20 de des. 2017

Això només ho entenem els que vam conèixer en Boris

Joan Castelló Escudé és l’autor de la frase llegendària que dóna títol a aquest article, publicat inicialment al meu blog el 10 de maig del 2013. Ahir Joan Castelló es trobava assegut a primera fila de la concorreguda presentació per part de Jordi Casas Bedós a la llibreria barcelonina Bernat del llibre-cd de Ricard Balil Recull d’havaneres i cançons de taverna de l’Empordà. Per evocar el paisatge humà del qual deriva aquest llibre-cd, el presentador va tenir la gentilesa de recordar la frase i l’article. Els torno a publicar en reconeixement de la feina duta a terme per Ricard Balil (a la foto amb camisa blanca espitragada, fa uns quants anys). També ho faig per l’estona que ens va fer reviure ahir amb la guitarra,
acompanyat per les veus de la seva dóna Isabel Muiños Gallart i el fill petit Ricard Balil Muiños.
El meu article del 2013 deia, i ho sostinc de nou, que a les platges de Palafrugell vaig conèixer vells cantaires devorats per la passió permanent d’entonar-ne "un parell" a la primera ocasió, durant hores i hores, com un pou inesgotable. Ells em van fer entendre que l’etiqueta "havaneres" era recent i postissa. Es tractava de cantar en colla i cantaven de tot, amb preferència per temes de moda, valsets, balades, romances sarsueleres, boleros, ranxeres, tangos, polques, masurques, sardanes o fins i tot alguna havanera. 
A la foto adjunta s’hi veuen Tito Jiménez, l’avi Mèlio mig amagat a l’angle superior, Josep Bastons a la guitarra, Franciscu Rovira, Ricard Balil i jo mateix. Emeri Vicens Climent, l’avi Mèlio, ens va deixar el 1993. Franciscu Rovira Gelpí el 4 de setembre del 2003. Tito Jiménez Pujadas poc més tard.
Ara els vells cantaires som nosaltres, que aleshores els escoltàvem amb condescendència i que avui trobem a faltar el seu estil espontani però no gens improvisat. Ara intentem honorar tot allò que vam escoltar. Com diu Joan Castelló Escudé a tall de sentència, això només ho entenem aquells que vam conèixer en Boris. 
Els dissabtes a la tarda ens trobàvem al bar de can Batlle de Calella de Palafrugell una colla desorganitzada, dintre de la qual només dues o tres persones eren irremplaçables. En primer lloc, l'hospitalitat d'en Joan i en Tomàs Palet Ponsatí, que ens deixaven ocupar el cèntric establiment a canvi de les nostres libacions.
La cantada no arrencava si no compareixia Josep Bastons. Amb la guitarra i la benèvola autoritat de la seva direcció musical, era la peça indispensable. De vegades s'hi presentava Ricard Balil i aleshores la guitarra podia canviar de mans sense perdre embranzida. 
Les havaneres no havien estat mai un gènere específic a aquelles cantades. Batejar-les amb aquest nom va ser iniciativa dels recuperadors de l'estil en extinció a Calella de Palafrugell, arran de la publicació del seu recull del 1966 i l'organització de la cantada pública que se'n va desprendre. Van ser els primers a imposar l’evidència –coercitivament, si molt convenia— que els gèneres de música popular no equivalen per força al campi qui pugui ni a la vulgaritat. 
El boom de l'havanera va tenir l’epicentre a Calella de Palafrugell. Això va eclipsar en excés la presència del gènere a altres localitats. A Cadaqués l'avi Ramon Planells (traspassat el 2003 als 101 anys d'edat) les interpretava des del 1946 amb el grup Cap de Creus. A l'Escala el compositor de sardanes Josep Vicens i Juli, l’avi Xaxu, acompanyava a la guitarra les veus de taverna de Jaume Esquelleta, Berto Refredillo (Albert Nicolau) i en Lill (Damià Bonhome).
A Begur destacaven Lluís Maneras i en Tuixa (Alejandro Ferrer). A Tamariu el mític tercet d’Aberlardo Ninyo Hermós. A Calella de Palafrugell el trio de Pepet Gilet, Tianet Lladó i Josep Esteba (es Blau).
A Palamós l'avi Mundu (Raimon Castelló) i el trio Costa Brava de Joaquim Vives Plaja, Joaquim Oliveras i Vicenç Rabasedas (en Rosalenc), així com Moisés Regolta o Pere Molla. A Sant Feliu de Guíxols el tercet de Miquel Jacomet, Rafael Lecuona i Jordi Riera, igual com Arnald Maymí (es Canari) i el seu germà Víctor Maymí, Juanitu Bou (es Currillu), Josep Mont, Frederic Charles, Joaquín del Rosal, Paco Amador o Miquel Solés...
A Cuba els vells cantaires i músics del moviment Buenavista Social Club van necessitar la intervenció del músic nord-americà Ry Cooder per rellançar-los internacionalment. Aquí Ricard Balil ens permet reviure amb lletra, partitura i enregistrament l’estil dels avis. I el Boris, és clar.

2 comentaris:

  1. Amic Xavier, t'agraeixo l'atribució d'aquesta "sentència" (m'agrada la qualificació de "sentència"!)
    Segueixo sense recordar com i quan la vaig deixar anar, però tinc molt clar el perquè.
    El record d'aquelles tardes-vespres-nits a Can Batlle no s'hauria de perdre mai, i tu hi fas molt per preservar-lo.
    Espero trobar-te aviat a un dels "revivals" que oficiem de tant en tant a la barraca de Cala S'Alguer.
    Una abraçada.
    Joan

    ResponSuprimeix
  2. Joan Castelló Escudé20 de desembre, 2017 17:48

    Agraït per l'atribució de la "frase llegendària" o "sentència" - em fa gràcia que la qualifiquis de tal - que segueixo sense saber ni quan ni on ni com la vaig dir, però que si que entenc el perquè.
    El record d'aquells temps i d'aquells homenots no s'hauria de perdre i tu hi fas molt per evitar-ho.
    Espero que aviat poguem comptar amb tu per gaudir d'un dinar a la barraca de S'Alguer amb l'obligat "cantar-ne quatre" sota els efluvis d'una dotzena de roquills.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix