A partir d’avui a la platja lliure de Polilles li falta una dona

Vaig descobrir fa molts anys la platja lliure de Polilles, oculta entre Banyuls i Portvendres, arredossada de tramuntana per la mola del cap de Biarra i fistonejada per les vinyes verdes vora el mar, dintre d’un paisatge tàctil, ordenat i detallista. Una amiga del rodal m'hi va portar. Vaig experimentar-hi una sensació viva i crua, com els ostrons de roca que arrabassàvem d’una grapada sota l'aigua del penya-segat, quan sosteníem una relació carnal amb el territori. Hi torno amb freqüència, a l’estiu i encara més fora de temporada, per desentumir les cames i les competències emocionals, eixamplar els pulmons, oxigenar la mirada, enfortir el sistema immunitari i comprovar com a l’hivern hi floreix abans que enlloc l’argelaga groga i el romaní violeta.
Polilles és un miracle. La badia natural, naturalíssima, consta de tres platges: la d’en Bernardí, la del Mig i la del Forat. A la platja d’en Bernardí hi opera a l’estiu el restaurant O Sole Mio. La sobretaula a la seva terrassa ofereix un dels observatoris més afortunats del món sobre la condició de ciutadans mediterranis.

Suposo que tothom té la seva terrassa preferida arran de platja, dintre d’una modalitat de restaurant que encara ofereix magnífiques petites sorpreses al llarg de litoral. Però salta a la vista que una terrassa com la del restaurant O Sole Mio a una platja única com la de Polilles només podia ser iniciativa d’alguna persona excepcional, agosarada i lliure com l’indret.

Aquesta persona es deia Maryse Avallone, nascuda Maryse Camps. Acaba de morir als 67 anys i avui dilluns l’enterren a Portvendres. “Contenia en ella totes les obres mestres de Molière, alhora comedianta i tràgica a la seva manera, projectant-se amb delit damunt la comèdia humana enmig d’una companyia d’amics sòlids que l’haurien seguida inclús a un altre planeta. Estudiant fins al final, per la seva manera de refer el món diàriament, eternament, darrere el seu taulell o bé a la terrassa al voltant d’alguna taula, sempre amb el cigarret mentolat no gaire lluny de la mà, militava a cops de lectures, de trobades, d’aperitius, voltada de gats de tots els colors. Sempre en la seva mirada profunda duia el reflex d’aquesta Catalunya, d’aquesta terra catalana que estimava tant i que defensava amb les seves paraules, el seu humor i també les seves cicatrius” escriu el diari digital rossellonès Ouillade, que coneix com jo la rara bellesa de les sobretaules viscudes aquí.

El restaurant el continuaran portant a l’estiu el fill Aldo i la seva dona Sònia, però a partir d’avui la solitud de Polilles la resta de l’any serà més aspra encara.