29 d’oct. 2017

Aquests dies he tornat a somniar en Islàndia, segurament en va

En aquest món sempre s’ha de tenir un país estranger de referència, sobretot si és simplement somniat, com un desig pietós, un whisfull thinking alimentat amb la nostra fantasia, sense efectes pràctics immediats. Últimament s’ha posat de moda Islàndia com a referent mental envejable. El petit i allunyadíssim país insular que sura al cercle polar Àrtic no arriba als 340.000 habitants (poc més que l’Hospitalet de Llobregat), és ple de gel i de volcans, a l’hivern té menys de quatre hores de claror natural per dia i a l’estiu no fa fosc ni de nit. El turisme s’ha convertit en la primera indústria nacional: hi creix un 40% anual (2 milions de visitants per any). Quasi tots els islandesos viuen a Reyjavík, però la
bombolla immobiliària causada pel turisme (molts dels pisos han estat posats a lloguer turístic pels propietaris a través de plataformes com Airbnb) provoca que ja no es puguin permetre residir a la capital.
És el país de les aurores boreals, de la Blue Lagoon d’aigues termals, de la psicodèlica cantant Björk i d’una de les sucursals del festival barceloní Sónar. Es va independitzar de Dinamarca l’any 1944, no té exèrcit, compta amb un dels índex més elevats d’escriptors per habitant i els subvenciona perquè escriguin. Les cendres volàtils derivades de l’erupció d’un dels seus incomptables volcans va causar l’any 2010 el tancament de l’espai aeri arreu d’Europa. 
Reyjavík va ser la ciutat convidada a les festes barcelonines de la Mercè de l’any passat. El programa radiofònic vespertí d’Albert Om a l’emissora RAC1 es diu “Islàndia”. També és el títol de l'obra de teatre escrita per Lluïsa Cunillé i dirigida per Xavier Albertí que es representa aquests dies dies al TNC, amb Joan Anguera i Lurdes Barba en el repartiment, entre d'altres actors.
El novel.lista Jón Kalman Stefanson s’ha convertit a escala internacional en el “García Márquez islandès”, i declara: “És cert que arran de la crisi econòmica del 2008 alguns banquers van anar a la presó i que es va redactar un informe de 1.500 pàgines, convertit en best-seller, per explicar les causes de tot el que havia passat. Però es va acabar aquí. A la gent d’altres països li agrada veure Islàndia com una petita utopia simpàtica, un país de quatre gats on la democràcia de debò és possible. Es tracta d’una idealització”. 
Avui diumenge els islandesos voten en eleccions anticipades per tercera vegada en vuit anys. Arran de la crisi-estafa econòmica del 2008, que va comportar un rescat del FMI ja retornat, l’esquerra hi va governar fins el 2013. Tot seguit el primer ministre conservador i líder del Partit del Centre, Sigmundur David Gunnlaugsson, va haver de dimitir fa un any arran de les revelacions dels “papers de Panamà”: la seva muller i ell havien evadit 4 milions de dòlars les illes Verges a través d’una societat pantalla. Ara es torna a presentar.
L’actual primer ministre i líder del Partit de la Independència, Bjarni Benediktsson, ha estat acusat d'utilitzar informació privilegiada per desfer-se d’abundants accions del banc Glitnir poc abans que caigués en fallida. També es torna a presentar. 
Em resigno a admetre que el somni d'Islàndia és petit, llunyà i gèlid, però no molt diferent en substància del motllo global.

0 comentaris:

Publica un comentari