L’ofensiva independentista ha estat l’oportunitat perquè el partit espanyol amb més casos judicials de corrupció d’Europa trobi el consens, dintre i fora del país, per implantar una involució democràtica, una democràcia autoritària. L’independentisme, tal com ha estat plantejat, no ha trobat suport de pes suficient. Pretén substituir amb mobilitzacions ciutadanes el fet de no tenir tampoc a Catalunya la majoria electoral ni social i li importa poc la fractura de la societat catalana en dues meitats. La política del PP no ha patit ni mica de la manca clamorosa de majoria parlamentària al Congrés de Diputats. El Pedro Sánchez combatiu del “No és no” ha corregut a arrenglerar-se amb l’ordre establert a
canvi de modificar-lo eventualment en el futur. L’única força que s’hi enfrontat és l’esquerra alternativa de Podem.
Haver perdut l’espai social aglutinador i transversal del PSC a Catalunya, per mèrits propis acumulats, afavoreix la nova base social dels Comuns i també la de Ciutadans. La qüestió pendent de saber a les urnes és en quina proporció cadascuna.
Les severes retallades socials dels últims anys, aplicades amb tota la convicció a Catalunya pel president independentista Artur Mas, es van veure sistemàticament dissimulades en un segon pla pel moviment sobiranista. Ara hem de suportar les retallades socials i també les polítiques.
La dreta més tronada ha sabut aglutinar els interessos creats i els sentiments conservadors. L’independentisme continua consolant-se amb una mobilització ciutadana rere l’altra. Però la mobilització ciutadana que compta més serà la de les urnes i potser ni tan sols aquesta no aclarirà gran cosa, mentre els d’aquí i els d’allà continuen exhibint la seva capacitat de manipular els sentiments sense resoldre absolutament res i empitjorant les condicions de convivència.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada