16 de març 2015

De prop ningú és del tot normal, un postulat bàsic

Vaig fer a Rio de Janeiro una estada laboral de vuit dies, dels quals me’n van sobrar set en l’aspecte concret de la feina que m’hi portava. Em vaig dedicar a passejar, a vagarejar sense rumb exacte al llarg de l’univers del Calçadao i els seus afluents, a entretenir-me observant la llum ataronjada de la ciutat quan l'escalfor humida de la pluja tropical li fa desprendre la fortor de terra molla. Al país de l'estiu climàtic permanent la tromba aquosa alterna molts dies amb el sol radiant en un baf d'ambre. Qualsevol xàfec desfonda el cel de cop, escenifica l'apocalipsi per una estona i deixa una olor de fang barrejat amb cervesa i gasolina. De vegades cauen gotes del tamany d'un gra de raïm, cadascuna de les quals llisca damunt la pell del transeünt com una anguila. Entre dos ruixats vaig saludar l'estàtua tamany natural del poeta Drummond Andrade assegut a un banc del Calçadao o passeig marítim de Copacabana, vaig assistir a la missa dominical cantada en gregorià a l'església barroca de São Bento, vaig admirar la posta de sol darrere el morro Dos Irmãos, vaig beure
caipirinhes amb l'absència de mesura que caracteritza el carnaval més famós del món, vaig tornar a recórrer amb el tou dels dits la sedositat de les vagines florals a l'orquidari del Jardí Botànic carioca i el tacte em va retornar la sensació d'un record. 
Aquella ciutat i jo mantenim el candor de creure en el futur sense amagar la crueltat de la batalla desencadenada entre l'alegria i el descrèdit. Ella i jo esperem encara que es produeixi un cop de sort, un rampell evolutiu, un carnaval concloent, un pleniluni estable, una actuació de João Gilberto com les d'abans.
A unes petites galeries comercials vaig veure una botiga de moderns objectes de disseny brasiler. Un d’aquells objectes era un imant de nevera que em va cridar l’atenció per la capacitat de síntesi a l’hora de proclamar amb un grafisme atractiu “De perto ninguém é normal” (De prop ningú és normal). El vaig comprar per poques monedes i encara el conservo.
La frase procedeix de la cançó de Caetano Veloso "Vaca profana". El cantant l'ha convertida en expressió corrent, traduïda en cartells i adhesius de disseny. La va gravar primerament Gal Costa al disc del 1984 “Profana”, dos anys abans que l’autor mateix al disc “Hotel Copacabana”. La tornada o refrany de la cançó repeteix en català la frase “Orxata de xufla, si us plau", escoltada per Caetano Veloso durant una nit de farra a la Rambla de Barcelona en companyia de Francesc Pi de la Serra i Pau Riba.
Quan residia exiliat a Londres va freqüentar Catalunya, primer com a invitat a l'Empordà del realitzador Glauber Rocha, el qual rodava a Sant Pere de Roda la pel.lícula Cabezas cortadas. Més endavant declarava Veloso: "Encara em sento català. Malgrat que els creadors del tropicalisme som Gilberto Gil i jo, el cantant més tropicalista que conec és Pau Riba”. 
Remiro amb freqüència a la porta de la meva nevera l’imant comprat a Rio, amb la frase que continuo trobant exquisida, antològica, dotada amb la grandesa de la simplicitat, l’art sorneguer del desconcert intel.ligent, la fuetada de les terboleses alternes del clima tropical. L’altre dia l’entrevista de la contraportada del diari La Vanguardia es titulava “Si tots fóssim normals, la humanitat desapareixeria”, segons el psiquiatra novaiorquès Andrew Salomon, guanyador del National Book Award pel llibre acabat de traduir El dimoni de la depressió. Caetano Veloso ho va expressar en una curta frase mil.limètrica fa molts anys, i amb música.

0 comentaris:

Publica un comentari