17 de març 2015

Juliette Binoche encarna Antígona al teatre, la vigència dels clàssics grecs

L’actriu francesa Juliette Binoche protagonitza en anglès fins el 28 de març al Barbican de Londres una nova versió de l’Antígona de Sòfocles, adaptada per la poetessa canadenca Anne Carson i dirigida pel belga Ivo van Hove. No és la primera vegada que l’oscaritzada intèrpret (el seu últim film és el d’Isabel Coixet Nadie quiere la noche) puja als acreditats escenaris teatrals londinencs, però fer-ho aquesta vegada amb una tragèdia clàssica grega subratlla la vigència d’aquelles obres escrites fa 2.500 anys. El director del muntatge li va donar a triar entre una Electra, una Medea o una Antígona. L’actriu va triar l’heroïna que desafia el poder per complir amb els seus principis i transgredir la prohibició d’enterrar el seu germà mort al combat,
escenificada aquest cop amb pantalons i brusa negra en un decorat intemporal.
Després de 2.500 anys d’història de la humanitat, encara resulta impensable saber res de política, de filosofia, d’art o de teatre sense conèixer els clàssics grecs. Donaven un sentit a la vida que encara és el nostre, ni que sigui d’una manera remota en el temps i alhora familiar. És així per un punt essencial: els clàssics grecs van establir, amb els mitjans del moment, que no hi ha cap qüestió que no pugui ser sotmesa a examen. Això va representar un pas definitiu, en el qual encara ens trobem. La seva filosofia no era una especulació metafísica, esotèrica, elitista o acadèmica sinó un treball de reflexió i argumentació amb validesa lògica i pràctica, probablement amb la incorporació també d’antics coneixements babilònics, egipcis i fenicis que ells van sistematitzar. 
Tots els occidentals són una mica grecs, amb vint-i-cinc segles més a l’esquena, més experimentats i per tant més escèptics. La història i els mites són vitals a qualsevol cultura, consubstancials a qualsevol elaboració mental i social, sempre que no es vulgui exagerar la distància entre la història mítica i la realitat. 
Les populars, retorçades i sangonoses tragèdies gregues divulgaven lliçons cíviques, expressaven noves idees morals i polítiques, volien consagrar la superioritat cultural d’Atenes a través de les arts i el pensament. Eren propaganda ideològica del plantejament democràtic atenenc sota una forma que avui identificaríem massa expeditivament amb telenovel.les de canal berlusconià carregades de passions devoradores, furors extrems, destins hostils, dissorts inexorables, cadàvers insepults, raptes fatídics, assassinats truculents, incestos, concubinatges, mares que mataven els fills, fills que mataven el pare i es casaven amb la mare, germans que es mataven entre ells… Per això eren tragèdies, és clar. I també pel que acabo d’esmentar més amunt es continuen representant amb esclat en el món d’avui. 
L’adaptació protagonitzada per la Binoche emprendrà després de Londres una gira internacional. Alguns anys enrere hauria semblat probable que la gira passés per Barcelona, actualment s’admeten apostes. Deia que ara som més experimentats i per tant més escèptics...

0 comentaris:

Publica un comentari