La frontera de la cultura mediterrània se situa allà on el predomini de
la mantega cedeix el pas davant de l’oli d’oliva. Caldria afegir-hi una
altra divisòria encara més subtil: la línia de demarcació cultural a
partir de la qual es considera impensable menjar només la cua de les
gambes, allí on els pares ensenyen els fills a xuclar el cap
d’aquest crustaci com una experiència
necessària. El succionador ha d'emetre un sospir audible, com si en aquell instant d’èxtasi s’estigués veient la faç
d'algun déu. La vida no ha
estat mai res més que una alternança incerta entre mamar-se el dit o bé,
altres dies més afortunats, xarrupar caps de gamba. La dieta
mediterrània
no és només una llista de productes característics, consisteix a una manera de tractar amb el menjar i el beure, una manera amb la
qual ens sentim familiaritzats perquè n’hem après de petits, un domini personal, un patrimoni
viscut. Saber triar i netejar una sèpia, per posar un exemple, és tan
important o més que saber cuinar-la o ser capaç d’assaborir-la i
jutjar-la. Xarrupar un cap de gamba és una senya d’identitat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada