21 de des. 2017

El nou llibre de memòries de Josep M. Bricall, una certa i deliciosa distància

No fer el ridícul és una feina escarrassada al llarg de tota la vida, només compensada pel sentiment de coherència amb un mateix. La mesura del sentit del ridícul varia molt segons cada persona. També és cert que vivim en la societat de l’espectacle, la qual fomenta el caràcter mediàtic i l’exhibició de qualsevol cosa, al marge del seu contingut real. El sentit del ridícul constitueix l’art personal de combinar el grau d’exhibició amb allò que es té a dir o no. Per això el sentit del ridícul no deixa de ser la forma més civilitzada i per tant més suportable de coqueteria. En les actuals circumstàncies, resulta comprensible que un dels
cervells polítics més ben estructurats d’aquest país es prodigui –o el prodiguin—tan poc. Però vet aquí que Josep M. Bricall acaba de publicar un dels llibres que m’ha interessat més dels últims temps, les memòries titulades Una certa distància (RBA). Se’n parlarà.
L’autor va tenir l’amabilitat de donar-me a llegir el manuscrit. La lectura em va deixar astorat. Li ho vaig resumir en dues senzilles observacions: que ho publiqués sense vacil.lar i, en segon lloc, que el llibre tenia l’enorme mèrit d’argumentar de manera clara i raonada cada episodi viscut. 
Ha deixat un capítol al tinter: la vida familiar. El seu estil compondria també en aquest terreny un treball d’orfebre si vencés la pudícia, la qual deu tenir a veure amb el sentit del ridícul. 
Jo, pel meu ofici, no puc practicar la mateixa pudícia que ell. A més a més, he de cenyir-me a la capacitat de síntesi.
En una ocasió vaig publicar al diari això que segueix, sense saber com s’ho prendria: “Als parlaments del concorregut homenatge que la Universitat de Barcelona ha dedicat al paranimf a l’exrector Josep M. Bricall arran del seu 70è aniversari, m’hi va faltar que es reconegués un aspecte de la seva vida que ell valora especialment, malgrat detestar l’expressió pública de qüestions que considera privades. Bricall manté ferotgement la independència personal, però tinc comprovat que admet amb franquesa el paper en tot allò que ha fet de la seva muller Maria Heras, una de les dones més agradables i intel.ligents que conec. Arran de qualsevol invitació feta al professor Bricall, la pregunta afegida ha estat ritual: ‘Vindràs amb la Maria, oi?’. Aparentment és una pregunta de tràmit, però la resposta sempre ha condicionat les expectatives de la trobada. La seva franquesa al reconèixer-ho l’honora” (El Periódico, 23-7-2007). 
En les actuals circumstàncies, la lectura de les memòries de Josep M. Bricall ofereix un plaer autènticament voluptuós, els ho asseguro.

0 comentaris:

Publica un comentari