6 de març 2015

La senyora Clooney vol ser Melina i tornar els marbres del Partenó

L’advocada Amal Alamuddin no en té prou amb ser actualment Amal Clooney al registre civil. També vol ser Melina Mercouri, no només assemblar’s-hi físicament de lluny. La lletrada anglesa d’origen libanès i el despatx d’advocats londinenc Doughty Street Chambers al qual treballa van assumir l’octubre de l’any passat la vella reclamació del govern grec contra el Museu Britànic perquè retorni els marbres del Partenó que exhibeix, arrencats l’any 1803 en una operació de legalitat molt dubtosa. El nou govern d’Atenes va considerar el mes passat que els honoraris del despatx londinenc eren
extravagants i va deixar l’encàrrec en suspens, fins que un mecenes grec anònim s’ha ofert a cobrir la minuta.
Amal Alamuddin va visitar Atenes el mes d’octubre i, naturalment, va recórrer el nou Museu de l’Acròpolis que espera la restitució dels marbres arrabassats per completar tota la seqüència dels originals que posseeix i exposa. El Museu Britànic de Londres exhibeix pel seu cantó 56 de les 97 peces del fris esculpit del Partenó, 15 de les 64 metopes i 9 estàtues de les 50 dels dos frontons del cèlebre edifici clàssic.
El govern anglès es nega a retornar-les, malgrat haver estat arrencades per lord Elgin en condicions abusives, a través d’un vague acord establert amb l’ocupant turc del moment. La definició d’elginisme designa avui arreu del món el pillatge, l’espoli, el robatori d’obres d’art. 
L’argument que el seu trasllat a Londres ha permès conservar les peces gregues en millors condicions va caure fet miques quan el Museu Britànic va haver d’admetre –després de llargs anys d’encobriment-- que els estris metàl.lics i els líquids abrasius utilitzats els anys 1930 per netejar els marbres espoliats del Partenó van fer desaparèixer els rastres més informatius de la superfície original, els detalls perduts per sempre. Els marbres del Partenó es trobarien infinitament més ben conservats al modern Museu de l’Acròpolis que no al Museu Britànic, també des d’un punt de vista estrictament tècnic. 
La campanya pel retorn dels marbres del Partenó va ser un dels cavalls de batalla de la popular actriu i ministra de Cultura Melina Mercouri. Des del 1977 era diputada electa pel districte del Pireu. Quan els socialistes de Papandreu van arribar al poder el 1981, el primer ministre li va confiar la cartera de Cultura, a la qual es va mantenir durant prop de nou anys, en dues legislatures seguides, del 1981 al 1989, i posteriorment una tercera del 1993 al 1994, fins el moment de la seva mort. 
La inexperiència la portava a creure que en política podia continuar sent ella mateixa i utilitzar el mètode d’abocar el prestigi personal, la passió, la generositat i els contactes internacionals a la seva gestió. Li van fallar els tres grans reptes que es va plantejar de forma candorosa i temerària: aconseguir que els Jocs Olímpics del 1996 es celebressin a Atenes, que retornessin els marbres del Partenó retinguts pel Museu Britànic i que l’elegissin alcaldessa de la capital, com ho havia estat el seu avi. Li van fallar tots tres, però no va fracassar en absolut. 
La candidatura frustrada a l’organització dels Jocs del 1996 --els del centenari de la reinstauració moderna a Atenes-- va ser atorgada finalment a Atlanta, la seu central de la Coca-Cola. La decisió donaria origen a una de les frases memorables de Melina: “Ha guanyat la Coca-Cola, ha perdut el Partenó”. Els Jocs es van organitzar al capdavall a Atenes l’any 2004, deu anys després de la seva mort. 
Amb els marbres grecs del Museu Britànic va triar un enemic difícil, però la seva campanya va aconseguir posar el litigi damunt la taula i suscitar adhesions arreu del món, inclosa una part de l’opinió pública britànica. Els Elgin marbles van passar a ser anomenats els “marbres de Melina”. El text de la conferència que va pronunciar el 1986 davant dels membres del club de debat Oxford Union continua sent una gran peça d’oratòria contemporània, sense abandonar ni un mil.límetre l’estil passional. 
Per començar Melina va dir al selecte auditori: “Vostès saben que diuen de nosaltres els grecs que som gent fervorosa i de sang calenta. Doncs bé, deixin-me afegir una cosa: és cert. I jo no sóc coneguda com a excepció”… Un cop situats amb aquesta arrencada, els va etzibar: “Han d’entendre el que els marbres del Partenó signifiquen per a nosaltres: són el nostre orgull, són els nostres sacrificis, són el nostre símbol d’excel.lència més noble, són un tribut a la filosofia democràtica, són les nostres aspiracions i el nostre nom, són l’essència del ser grec”. 
Els marbres encara no han tornat, però els tres mandats ministerials de Melina van resultar decisius per construir-los el modern Museu de l’Acròpolis, un edifici al qual es poden aplicar les paraules que ella va pronunciar al Festival de Cinema de Venècia el 1985 per tal que els governs europeus fomentessin les pel.lícules produïdes als seus països, enfront del corró de les majors nord-americanes: “Europa té molt talent i cal que el defensi, cal lluitar per la idea d’una Europa unida com vam lluitar a la resistència. M’agradaria que algú es plantegés un film parlat en tots els idiomes d’Europa. Els grecs hem de mirar cap el futur. Jo estimo molt l’Acròpolis, l’adoro i sé que és una cosa que vam fer entre tots els grecs, però ara s’han d’aixecar noves acròpolis”. 
El modern Museu de l’Acròpòlis és una d’aquestes “noves acròpolis” que demanava Melina i que ella va començar a gestar des del ministeri de Cultura. Era l’última batalla d’una dona que per a molts grecs ha significat el triomf de l’energia, la llibertat i la bellesa. Per a molts grecs, no pas per a tots. La democràcia permet que convisquin punts de vista i simpaties diferents, admet la discrepància i la confrontació d’idees. Una altra part dels grecs la deuen trobar lletja, exagerada i esquerranosa. 
Amal Alamuddin ho sap perfectament. Després d’haver defensat o assessorat amb més o menys fortuna altres casos internacionals sonats, els “marbres de Melina” representen un cop d’efecte al seu curriculum.

0 comentaris:

Publica un comentari