5 de des. 2017

La poesia resulta vital, però es veu completament arraconada

Des de fa prop de trenta anys Antoni Clapés dirigeix l’editorial catalana de poesia Cafè Central. Diumenge passat manifestava a la premsa la seva comprovació: els llibres d’aquest gènere disposen a Catalunya d’un nucli estable d’uns 300 lectors, ampliable en alguns moments segons l’autor de cada volum. Més que alarmant, es tracta d’un balanç directament catastròfic. El mateix diumenge el concert d'Elton John al Palau Sant Jordi barceloní va vendre 15.000 entrades. La poesia no ha estat mai un vici solitari de quatre estetes, sinó una matèria bàsica de la vida col.lectiva, un art de primera necessitat, una expressió de vitalitat ciutadana. Quan se celebra cada any la Setmana de Poesia de Barcelona, amb un programa d’actes públics muntats amb un pressupost retallat, són els únics dies en que el gènere recupera temporalment el lloc que li pertoca, ocupa les places per demostrar-ho en viu i en
directe. Els únics dies de normalitat, encara que sigui una normalitat excepcional, si se’m permet la paradoxa.
Arribo a pensar que si el pressupost  de la Setmana de Poesia de Barcelona es veiés limitat fins a programar un sol poeta, un sol dia a un sol indret de la ciutat, continuaria representant una iniciativa indispensable. Sense poesia no hi hauria vida ni hi hauria ciutat.
El balanç establert per la veu experimentada d’Antoni Clapés resulta d’una cruesa indigna d’un país instruït. Molt sovint cal recórrer a la poesia si es vol entendre alguna cosa important de la vida i del món.

0 comentaris:

Publica un comentari