24 d’oct. 2017

L’estil polític del president Tarradellas, oblidat quan més convindria

Aquest migdia ens hem reunit a un restaurant barceloní una trentena de persones que vam treballar amb el president Tarradellas al Palau de la Generalitat per commemorar els quaranta anys del seu retorn de l’exili en exercici del càrrec, encapçalats pel fill Josep Tarradellas Macià i per Josep M. Bricall, i organitzats com sempre per Montserrat Catalán. Alguns pensaran que la situació no està per commemoracions, quan la realitat és exactament a la inversa. La partida de billar entre l’Estat espanyol i la Generalitat republicana a l’exili va acabar en carambola per l’habilitat política i la conveniència d’entendre’s de les dues parts. La partida de billar continua quaranta anys després, ara amb un estil massa canviat. Vaig ser contractat de rebot casual
a la Generalitat acabada de recuperar, després d’haver-la freqüentada els mesos anteriors com a periodista. El Mundo Diario al qual treballava ens havia deixat al carrer per tancament de l’empresa i bé em calia trobar alguna altra feina, encara que fos tan inesperada com aquella.
El meu nomenament com a cap de gabinet del conseller de Governació Josep M. Bricall va aparèixer al DOG. Quedaria sense efecte poc després, amb l’arribada del primer govern de Pujol el 1980. 
Conservo, almenys, una visió del president Tarradellas en el dia a dia del Palau de la Generalitat, tot i que que des de la meva posició només arribava a ensumar l’estil d’una certa manera de fer política, a sentir l’eco llunyà de la batalla i caçar-ne al vol diminuts resquills, encenalls, pinzellades. 
Igual que el personatge stendhalià Fabrice del Dongo, immers a la batalla de Waterloo sense gaire consciència d’estar-ho al llarg de les pàgines de la novel.la La cartoixa de Parma, pràcticament no em vaig ni assabentar del que s’hi dilucidava, voltat tothora d’alts càrrecs aqueferats i misteriosos, secretàries a dojo, xofers sol.lícits, ordenances multiplicats i mossos d’esquadra cerimonials. Però hi vaig ser, dia rere dia, de bon matí fins tard al vespre, dissabtes inclosos i també diumenges si molt convenia. 
No tractava directament amb el president, però el creuava de manera inevitable. En una ocasió em va aturar als passadissos del palau. Impressionat davant la seva corpulenta estatura, em va dir de seguida amb un somriure amable: “Febrés, el conseller Bricall em parla molt bé de vos, us felicito. Però... “. 
En aquest punt va fer una aturada estratègica, una suspensió estudiada de les seves paraules. Ho va acompanyar amb una lleugera ganyota facial desplaguda. L’instant em va semblar etern, fins que va afegir: “Deixeu-me que us ho digui una cosa: llàstima d’aquesta barba que porteu. No us escau, no fa per un home com vos... Ho enteneu, oi?”. 
Els esdeveniments electorals i el canvi de president es van precipitar. No vaig ser a temps de prendre la decisió de treure-me-la i encara la conservo. 
Ara la Generalitat es troba immersa en una altra batalla de Waterloo, però ja no faig de Fabrice del Dongo després de quaranta anys de ciutadà i contribuent complidor. Ara m’adono de la partida de billar i dels canvis viscuts en l’habilitat política i la conveniència d’entendre’s de les dues parts. L’estil del president Tarradellas va ser oblidat massa aviat, i no ho dic per la meva barba.

0 comentaris:

Publica un comentari