntar-se’l gaire. De vegades els sentits són l’únic sentit de les coses, i volàtils com la tòfona.

0 comentaris:

Publica un comentari