12 d’ag. 2017

Les velles havaneres de Ricard Balil són “ses seues”, amb els seus

Ahir divendres vaig tenir el plaer de presentar a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell el llibre de Ricard Balil (al centre de la foto) que avui dissabte ho serà a Begur pel professor Josep M. Fullola (a la dreta). És el tercer volum antològic d’unes Santes Escriptures, d’un autèntic Evangeli sobre velles havaneres i cançons de taverna, amb partitures i CD's de les 50 cançons incorporades aquesta vegada. L’autor hi ha dedicat tota una vida d’entusiasme constant. Ricard Balil és un dels fundadors de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, que l’any passat celebrava la 50ena edició. Va cantar a totes les primeres edicions, primer en
companyia dels seus germans Esperança i Salvador, després en duet amb Tito Jiménez. Fins que va deixar de cantar-hi.
De tant en tant, amb el pas dels anys, l’he vist reaparèixer en algunes cantades privades hivernals, ja fos a casa seva a Aiguablava, a la petita cantada del port de Fornells l’últim divendres de juliol, al bar de Can Batlle de Calella o després a la taverna La Bella Lola. Però la veritat és que no reapareixia gaire. 
Fins que l’any 2012 es va produir la sorpresa. Ricard Balil va tornar a pujar l’últim divendres de juliol a l’escenari de la cantada del port de Fornells, aquest cop acompanyat per la seva dona Isabel Muiños i pel fill Ricard Balil Muiños. Sense dubtar ni un instant m’hi vaig plantar, disposat a assistir a una reaparició gairebé miraculosa. 
Vaig escriure una crònica de l’esdeveniment per dir que de cantades d’havaneres a l’estiu n’hi ha moltes, però poques com la del port de Fornells, on reapareixia aquell dia el veterà cantaire i divulgador al qual devem moltes de les coses que sabem sobre havaneres i, sobretot, un estil, una manera de cantar-les. 
Des de ben jove va voler transmetre a les noves generacions allò que havia après en viu sobre la manera de cantar de Begur, diferent de la manera de Calella de Palafrugell, de l‘Escala o de Cadaqués. Ell ens ho va ensenyar en la pràctica i també en el seu primer llibre recopilatori Las más bellas habaneras, editat el 1979 i reeditat el 1995. 
Ricard Balil posa l’accent en aquell salanc que hi abocaven els llegendaris cantaires begurencs com Lluís Maneras i Alejandro Ferrer (en Tuixa) o l’inoblidable tercet tamariuenc d’Abelardo Ninyo Hermós, format per Abelard Rodríguez, Joan Deulofeu (dit es Ninyo) i Josep Puig (dit l’Hermós), fill del mític Hermós de les pàgines de Josep Pla. 
El salanc defensat per Balil és un ingredient indefinible i alhora fonamental: la gràcia particular, l’estil singular, la raó de ser d’una personalitat pròpia en la manera de cantar velles havaneres.
L’any següent va tornar a protagonitzar la cantada del port Fornells, aquest cop al costat de la seva filla Tània Balil Lozoya, que ara s’ha ocupat de les partitures del nou llibre. 
Ricard Balil Forgas és un personatge refractari al circuit comercial i, alhora, també és el dipositari de les velles essències del gènere de l’havanera. En aquella reaparició del 2013 al costat de la filla Tània van interpretar a dues veus i dues guitarres un repertori excepcional de trenta velles havaneres, valsets, polques i balades, algunes de les quals consten entre les més boniques i que ja quasi només les coneix ell. 
Ricard Balil és ell tot sol, amb els seus mitjans personals i sense cap suport institucional, una fundació de recerca, un centre de conservació, una escola de pràctica i una plataforma de difusió de l'havanera. El seu coneixement acumulat, el seu paladar i la seva il.lusió transmissora l’han convertit en un cas excepcional. 
L’atractiu del repertori antic que presenta Balil planteja la pregunta de per què les havaneres avui majoritàries s’han allunyat tant del motllo originari. No és una qüestió de renovació indispensable de repertoris, sinó de d’ignorar massa sovint el vell repertori i el vell estil. Però això fa temps que ha deixat d’amoïnar un expert com Balil. Ell va a la seva, amb els seus. I qui vulgui escoltar, que escolti. 
Ahir vaig celebrar amb el seu mateix entusiasme tenir ocasió de tornar a escoltar en la seva veu i de la seva filla peces de lluïment que feia molts anys que no sentia: “Las palmeras”, “Cuán amargo”, “La veguera", etc.
Al segon volum de la seva feina recopiladora, editat el 1995, va tenir l’amabilitat de demanar-me que hi posés un pròleg. D’allò ja fa molts anys i Ricard Balil continua produint recopilacions, amb aquell mateix entusiasme transmissor.
Li agraeixo molt que m’hagi demanat de presentar a Palafrugell aquesta nova edició. Encara li agraeixo més que em permetés escoltar en la seva veu algunes havaneres que jo tal.larejava i que pensava que el pas del temps havia esborrat del tot, excepte en l’entusiasme i en la llibreta de Ricard Balil i dels seus.

0 comentaris:

Publica un comentari